Neimhaim mereix ser a l’Olimp de la fantasia èpica estatal de l’any 2016. Aranzazu Serrano (Madrid, 1975) ha construït una història que reuneix els millors ingredients del gènere: aventura, màgia, éssers extraordinaris, viatges a terres ignotes, objectius heroics… És una novel·la exhaustiva de 860 pàgines però, al contrari d’altres llibres, el volum en aquest cas no és sobrer, que no us espanti. Una de les seves virtuts –i més en una escriptora debutant– és aconseguir mantenir la tensió i l’interès del lector amb un ritme ben treballat que desemboca en un final apoteòsic.

Aranzazu Serrano és periodista i ha treballat durant molts anys en el món de Neimhaim, com un refugi privat que ha anat creixent fruit de la seva passió per la literatura fantàstica, els jocs de rol, el còmic i la mitologia escandinava. La narració se situa en un ambient nòrdic, fred, inspirat en els víkings, però l’autora barreja els elements d’invenció pròpia amb el folklore escandinau. Així, hi trobem referències a Midgard, al freixe que sosté els Nou Mons, el Ragnarök o fi de l’univers, a déus com Wotan-Odin o Tyr, i fins i tot l’illa on viu el Déu del Nord, Nordkinn, és una rèplica d’Islàndia, presidida pel volcà Vatnajökull.

La història ens situa en la península de Neimhaim, un territori poblat per dos clans que viuen de forma independent, ignorant-se els uns als altres, fins que la necessitat de combatre un enemic comú els empeny a unir-se en una gran Aliança. Per una banda hi ha els Kranyal, guerrers, bèl·lics, explosius i amb una tendència natural a la violència; de l’altra, els Djendel, una mena de sacerdots, pacífics, calmats i freds, amb dons especials com a sanadors, i també per percebre les emocions i comunicar-se mentalment entre ells.

Ailsa i Saghan, concebuts pels caps de les respectives tribus en el dia que es rubrica l’Aliança, són els Esperats, els Reis Blancs que anunciava la profecia. Ells seran l’estendard d’aquest nou país unificat. Una de les apostes de l’autora és atorgar a Ailsa, la protagonista femenina, el rol guerrer. Ella és una Kranyal, lluitadora excepcional, i exhibeix la part física que habitualment assumiria el rol masculí. En canvi, Saghan representa la part mental i mística. La unió de les seves essències ha de ser perfecta i sense fissures perquè, entre altres coses, s’hauran d’enfrontar a Nordkinn, Déu del Nord, el déu exiliat, que juga el paper del malvat de la història.

Aranzazu Serrano aborda sense complexes la relació d’amor entre els dos joves. No és fàcil barrejar l’espasa amb els sentiments, però se’n surt molt bé perquè els protagonistes tenen els mateixos dubtes que les parelles en el món real: la feblesa del compromís, la temptació de terceres persones, la gelosia o la fragilitat de la confiança, en aquest cas, entre dos germans de criança que estan destinats a estar junts. Però, existeix el Destí? L’escriptora manté aquesta línia ben tensa al llarg del seu relat utilitzant la llegenda de les tres Nornes que teixeixen el fil de la vida. I quin sentit tenen els esforços dels humans si tot està escrit, encara que els destins siguin tres de possibles? El determinisme contra la llibertat d’elecció és una ombra allargada que convida a la reflexió al llarg del llibre.

Neimhaim, però, no és una història d’amor. És un drama heroic de grans proporcions, en què els moments de gaudi són pràcticament inexistents per als protagonistes, que es troben sotmesos en un remolí que els atrapa i els posa a prova constantment. La gènesi de la profecia dóna pas a l’etapa d’aprenentatge, però el moment àlgid en què els herois han d’assumir el seu destí com a Reis de Neimhaim és només l’inici d’una tempesta de desgràcies, odi, traïció, orgull, lluita i mort. En una epopeia d’aquestes dimensions, el desenvolupament de l’acció i els bons personatges són bàsics. Neimhaim ens aporta bones dosis de tot plegat: la petita i tendra Vije, que amaga poders desconeguts; el llengut i irònic Illzar, recobert per una pàtina d’humor i cinisme per tapar ferides profundes; el noble i torturat guerrer Sigfred; o la parella Zheit i Shöjka, enigmàtics mestres que regenten la posada de la Vall del Trèvol, una espècie de paral·lel al regne èlfic de Rivendell, on es recuperen els herois abans de la gran batalla, que es lliurarà en un abisme glaçat. Tot i que Serrano construeix un univers amb ramificacions pròpies, les referències al món de Tolkien es fan evidents, per exemple, en els Dasarin, una raça de llarga vida que és una rèplica dels elfs, altius i harmoniosos, que va crear el mestre anglès.

Malgrat el subtítol, el llibre no segueix la tonada de la Cançó de Gel i Foc de G.R.R. Martin. Neimhaim se situa en escenaris molt similars als de la recent trilogia El Mar Trencat de Joe Abercrombie, però Aranzazu Serrano té un segell propi, més elevat i mític, menys realista i barroer que Abercrombie, encara que amarat de dolor i tragèdia. És més Tolkien, encara que salvant les distàncies, és clar.

La madrilenya ja treballa en la segona part; en podeu seguir la pista al seu compte de twitter i a l’etiqueta #Neimhaim2. L’escriptora té al cap una pentalogia, però això no ha de ser un fre per als lectors: el llibre és conclusiu i no us veureu sotmesos a una penosa espera per a continuar la història, tot i que Aranzazu Serrano, com les seves teixidores, té molts fils per estirar. Malgrat el fred, Neimhaim ha estat una gran descoberta!