Joe Abercrombie té un estil fastigosament addictiu. Sap construir aventures vibrants amb personatges carismàtics. I, sí. És molt fastigós, literalment. La mejor venganza és un xou excessiu de sang i violència en què l’autor es recrea en la descripció de tot allò que li pot passar al cos humà en contacte amb l’acer. En un context bèl·lic i en un món immers en el caos i el desgovern, l’única llei és la del més fort. Abercrombie té un interès especial a mostrar la part més crua de la violència de què és capaç l’ésser humà. El seu segell grimdark situa la fantasia èpica en un terreny diferent, en la línia del que han practicat altres autors com G.R.R. Martin. La lluita no és cavalleresca: és bruta i implacable.

La mejor venganza és el primer spin-off sorgit de l’univers de La Primera Llei, on cal situar la trilogia que el va dur a la fama, formada pels volums La voz de las espadas, Antes de que los cuelguen i El último argumento de los reyes. El títol, literal, és la història d’una venjança. La protagonista és Monzcarro Murcatto, Monza, una guerrera despietada que aconsegueix una fama considerable com a líder de Les Mil Espases, un grup de mercenaris al servei del gran duc Orso, un dels homes més poderosos de la regió de Styria. Abercrombie situa tota l’acció en aquest territori convuls en què tothom lluita entre si per acumular el poder. La traïció d’Orso converteix Monza en una esguerrada. El duc mata el seu germà i ella sobreviu de miracle. A partir d’aquí, la seva existència només té un sentit: acabar amb la vida dels set homes que estaven presents en el moment que van assassinar el seu germà i a ella la van llençar per un terraplè.

La connexió amb el món de La Primera Llei arriba a través d’un dels guerrers bregats del Nord. Caul Escalofríos. Després dels fets d’El último argumento de los reyes, on lluita al costat del mític Logen Noudits, Escalofríos decideix començar una vida nova i viatja al sud, fugint de tota una carrera de batalles i escaramusses. El que no s’imagina és que sortirà del foc per caure a les brases. A la ciutat de Talins es troba amb Monza, que el contracta per ajudar-la a complir la seva venjança. Comença aquí una relació que a molts lectors els pot recordar la de Noudits amb Ferro Maljinn, protagonistes de llibres anteriors. El brutal guerrer i la cruel assassina sense sentiments. Un home que vol canviar de vida per a ser millor persona i que es veu empès, per diners, a matar per una causa que no és la seva.

Monza, amb Escalofríos, reuneix una tropa que fa caure de cul: Amistoso, un expresidiari taciturn obsessionat amb els números; Castor Morveer, enverinador, i la seva ajudant, Day; Vitari, una pellroja sense escrúpols, i el genial Nicomo Cosca, soldat de fama, vell conegut de Monza, que passa per hores baixes i troba consol en la beguda. És habitual en les aventures de fantasia èpica clàssica trobar-nos el típic grup en què cadascú té una habilitat que posa al servei de l’equip. I així és també en aquest cas, ehem: tots ells són especialistes en matar.

Abercrombie està dotat per a construir relats en que l’acció no decau. Cada aventura és en un lloc diferent de Styria. Set capítols per a set morts. Més enllà de la descripció desmesurada de tot allò que té a veure amb la lluita –també en les escenes de sexe és molt explícit– l’escriptor teixeix un conjunt de vincles entre els personatges que marquen el compàs de la novel·la. Només per aquesta tensió tan ben travada i el ritme trepidant s’explica que tingui sentit un volum d’aquestes dimensions (més de 900 pàgines), on l’autor va desgranant en mode de flashback la vida de Monza, mentre que cus en cada pàgina els fets de Styria amb altres històries del seu món que aquí queden en segon pla, tot i que hi ha referències constants a La Unió, als gurks, etc.

La mejor venganza demostra l’habilitat d’Abercrombie per construir personatges que, des de posicionaments morals dubtosos, generen empatia amb el lector. Un lector que no pot més que fer-se seu l’objectiu de Monza i combregar amb el seu obcecat sentit de la justícia.

Però, com afecta la violència aquells qui l’exerceixen? Quines cicatrius internes deixa estar en contacte constant amb la mort? Qui és bo i qui és dolent? Segons quines normes?

Hi ha una mirada més profunda rere l’esgarrifós espectacle de sang i vísceres. Per força cal aquesta reflexió que els personatges ofereixen entre línies. Perquè cada acció deixa petjada i totes les experiències doloroses colpeixen i transformen. I en aquest punt hi ha un eco que ressona en la vida real, la del lector que se sent interpel·lat. Només així té sentit tot plegat. Només així s’entén que Abercrombie sigui un dels escriptors de referència de la literatura fantàstica.