Com tot a la vida, hi ha sagues literàries que s’haurien de poder acabar a temps. I possiblement Harry Potter sigui una d’elles. Però ja se sap que si la mamella segueix donant calés, la cultura de l’espectacle pot ressuscitar a qui sigui i més amb una marca que ha assolit uns números estratosfèrics -les set novel·les han venut més de 450 milions d’exemplars, amb traduccions a 79 llengües. Reconec els prejudicis que un servidor pot tenir davant d’aquesta nova seqüela del famós mag que ha fet multimilionària J. K. Rowling, però també entenc com molts fans de la saga poden seguir gaudint mentre s’estira el xiclet potterià, ara en format teatral. I aquesta és la gran novetat.
Harry Potter and the cursed child (traduït al català com Harry Potter i el llegat maleït) es va estrenar al Palace Theatre de Londres el 30 de juliol de 2016. L’obra encara està en cartell a la capital anglesa, amb remeses d’entrades molt buscades que es van oferint progressivament. Les properes estaran a la venda a l’abril de 2017. Podeu saber-ne més al web de l’espectacle.
I el teatre és la gran novetat perquè aquest vuitè llibre de Harry Potter ens arriba en versió dialogada, tal com es representa en escena. Després de les set novel·les de Rowling (i les corresponents vuit pel·lícules), l’escriptora britànica signa aquesta versió teatral al costat de dramaturgs reconeguts com Jack Thorne i John Tifanny.
Harry Potter és el cap del Departament de Bruixijustícia, ronda els quaranta i està casat amb la Ginny, amb qui ha tingut tres fills, el James, la Lily i l’Albus. Aquest últim, protagonista de la història, és el més problemàtic. Un adolescent rebel que conviu malament amb la llarga ombra del seu pare. A Hogwarts, ben aviat es fa amic de l’Scorpius, fill de Draco Malfoy que, malgrat que ens sobti, és un nen prudent i introvertit. Tots dos seran inseparables des que l’Albus Potter és escollit sorprenentment per formar part de l’equip Slytherin pel Barret que Tria. També en Ron i l’Hermione tenen una filla, la Rose.
L’obra reflexiona sobre les relacions paternofilials i de com molt sovint els pares donen als fills no pas el que necessiten els nens, sinó el que volen els pares per sentir-se bé amb les seves pròpies frustracions. Harry Potter no pot reescriure el seu passat, i no se n’acaba de sortir amb el fill petit. Han passat 19 anys des de la Batalla de Hogwarts, en què Voldemort va ser derrotat, però en Harry nota que la Màgia de les Forces del Mal està ressorgint.
L’Albus té la necessitat de fer alguna cosa per sentir-se important, i enredarà l’Scorpius per robar un reculatemps, que és el detonant de l’aventura. Però els fets del passat no es poden canviar i, si això passa, es trastoca tota la realitat coneguda fins aleshores. L’Albus Potter i l’Scorpius Malfoy seran a l’ull de l’huracà en múltiples anades i vingudes, i descobriran, sense voler-ho, un personatge que traslladarà els protagonistes fins a l’origen de tot plegat, quan Voldemort va intentar assassinar el petit Harry Potter.
L’obra serveix també com a excusa per mirar enrere i repassar l’evolució d’un Harry Potter que també necessita reconciliar-se amb el seu passat. El fill petit es diu Albus Severus Potter, noms que el pare li va posar en homenatge a Albus Dumbledore i Severus Snape, dos personatges cabdals en la saga. Harry veu en el seu fill petit un mirall d’ell mateix, i no pot evitar sobreprotegir-lo, però ben aviat descobrirà que no el pot engabiar ni amb màgia!
No és el mateix llegir teatre que veure en directe la representació, però dóna la sensació que l’obra és àgil i trepidant, amb escenes molt curtes i canvis constants d’escenari, un espectacle que hauran gaudit els seguidors de la saga que hagin tingut la sort d’aconseguir una localitat al West End londinenc. L’argument té un aire moralista i fa una crida a la reconciliació, fins al punt de veure Harry Potter i Draco Malfoy com a aliats en el propòsit comú de protegir els seus fills. Els herois es fan grans i, sí, malauradament fan massa ombra als joves. A determinada edat, però, el més bonic i que queda com a ensenyament és que tots plegats han format una gran família, malgrat les vicissituds viscudes. No apte per als al·lèrgics al sucre.
Finalment, no vull deixar d’esmentar un detall. I és lamentar com, un cop més, la traducció al català d’aquest llibre fantàstic ha anat ben de pressa. Només per ser Harry Potter, marca reconeguda. I rendible. I així anem.
Les Rades Grises 