farishta

Farishta, de Marc Pastor. Amsterdam, Ara Llibres, 2017. 466 pàgs.

L’adopció d’una criatura és un procés dur, llarg i incontrolable, que obliga els pares adoptius a fer-se preguntes que potser mai s’havien plantejat. La carrera de fons implica de forma ineludible que la parella es posi a prova. Per què la gent té fills amb tanta facilitat gairebé sense voler? Per què jo no? El desig de paternitat/maternitat es desborda fins al punt de voler assumir com a propi un nen estrany. No hi ha garantia d’èxit. Tot són interrogants. Però sovint el final és feliç. Tinc la sensació que Marc Pastor ha destil·lat un procés personal a través del seu ésser escriptor, perquè sovint és escrivint com millor es troba un mateix amb el seu jo més amagat. Però, és clar, Marc Pastor no podia fer el típic llibre d’experiències adreçat a pares adoptius. No. Ell utilitza l’adopció com a punt de partida per crear una història que condueix al seu terreny, un drama colossal que, esteu avisats, us deixarà mal cos.

Farishta és una noia afganesa, adoptada per una parella russa. Som a l’any 1993. Els pares adoptius de la Farishta van morir de forma tràgica en un accident d’aviació fa dos anys. Ara ella en té 17, viu a París i acaba de tallar amb el seu nòvio. El seu únic referent familiar és l’oncle Kurtzmann, que li fa de tutor. Ella és una jove plena d’energia que no sap ben bé cap on canalitzar-la, fins que el tiet li proposa una oferta de feina ben peculiar. La companyia Iefremov-Strugatski ofereix una plaça d’intendència al complex Sànnikov, una mena de centre turístic a les illes Clarke, a la Polinèsia Francesa. En aquest arxipèlag, l’empresa ofereix a famílies de classe alta una vida alternativa per criar els seus fills lluny del món. Cada nucli familiar disposa d’una petita illa, amb tot el necessari per viure. Sembla que l’excusa és que els pares volen una educació per als seus fills lluny de la influència maligna del segle XX, i que els nens creixin sense ser contaminats per cap ideologia ni pressió política.

La Farishta accepta la feina. Vola a un paradís perdut enmig del Pacífic. I allà troba un bon aliat en el guapot Manse Melville, un treballador de l’empresa, de qui s’enamora. Però la noia ben aviat començarà a veure coses estranyes i allò que semblava un paradís per a rics es converteix en un malson. El que comença com una història adolescent creix de manera vertiginosa i esdevé un infern del tot insospitat en què Marc Pastor desplega totes les seves virtuts com a narrador, combinant elements de ciència-ficció amb una trama de thriller asfixiant.

Tot i que no és imprescindible haver llegit altres llibres de Marc Pastor per gaudir de Farishta, l’autor ens regala vincles constants amb el seu univers literari. Als lectors de Bioko els sonarà molt la Woodsboro Fields Co., empresa competidora de la Iefremov-Strugatski, que fa més de cent anys que viuen enfrontades; com a Bioko, torna l’illa com a metàfora de presó que et subjuga; també hi trobareu mencions a una Plaga que en el futur pot suposar l’extinció de l’espècie humana; de fet, el llibre se suposa que està traduït del rus per Víctor Negro, protagonista de L’Any de la Plaga (La Magrana, 2011). Recordeu L’Úter 0, i el primer viatge en el temps del doctor Iefremov el 1948? He dit viatge en el temps? Sí, efectivament, Pastor reprèn la petjada de Bioko en aquest sentit. Però no diré més. Bé, sí. Douglas Moriarty. Moriarty! Un enemic de la Farishta que esdevé una mena de fantasma a evitar en tota la novel·la. Una amenaça constant que no veiem. Ah, i anoteu aquesta data: 26 de juliol de 2017.

Una de les claus que fan la novel·la molt propera al lector és l’estructura en format de diari personal. L’escriptura és fonamental. La manera com la Farishta escriu cada dia el que li està passant és també com ho percep el lector. I el seu diari serà clau en l’argument. Així, no hi ha un narrador omniscient, i allò que no veu la Farishta ho coneixem a través d’altres mitjans com transcripcions de converses, cartes, postals, correus electrònics, dibuixos, informes mèdics, etc. Per cert, menció especial a l’edició d’Amsterdam per reproduir els diferents formats que atorguen vivesa a la novel·la.

illes-farishta

Mapa del llibre. L’arxipèlag de les illes Clarke, on es troba el complex Sànnikov, a la Polinèsia Francesa.

Com en altres llibres de Marc Pastor, no hi falten multitud de cites literàries, des d’Un món feliç d’Aldous Huxley i el control dels individus fins a la visió troncal de Guerra i pau de Tolstoi. Però (a banda de la pell) el que més uneix en Manse i la Farishta és la música. Com a molts nascuts als anys 70, el fil musical dels 90 ens evoca la banda sonora de joventut. Bon Jovi, Tina Turner, Roxette, Madonna, Guns’n’Roses, U2, etc. etc. Si hi esteu interessats, trobareu una llista a Spotify amb els hits del llibre. I encara cal subratllar que el llançament de la novel·la va acompanyat del tema Away, away, dels Hairless Screaming Monkeys, versionat per Xavi Serrano – Palance, la lletra del qual trobareu transcrita íntegrament en un moment del llibre.

Marc Pastor és un mestre a l’hora d’administrar els tempos i sap com aportar les dosis d’informació adequades perquè l’argument de la novel·la avanci in crescendo fins a construir una complexa partitura, en un cos i un desenllaç dignes del millor thriller. Trepidant. Angoixant. Com la protagonista atrapada enmig de l’oceà que busca desesperadament la manera de fugir.

Acabes a la pàgina 466 i esbufegues, esgotat. I l’escriptor ens deixa la sensació que hem patit al costat de la Farishta i els seus anhels. I en el fons de tot, la novel·la ens deixa sobre la taula de forma crua la lluita pel control sobre la vida, la submissió que uns volen exercir sobre els altres, i com això comença en l’inici de tot plegat, en el ventre de la mare. Amb una mirada futurista exacerbada, Marc Pastor ens interroga sobre el negoci de la fertilitat i els límits de l’evolució científica, sobre el preu que estem disposats a pagar per ser pares i sobre determinats usos detestables dels infants. Però, sobretot, sobretot, en la responsabilitat que tenim com a adults. Perquè les criatures sempre acaben essent víctimes.

Un altre èxit de Marc Pastor. Un dels grans.

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: