“Els més perillosos són els que no somien, tenen l’ànima glaçada”

Des de la nit dels temps l’ésser humà ha cercat respostes més enllà de les seves limitacions físiques i mentals. La religió i el mite formen part intrínseca de la història de la humanitat, que malda per cercar causes superiors per sobre de la matèria. I la religió, que se suposa que hauria d’estimular els homes a ser millors, ha esdevingut tot sovint un instrument de poder i control sobre la població.

Pel títol, 2084. La fi del món podria semblar una distopia apocalíptica. I en certa manera ho és, però sobretot constitueix una esfereïdora paràbola sobre com un sistema religiós pot resultar asfixiant fins al punt d’anul·lar la voluntat de l’individu. Boualem Sansal (Theniet El Had, Algèria, 1949), un escriptor amenaçat pels radicals islamistes, es disfressa de George Orwell (1903-1950) per crear una novel·la paral·lela a la mítica 1984. Si l’escriptor anglès va blasmar el totalitarisme polític –recordem que la novel·la es va publicar l’any 1949– ara Sansal homenatja Orwell amb un llibre que fa el mateix però des del punt de vista del fanatisme religiós. L’autor algerià posa el dit a la nafra de l’islamisme excloent. Malgrat que no cita cap religió en concret, en un moment del llibre parla dels “desajustos interns d’una religió antiga” com a origen del sistema pervers que descriu al seu llibre. Ell que ha rebutjat dur escorta i que s’ha negat a abandonar el seu país malgrat les amenaces, opta per lluitar contra els extremismes amb la paraula, i els seus llibres en són l’exemple. Aquesta obra ha merescut el Gran Premi de l’Acadèmia Francesa.

El país d’Abistan està dominat per la santa religió del Gkabul, que consisteix a proclamar que no hi ha més déu que Yölah i que Abi és el seu Delegat. La població de l’Abistan viu absolutament anorreada, petrificada per la tirania i la pietat més arcaiques. Els individus són com xais adormits que simplement circulen en les seves tasques diàries però no es fan preguntes. El país és governat amb mà de ferro per la Justa Fraternitat, una congregació de quaranta dignataris escollits personalment per Abi, i per l’infal·lible Aparell. L’any 2084 marca la data de la fundació del país, encara que ningú sap ben bé què commemora. Abans no hi havia res, tot i que es diu que la guerra ho va destruir tot i va transformar radicalment el món.

Els habitants d’Abistan viuen lliurats a l’adoració de Yölah, en la més absoluta ignorància; sense informació, ni es plantegen que pugui existir una altra forma de vida; tot està codificat: els ritmes ordinaris estan organitzats perquè els individus no puguin dubtar, somiar, reflexionar… la gent no es pot moure lliurement si no és per als pelegrinatges, els testimonis que saben o veuen coses estranyes simplement desapareixen o són sacrificats en espectacles públics, per tal de no sembrar la discòrdia entre el poble; fins i tot s’ha instaurat una llengua única i sagrada, l’abilang. El control és absolut, fins al punt que existeixen uns éssers misteriosos anomenats “V” a qui ningú no ha vist mai però se’ls atribueix el do de la telepatia, la invisibilitat i la ubiqüitat. No es coneixen les fronteres i tot allò desconegut i prohibit és obra de l’Enemic, Balís.

El protagonista d’aquesta història és Ati, un jove que retorna a la capital, Qodsabad, després d’una llarga temporada ingressat en un sanatori per malaltia. Allà s’ha mogut alguna cosa dins seu. Ati no sap ben bé què li passa, però descobreix un neguit imparable, la voluntat de conèixer la veritat i de ser lliure. Pel camí de retorn coneix Nas, un arqueòleg que ha treballat en el descobriment d’un jaciment misteriós previ a la Gran Guerra Santa. A partir d’aquí comença una recerca que el durà a descobrir els guetos, enclavaments remots on encara perviuen poblacions antigues, tancats per grans muralles, on els homes i les dones viuen sense religió. Serà el primer pas d’un trajecte ardu i penós que el durà fins al cor de l’engranatge per descobrir els límits extrems de la manipulació mental a què s’ha sotmès els ciutadans, submisos a la ignorància santificada.

Alguns plantejaments, per analogia amb l’actualitat, posen els pèls de punta: “Perquè la gent cregui i s’aferri desesperadament a la fe cal una guerra, una guerra de debò, que deixi una gran quantitat de morts i no s’acabi mai, i un enemic que es vegi a tot arreu sense que se l’acabi de veure enlloc”. En el fons, Sansal ens diu a través d’Ati que no rebutja tant la religió en si mateixa sinó l’esclafament de l’home per la religió. I alerta de com la ignorància de les masses pot ser manipulada si se sap fer un bon màrqueting comercial combinat amb l’agressivitat militarista.

El llibre es divideix en quatre blocs. Tota la narració és extremadament descriptiva i l’autor concedeix poquíssims diàlegs, especialment en els dos primers capítols. El lector s’endinsa en aquest món poc a poc amb una lectura lenta, de cadència hipnòtica, que s’accelera progressivament amb més acció a mesura que avança la trama fins al desenllaç final.

2084. La fi del món és un text rebel i de denúncia, que coneixem d’antuvi per la trajectòria de Boualem Sansal. Però el llibre se situa alhora en la perifèria del gènere fantàstic, encara que la distància pot semblar molt petita amb la realitat si es llegeix com una gran paràbola. Però això mateix han fet altres escriptors amb continguts clarament fantàstics o de ciència-ficció. Vet aquí la grandesa de com la literatura d’altres mons ens interpel·la sobre el que passa al costat de casa. Sansal construeix un magnífic al·legat en defensa de la cultura i de la llibertat dels homes i les dones.

Bona Pasqua!