Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) ha tornat a la novel·la amb una obra de ciència-ficció que truca a la porta del públic juvenil, sense fer escarafalls a lectors oberts de mires de totes les edats. El món fosc. Talps és l’inici d’una trilogia ambiciosa en què l’autor desplega la seva solvència com a narrador per a oferir un relat àgil i tens, ben estructurat i alhora sintètic, de lectura agradable malgrat la magnitud dels fets que s’hi expliquen. Si els astres editorials ens són propicis, podrem llegir encara dos llibres més: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates. Confiem-hi.

L’escriptor ens situa en un món subterrani, aproximadament quatre-cents anys després de la nostra era. El 25% de la gent és albina. L’horari està pautat en cicles de llum artificials, la temperatura és estable i en les hores de foscor tothom ha de ser reclòs al seu forat perquè els sistemes de ventilació renovin l’aire. Els talps es crien en granges i són el principal mitjà de supervivència, d’aquí que la gran festa social sigui El Dia del Talp. És un món encara inestable. La darrera guerra entre els tres països (Edàfia, Hidropònia i Talpònia) va ser tot just fa 30 anys. La població no té consciència d’haver conegut el món exterior, tot i que les llegendes evoquen Gaia i la llum pura.

El gran drama d’aquest petit univers és que les dones desapareixen al cap de poc d’haver tingut el primer fill. Ningú sap exactament on van, és un tema tabú. Algunes noies se sotmeten a tractaments d’infertilitat per tal de poder romandre amb les seves parelles. En aquest context, se’ns presenta un grup de sis adolescents, protagonistes de la història, que planegen una expedició per mirar d’esbrinar on van anar a parar les seves mares.

Un d’aquests nois, l’Edgar, poc abans de marxar descobreix per atzar un cub lluminós –que bategen com Rubik, en referència a una joguina que recordava del seu pare. En Rubik resulta ser un robot equipat amb geo-localització. Els nois desconeixen la seva procedència i el guarden en secret perquè de seguida descobreixen que tenen entre mans una troballa que pot ser important i perillosa: la màquina els exposa un mapa amb un trajecte que traspassa la frontera per camins desconeguts.

El gran drama d’aquest petit univers és que les dones desapareixen al cap de poc d’haver tingut el primer fill. Ningú sap exactament on van, és un tema tabú

Vet aquí l’aventura. Un grup de nanos intrèpids, un mapa, un viatge subterrani, una recerca insòlita… i tot plegat amb l’ajut del professor Brigs, un aliat indispensable en què hom no pot evitar llegir les dècades d’experiència de Jordi de Manuel a les aules de secundària. Òbviament l’escapada dels joves estarà plena de perills, i seran perseguits pels sequaços de la Santa Pala, el sistema religiós vigent, dominador de la vida pública, que no pot permetre de cap manera que ningú traspassi les fronteres.

Què trobaran els joves? Això és el que haurà de descobrir el lector. L’escriptor sap mantenir el ritme i administra la informació amb la destresa necessària que ens deixa amb ganes de saber més a cada capítol. En paral·lel, l’Edgar –que, com tot adolescent, viu la seva particular història d’amor– escriu el que els passa en un diari, que esdevé un element paral·lel de la narració en primera persona.

Jordi de Manuel, que és un dels grans experts en ciència-ficció a casa nostra, deixa algun rastre didàctic a la novel·la per als lectors de primera fornada. Per exemple, amb cites implícites a Retorn al sol (1936), de Josep M. Francès (1891-1966) un llibre de referència històrica en la ciència-ficció catalana en què l’autor imagina vida subterrània. O també apareix Karel Čapek (1890-1938), un senyor que “escrivia novel·les i va inventar-se la paraula robot”. El capitost de la religió imperant el considera “un sacríleg, un inventor pervers d’històries, un home amb idees que emmalaltien altres ments”. Visca la literatura! I encara trobareu un esment a Elvex, el robot somiador d’Isaac Asimov…

El món fosc. Talps es pot llegir com un homenatge a la ciència-ficció clàssica, amb ecos de Verne, però és un llibre fortament arrelat a Catalunya, com el lector podrà descobrir. Quan Jordi de Manuel escrivia vam parlar sobre si podia assemblar-se o no als llibres de Hugh Howey, que també plantejava comunitats humanes que vivien en sitges descomunals sota terra. Ell ja havia tingut la idea sense conèixer novel·les com Wool. El plantejament és molt diferent. L’únic que aquest cronista lamenta és que Jordi de Manuel no aconsegueixi en català el ressò que Howey va tenir arreu del món.