La senyora Caliban és una d’aquelles delícies que arriba a la nostra llengua que és injust que passin desapercebudes. És un llibret curt i petit, minúscul, com l’editorial que contribueix a fer-lo visible. Aquesta novel·leta és pràcticament l’única obra prou coneguda de Rachel Ingalls (Boston, 1940) autora nord-americana que va emigrar el 1965 a Anglaterra, des d’on ha construït la seva carrera literària. La senyora Caliban es va publicar l’any 1982, i l’any 1986 el British Book Marketing Council va contribuir al seu coneixement quan la va incloure en una llista de les vint millors novel·les americanes des de la Segona Guerra Mundial.

Rachel Ingalls planteja en aquest text el dol i la tristesa d’una dona casada i sense fills, elements d’una literatura costumista/romàntica, però aquí barrejats amb el factor fantàstic, i això tot sovint resulta perjudicial perquè no atrau ni als lectors d’un costat ni de l’altre. La Dorothy, la protagonista, és la senyora Caliban en qüestió. Viu una vida ensopida i angoixada des de la mort del seu fill petit, dedicada a les feines de la llar i sabedora que el seu marit Fred li posa les banyes. És un retrat familiar propi d’altres dècades, que ara resulta xocant, d’una dona de trenta-llargs que només ha tingut feines esporàdiques, que viu aïllada en un barri residencial, humiliada sentimentalment, en un món psicològicament molt petit en què només l’ajuda el diàleg amb algunes amigues.

La Dorothy, de tant en tant, sent missatges estranys a la ràdio, que li sembla com si fos la seva pròpia consciència que li parla. Però un dia escolta una notícia sorprenent: la policia busca un monstre mig amfibi que s’ha escapat de l’Institut d’Investigació Oceanogràfica. La Dorothy, en la seva rutina de netejar la casa i cuinar per al marit, es queda glaçada quan entra per la porta de la cuina un homenot verd de dos metres d’altura. Passat l’ensurt inicial, la Dorothy es compadeix de l’ésser i decideix amagar-lo a l’habitació de convidats. A partir d’aquest punt l’autora juga amb el lector a admetre la situació com a real, en l’ambigüitat que tot sigui fruit de la imaginació de la protagonista.

El monstre es diu Larry; li explica que va ser capturat a l’oceà i que ha après a parlar pels insofribles experiments a què va ser sotmès en el seu captiveri. En la seva fugida va matar dos dels científics que el torturaven. En Larry és un personatge atent i bondadós, ben plantat, just el que la Dorothy necessita: l’ajuda a netejar la casa, fan l’amor apassionadament, comparteixen llargues xerrades mentre el marit es fora treballant, passegen als vespres per la platja… La Dorothy recupera el somriure, i nota una energia interior que la fa sentir de nou com una adolescent. Amb en Larry se sent estimada i evoca una felicitat somiada, una enyorança de llocs perduts, com quan ell li parla de la música del mar, de la seva llar. Però la situació és molt estranya i la Dorothy no el podrà mantenir amagat eternament.

Ingalls demostra en aquest breu relat que la inspiració sobrenatural pot contribuir a multiplicar exponencialment un plantejament a priori ordinari i conegut. I res com la mirada d’un ésser d’un altre medi, maltractat pels humans, per expressar la incomprensió envers les nostres pròpies actituds com a espècie.