Foc i Sang, de George R. R. Martin. Ed. Alfaguara, 2018. 879 pàg. Traducció al català d’Anna Llisterri, Esther Roig i Mar Albacar

Per si encara hi ha algun despistat: Foc i Sang no és la continuació de Joc de Trons. Els milers (o milions) de seguidors de George R. R. Martin que esperen Vents d’Hivern, el títol promès, encara hauran d’esperar. Foc i Sang tampoc és un llibre de consum fàcil: molt més espès que els altres de la saga, només és apte per als fans. Ningú hauria d’entrar al món de Martin amb aquest volum de més de 800 pàgines, tot i que cronològicament seria el primer.

Dit això. Foc i Sang és una crònica històrica que posa el focus en la dinastia dels reis Targaryen. Martin parteix del treball ja publicat al gran volum compendi del seu univers, El Mundo de Hielo y Fuego (Gigamesh, 2015). Aquest li serveix com a guió-esquelet per farcir la narració de l’evolució de Westeros a partir de la conquesta d’Aegon Targaryen. Per tant, poques novetats. El Mundo de Hielo y Fuego, de gran format, amb il·lustracions en color i mapes, és molt més entenedor i digerible. Però els fans sempre volem més. I, ara per ara, Martin ens ofereix això. Val a dir també que Foc i Sang és el primer dels dos llibres previstos d’aquesta preqüela, per tant, el final no connecta encara amb la mort del Rei Foll a mans de Jaime Lannister i l’inici del regnat de Robert Baratheon. Foc i Sang comença a l’any zero i acaba el 136 dC. Els fets de Joc de Trons ens situen l’any 283 dC. Per tant, el segon volum de la preqüela haurà d’omplir encara moltes dècades que expliquin la decadència dels Targaryen.

Foc i Sang arrenca amb l’evocació de l’antiga Valyria, una mena d’Atlàntida, un Númenor tolkienià menys gloriós. Valyria era la ciutat més gran del món conegut. Dos anys abans de la maledicció (114 aC) i el cataclisme que va suposar la desaparició de la ciutat, Aenar Targaryen es trasllada a Rocadrac, una illa del Mar Estret, amb tot el seu seguici… i els seus dracs. El destí de Valyria persegueix els Targaryen com una condemna? Pot ser. I aquest tema segueix viu a tota la saga de Cançó de Gel i Foc. Però, sigui com sigui, va ser aquesta branca de l’estirp Targaryen la que va propiciar el vol dels dracs i el domini sobre Westeros durant gairebé tres segles.

Aegon el Conqueridor és el més gran dels Targaryen. Marca un abans i un després, fins i tot en el còmput dels anys: aC (abans de la Conquesta) i dC (després de la Conquesta). Va ser el rei que aglutina els Set Regnes sota una sola corona, la seva. Al primer lloc de Westeros que havia trepitjat amb les seves germanes, a la desembocadura del riu Aigüesnegres, Aegon funda Port Reial, i des d’allà governa el nou regne, en un gran setial que va fer construir amb les espases foses de tots els enemics derrotats: el Tron de Ferro.

I aquest llibre, com tota la creació de G. R. R. Martin, gira entorn a l’ambició de seure en aquest tron. Poder, poder i poder. Aegon va ser un monarca formidable, però tant ell com els seus successors van haver de lluitar i patir per mantenir el tron. El cobegen famílies rivals, però també els mateixos Targaryen. En aquest sentit, Martin abusa en la seva narració de la qüestió dels hereus i les successions, que ocupen pàgines i pàgines d’aquesta crònica perquè, en definitiva, tot és joc de trons.

Martin usa el gènere de la crònica i se situa com un transcriptor extern que recull les notes de l’arximestre Gyldayn que, al seu torn, escriu a partir de múltiples fonts: els textos de septons, grans mestres, cavallers, etc. componen el relat. Martin és excessiu, però en aquest cas encara més, ja que sovint el ritme és massa monòton, amb molts passatges mancats d’acció i d’interès. A la meitat del llibre apareix el Testimoni del Bolet, un bufó de la cort, que puja el to amb comentaris més escabrosos i picants, i tot sovint la narració cita les versions diferents sobre un mateix episodi per justificar la dificultat de conèixer la veritat absoluta.

Un dels temes centrals del llibre, com hem comentat, és la justificació de les herències i la transmissió del poder. Des de temps remots era costum entre els senyors drac de Valyria casar un germà amb una germana per mantenir la puresa del llinatge. Als Targaryen això els crea un conflicte amb Antiga, el centre de la fe, que veu aquests matrimonis com una aberració incestuosa. La Doctrina de l’Excepcionalisme permet als Targaryen el casament entre germans, però serà sempre una qüestió de conflicte latent.

Martin insereix el lector en el seu món de caire medieval, cruel i violent, però l’estil que adopta fa que sigui un pèl més lleuger i distant en el llenguatge barroer que li és habitual. En aquest univers les dones continuen tenint un paper secundari. Tot i que la reina Alysanne aconsegueix eliminar el costum terrible de la “primera nit”, es manté la prohibició que una dona accedeixi al Tron de Ferro, fet que provocarà greus disputes.

En quasi 900 pàgines el llibre s’entortolliga en un ball de noms continu, de persones i de llocs. Martin i els seus col·laboradors teixeixen una teranyina impossible per al lector, que tampoc disposa d’un nomenclàtor que l’ajudi. L’únic suport del volum és l’arbre genealògic de la nissaga Targaryen, però tampoc hi ha ni un mapa. Només oxigenen la narració les il·lustracions en blanc i negre de Doug Wheatley, que dibuixa múltiples episodis, la majoria protagonitzats pels dracs.

Ai, els dracs! És el gran element fantàstic desaprofitat. Martin hi passa per sobre. Les escenes bèl·liques són èpiques i colossals. Però l’autor no entra a explicar com es generen els vincles entre el drac i el seu genet. Sabem que quan naixia un fill legítim de la Casa Targaryen es posava un ou de drac al bressol del nadó, però el relat no aprofundeix en com es genera aquesta relació. Alguns esdevenien genets de drac, però no pas tots. De vegades els ous no s’obrien i es convertien en pedres. La narració usa expressions com “alguns asseguren” per dir que el vincle entre genet i bèstia és tan intens que els dracs comparteixen amors i enemistats de l’amo, o que els dracs no són com cavalls, no els pot muntar qualsevol. En un moment excepcional es demostra que alguns agosarats que no són Targaryen també podien esdevenir genets de drac. Però, en general, aquest tema és una mica frustrant. Això sí, sabrem una cosa interessant. L’any 54 dC, durant el regnat de Jaehaerys I, tres ous van ser robats per Lady Elissa Farman, que els va vendre al Senyor del Mar de Braavos. Són aquests els ous de la nostra Daenerys Targaryen?

Als lectors que coneixen a fons el món de Cançó de Gel i Foc els agradarà seguir l’evolució de les diferents famílies, saber que els Targaryen no tenien la sang tan pura ni eren tan perfectes ja que alguns també moren de malaltia, gaudiran amb l’èpica del gran Aegon, reviuran la llegenda negra de Harrenhal, coneixeran Maegor el Cruel, tremolaran amb el vol del fenomenal drac Balerion, l’únic ésser vivent que va conèixer Valyria abans de la destrucció, i s’entendriran amb Jaehaerys el Conciliador, que va regnar durant 55 anys. Es podria fer en menys pàgines, però ens agrada saber tot això!

La segona part del llibre correspon al combat sagnant pel Tron de Ferro que es va conèixer com la Dansa dels Dracs, que es va lliurar entre el 129 i el 131 dC i que va dividir en dos els Set Regnes. La batalla per la successió va enfrontar dues branques rivals de la mateixa família: Rhaenyra i Aegon II, tots dos fills del rei Viserys, però de mares diferents, que van ser proclamats monarques per les respectives faccions.

El llibre acaba l’any 136 dC, just quan comença formalment el regnat del malenconiós Aegon III, conegut com l’Infortunat. És un nen quan accedeix al tron, i no mostra interès per res, fortament marcat per les desgràcies familiars. Aleshores només queden quatre dracs vius i alguns ous custodiats a Rocadrac… La dinastia continua.

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Ciència-ficció, fantasia, terror. En català

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: