Albert Sánchez Piñol aprofita la seva maduresa com a escriptor per proposar al lector un relat agosarat i arriscat. Fungus és segurament un llibre que es pot permetre ara, amb una carrera sòlida a l’esquena, després de títols tan reconeguts com La pell freda o Victus. És el retorn de Sánchez Piñol a la fantasia. Ho fa a l’engròs, amb una faula protagonitzada per bolets gegants animats que sovint navega en l’absurd. I això només ho pot fer algú que domina l’ofici, com ell. Fungus s’ha d’afrontar amb una predisposició de lectura d’acord amb els codis interns que proposa l’autor, i funciona, perquè té coherència en el seu propi microcosmos, però resultarà una raresa extravagant per al lector de novel·la històrica que el va comprar compulsivament a Victus. Rere uns fets estranys, Sánchez Piñol ofereix una metàfora colpidora sobre el poder.

La novel·la narra la història increïble d’en Ric-Ric, un revolucionari anarquista fugitiu de la justícia que, l’any 1888, va a parar a un indret perdut del Pirineu, tocant a la frontera amb França. Al començament malviu com pot en un hostal freqüentat per contrabandistes. En Ric-Ric és un àcrata de pa sucat amb oli, un personatge estrafolari, deixat i brut, intel·lectualment poc consistent i amb tendència a l’alcoholisme. Però vet aquí que l’atzar el porta a “despertar” un dels molts bolets gegants que poblen la zona –l’escriptor fuig de la imatge bucòlica de la natura i ens presenta un Pirineu de final del XIX com un indret inhòspit i hostil. En Ric-Ric descobreix que aquest xampinyó de dos metres i branques mortíferes el segueix a tot arreu, l’observa, l’obeeix! En el seu somni delirant d’abolir els poders del món, aquest personatge descobreix la forma de donar vida als bolets –anomenats “fungus”– i crea un exèrcit de monstres amb una força i una velocitat esbalaïdores, submisos, pendents de les seves ordres. Com bé reflexiona l’autor, el poder s’ha de saber exercir, i al Ric-Ric aquesta responsabilitat el desborda. La història està servida.

Els fungus s’inspiren en els menairons pirinencs, però Sánchez Piñol no ha escrit una faula innocent sobre follets, i li interessa poc la qüestió mitològica o folklòrica. Els seus fungus simbolitzen el bosc profund, la natura que no controlem; són monstres, submisos però ferotges, i exerceixen una violència física incontrolable. La presència massiva de fungus i la frustració/incapacitat del seu líder genera un conflicte greu a la zona, amb intervencions militars a gran escala. La novel·la ens ofereix diferents capes de dramatisme, en un to general tragicòmic. Hi ha escenes histriòniques com ara en Ric-Ric dissertant sobre l’ideal llibertari i la lluita de classes amb la seva munió de fungus. També hi ha amor: l’enamorament impossible d’aquest anarquista borratxo amb la Mailís, una professora d’escola, una mena de Venus pirenaica. Hi ha tragèdia i mort, venjança, amistats i fidelitats truncades, desavinences familiars… I ens proporciona encara elements de reflexió sobre el llenguatge i la comunicació, mitjançant el vincle que el Ric-Ric estableix amb els fungus.

Però sobretot és una història sobre la recerca del poder, sobre la dificultat d’exercir-lo, sobre la submissió i els lideratges, sobre la fina línia que separa l’idealisme del despotisme. On rau el Poder de debò? Sánchez Piñol, que té formació d’antropòleg, hi dona tombs constantment, però –sense fer spoilers– ja podeu imaginar la resposta: el poder és en la gent, en la massa. Nosaltres tenim la capacitat de seguir o no determinats titelles que representa que manen. I en els fungus s’hi exemplifica també una determinada manera de ser súbdits, perquè hi ha una gran part de la societat que prefereix ser gregària, perquè no qualsevol serveix o vol ostentar el poder. Però el poder rau sobretot –i aquesta és una part del relat que em sembla especialment remarcable– en les emocions, en la capacitat de somiar i il·lusionar-nos, i sovint el gran poder és conèixer-se a un mateix i ser capaç de ser allò que hom és, fer allò que et surt de dins de debò, com trobem en la genial escena del militar espanyol que volia ser tenor.

El llibre incorpora algunes il·lustracions de Quim Hereu: la coberta retrata a la perfecció el personatge de Ric-Ric amb el seu primer fungus, el Borni, i també hi ha un desplegable magnífic que mostra tota l’exuberància de la Mailís envoltada de fungus. Un dels detalls que més sobta d’aquesta edició de La Campana és que els títols dels capítols a l’índex són excessivament descriptius, ja que avancen contingut important de cada episodi, però el més sorprenent és que en algun cas l’anunciat no es correspon amb allò que realment passa! L’autor ha defensat que és una tècnica narrativa que pot fer que el lector tingui més ganes de llegir. No ho tinc clar…

En definitiva, Fungus pot ser un llibre desconcertant si el lector no troba la freqüència correcta, però no ens podem quedar en la capa superficial. És una paràbola cruel, extravagant, divertida però que també pot ser depriment. En la tradició de la millor literatura fantàstica, evoca el món en què vivim. I sembla que tindrà continuïtat.