Solenoide, de Mircea Cărtărescu. Ed. Periscopi, 2017. 869 pàg. Traducció al català d’Antònia Escandell Tur

“La sola i única manera d’escriure amb decència és fer-ho sobre la pròpia pell”

Solenoide és una torrentada literària descomunal: gaudi constant de la màgia de les paraules, evocació desbordant de mons mentals i imaginaris, apologia del somni i el malson, un llibre amb una personalitat única, una obra gegantina. L’escriptor romanès Mircea Cărtărescu aboca en aquest volum de quasi 900 pàgines una experiència vital i transcendent que va més enllà del simple exercici autobiogràfic. La seva manera de ser en el món i la seva escriptura es fusionen d’una forma inexplicable amb la ciutat de Bucarest (on va néixer l’any 1956), autèntica protagonista del llibre.

La novel·la està escrita en primera persona i el protagonista és un alter-ego de l’autor, un professor de romanès anònim i aparentment insignificant en una escola de l’extraradi de Bucarest, al voltant dels 30 anys, que narra el seu recorregut biogràfic, sempre lligat a la ciutat. Fent salts entre el present –final dels 80 del segle XX– i el passat, evoca la relació amb els pares, la mort d’un germà bessó amb només un any, una infantesa amb pocs recursos, la dèria obsessiva pels llibres, la solitud i la introversió malaltissa, l’estada en un sanatori de nens tuberculosos… La seva gran frustració és no haver aconseguit ser escriptor –marcat profundament per un poema seu que, de jove, va ser rebut amb burla–, i s’adreça al lector a través d’uns manuscrits en què, a mode de dietari, exposa les vivències extraordinàries que experimenta, mentre transitem per la seva feina rutinària a l’escola i les relacions de parella.

Mircea Cărtărescu impregna el seu relat d’una aura fantàstica jugant amb els trastorns del cervell, atès que el protagonista sovint pateix al·lucinacions, aparicions nocturnes terrorífiques de personatges translúcids i situacions inexplicables que hom podria atribuir a una mena d’esquizofrènia. Ell ho anomena “anomalies”. El mateix narrador sovint es refereix a una particular bogeria que el porta a altres realitats. La novel·la transita constantment en aquest punt que desborda d’imaginació surrealista, absolutament desbocada, on qualsevol esdeveniment aparentment ordinari es presenta al lector com un episodi tenyit d’irrealitat. El protagonista evoca “mons simultanis”, i afirma: “No puc ni distingir entre els somnis, els records llunyans i la realitat, entre allò fantàstic i màgic o entre la ciència i la paranoia”.

El narrador viu a Bucarest en una casa amb forma de vaixell de vapor, una casa immensa, amb habitacions desconegudes i fantasmagòriques. Una de les particularitats de la llar és que li permet levitar sobre el llit, de manera que l’experiència sexual assoleix una dimensió atmosfèrica extraordinària. A partir d’aquí descobrim que l’habitatge està construït sobre unes ruïnes antigues on s’hi va instal·lar un solenoide, un enorme cilindre de nou metres de diàmetre que forma part d’una potent xarxa energètica subterrània que esdevé un nucli màgic al subsòl de Bucarest. Els solenoides formen part del deliri del protagonista i li obren la porta a mons subterranis monstruosos que, en paral·lel, es llegeixen com una recerca cap a les profunditats de la psique. Ens parla d’una quarta dimensió, i es desfà en elogis cap a Charles Howard Hinton (1853-1907) i com se sent atret pels seus treballs a la recerca dels marges del món i els límits de la percepció humana.

Bucarest és la ciutat més trista de la Terra, una urbs crepuscular, decadent i malalta, i aquest estat entra en comunió amb la psicologia del protagonista

L’eix troncal de Solenoide és Bucarest. La ruïna i la malenconia de la capital romanesa s’insereix en la personalitat del personatge. Mircea Cărtărescu construeix un relat en què ret homenatge als llocs viscuts, per mantenir viva la memòria d’indrets desapareguts i transmetre el batec d’una polis que ell mitifica com una manera de combatre les misèries de l’era comunista que va viure. Bucarest és per a ell la ciutat més trista de la Terra, una urbs crepuscular, decadent i malalta, i aquest estat entra en comunió total amb la psicologia del protagonista, atès que, per a ell, la ciutat representa a la perfecció la desesperació i la tragèdia de la humanitat. Solenoide és un crit d’auxili. No en va aquesta sola paraula, separada per comes, ocupa fins a nou pàgines seguides del volum, en un instant concret d’infelicitat extrema del protagonista.

Solenoide és també un cant a la literatura en majúscules, amb un reguitzell de noms que amaren tot el relat, començant per El tàvec, d’Ethel Llilian Voynich (1864-1960), el llibre que va fer plorar a llàgrima viva el protagonista i que l’ha marcat tota la vida. Cărtărescu exalça l’escriptura com l’única manera d’entendre’s a un mateix, l’única forma d’accedir fins al darrer laberint de la pròpia ment. El llibre és un exercici colossal de pensament interior, que cerca en els interrogants més pregons de l’ànima, sobre el sentit de l’existència i la mort. Una catarsi desbocada que té l’apoteosi en el darrer viatge sensorial i orgànic del protagonista, i més encara en la visió apocalíptica final de la ciutat de Bucarest. El lector resta embadalit i sense alè.

L’òrbita de la literatura fantàstica és transversal i Mircea Cărtărescu hi entra de ple amb Solenoide, obra que va guanyar l’any passat el Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica de 2017 traduïda al català. No pot passar desapercebut en aquesta ressenya el treball d’Antònia Escandell Tur en la traducció d’aquesta obra magna, en què l’autor desplega un exercici lingüístic aclaparador i obliga aquest lector –un servidor– a recórrer al diccionari gairebé a cada pàgina. L’enhorabona a Periscopi per l’edició, condensada en l’epíleg de Xavier Montoliu Pauli. Solenoide ja és un clàssic del nostre temps.

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Ciència-ficció, fantasia, terror. En català

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: