“No veieu que el vell sistema és una ruïna a punt d’esfondrar-se?”

Males Herbes ha recuperat La Ciutat dels Joves, un altre clàssic de literatura catalana, que ofereix múltiples punts d’interès: per una banda, reivindica una escriptora com Aurora Bertrana (1892-1974); de l’altra, proposa un exercici importantíssim de memòria històrica, amb una novel·la que és reflex d’un temps de canvi a les acaballes del franquisme, i que podem llegir ara per primer cop amb el seu text íntegre i amb les anotacions de la censura del règim; finalment, una demostració més, si cal, que la literatura especulativa en llengua catalana ve de lluny, però sovint n’ignorem els fonaments.

Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, Aurora Bertrana es va dedicar sobretot a la música, va ser violoncel·lista i va tocar en diferents formacions, fins i tot va fundar la primera banda de jazz exclusivament femenina. En la seva vessant com a narradora va publicar novel·les, llibres de viatges i dos volums de memòries.

La Ciutat dels Joves, que porta per subtítol Reportatge fantasia, narra l’experiència d’un periodista de La Ciutat dels Vells –fàcilment identificable amb l’Espanya franquista– que viatja a La Ciutat dels Joves per explicar als seus lectors com és aquest país del qual se senten tantes meravelles. És una història que reflecteix un moment de canvi polític i social enorme. Bertrana, en la maduresa de la seva vida –l’obra es va publicar l’any 1971, quan tenia gairebé 80 anys–, construeix una utopia i fabula sobre com és aquest món nou que anhelaven les noves generacions a final dels 60, en contraposició al conservadorisme dels més grans.

És un llibre breu, molt recomanable. L’escriptura és àgil, amb diàlegs constants, encara que l’estructura de la novel·la pot resultar un punt monòtona per al lector d’avui, atès que cada capítol és l’entrevista que el reporter té amb cadascun dels ministres de La Ciutats dels Joves: el delegat d’Ordre Públic, l’Eclesiàstic, el de Belles Arts… En cada conversa coneixem una mica més com és aquesta societat i creix l’estupefacció del periodista, carregat de prejudicis, a qui costa d’entendre aquest esperit renovador. En totes aquestes entrevistes l’autora desgrana, amb ull profètic, qüestions que ja s’albiraven en aquell moment, fa gairebé mig segle, com els efectes del progrés científic (els llibres van desapareixent i tot es fa en pantalles) o la mutació del model familiar convencional. Hi ha reivindicacions que, malauradament continuen vigents, com la igualtat de sexes. I, en altres casos, falla estrepitosament, com quan apunta que “el futbol ha passat de moda”.

Hi ha una crítica duríssima al sistema franquista aleshores encara vigent i a la perpetuació en les estructures de poder quan parla de gent que s’aferra als càrrecs a La Ciutat dels Vells, els quals qualifica de “rutinaris, amargats, en alguns casos encartonats, momificats”, a la qual cosa el periodista admet que “certs personatges farien bé morint-se o retirant-se a temps”. Val a dir que tota la novel·la ressona aplicada als nostres dies, fet que és molt preocupant: convé fer aquest exercici de llegir amb ulls actuals però en la perspectiva del temps. Bertrana imagina una societat igualitària, desmilitaritzada, sense propietats, lliure de masclisme i enfocada cap a l’amor lliure (“forniquem amb la mateixa naturalitat que executem les altres necessitats corporals”), amb llibertat de creences, basada en el respecte mutu, en què tothom es jubila als quaranta anys…

La Ciutat dels Joves demostra que la fantasia i la ciència-ficció són camps perfectament aptes també per a les dones en llengua catalana, al costat de Quim/Quima de Maria Aurèlia Capmany, per exemple. Aquestes obres s’han de situar al costat d’altres escriptors de gènere que també van contraposar mons dispars. Però és, sobretot en clau política i cultural, el testimoni d’un moment de transformació en què els autors van recórrer a la literatura no realista per mirar d’explicar-se el món nou que s’albirava quan morís el franquisme. En aquests anys ho fan altres escriptors com Pedrolo o Tísner.

Aquesta reedició que ens ofereix l’editorial Males Herbes, amb pròleg d’Adriana Bàrcia, inclou en un annex final còpia dels documents originals de la censura franquista. Fa feredat llegir els informes amb expressions com “hay críticas duras contra nuestro Régimen”, “se deslizan ideas graves contra la familia y a favor del amor libre” o “Cualquier lector, catalán o no catalán, interpretará estas frases como aplicadas a Franco. ¿Pero lo interpretará así el juez?”. Era l’any 1971. Avui, any 2019, la llibertat d’expressió està amenaçada com molts que aleshores encara no havíem nascut no hauríem imaginat. El pèndol torna. I l’ombra ens amenaça de nou.