No volia deixar passar aquest llibre elogiat (amb raó) per tants prescriptors imprescindibles. Satèl·lits, d’Elisenda Solsona, és un recull de contes hipnòtic, inquietant, que sacseja i colpeix. Són històries independents, cosides pel patiment personal, amb personatges que arrosseguen càrregues emocionals difícils de digerir. I, encara que els fets narrats descansen sobre supòsits realistes, l’autora genera un rerefons comú: una nit, sense previ avís, la lluna desapareix. Ningú sap del cert què ha succeït; se suposa que s’ha desvinculat de l’òrbita terrestre, i els efectes desestabilitzadors sobre persones i animals es noten de seguida: terratrèmols, nevades, tempestes, canvis en les marees. El llibre ha rebut enguany un dels Premis Imperdibles que lliura El Biblionauta.

Satèl·lits el formen vuit contes. El que més m’ha impactat és Closques. És també el més llarg, gairebé una novel·la curta, sobre el dolor d’en Feliu, un nen albí que pateix una infantesa traumàtica. Viu tancat i a fosques, ultraprotegit per una mare psicòtica que vol afavorir el germà per convertir-lo en un bon científic, mentre que en Feliu només troba consol en un veí que el fa sentir especial, li explica coses d’astronomia i el fa creure que el dia que desaparegui la lluna el vindran a buscar perquè ell és un àngel, un escollit. Un relat esfereïdor que s’endinsa en traumes de soledat i d’abusos infantils.

A Reixes també hi ha infants traumatitzats, i Elisenda Solsona hi posa un punt autobiogràfic amb una nena que va de colònies i que gaudeix inventant-se històries de por per espantar els companys. Inventar històries, vet aquí l’apunt personal. Si en l’anterior conte una tortuga exercia d’element fantàstic i de fil conductor, ara és una zebra, la de la portada del llibre. L’Alícia és una nena de dotze anys òrfena i també arrossega un nus a la gola que marca el seu desenvolupament, fins al punt que inventa situacions i personatges com a mètode de supervivència. Però la lluna ha desaparegut, els cavalls de la granja embogeixen, i es creuen línies molt fines entre realitat i al·lucinació. Només per la potència de l’escena final, Reixes mereix una pel·lícula.

Els textos d’Elisenda Solsona pouen en el dolor, la por dels abismes de la ment humana, l’angoixa, el terror que neix a la boca de l’estómac, la mort, les ferides no guarides

Solsona enfronta personatges, juga amb les dualitats i les contradiccions. Ho fa en el primer relat, Engranatges, amb una parella gai que vol adoptar un fill. Bé, en aquest cas un d’ells ho desitja amb desesper, i no gosa insistir al company. La incomunicació com a fonament de la crisi. La incomunicació com a problema amb majúscules de les relacions humanes. A Engranatges, l’autora genera un relat de terror. Un dels nois és fotògraf; viatgen a una pista d’esquí abandonada a la muntanya per culminar el seu projecte artístic. Només hi ha un hotel, són els únics clients, és fosca nit, neva i la lluna ha desaparegut.

Una altre duo el trobem a Rems, un pescador de poble i una dona forastera sensual. Una relació que escandalitza les dones del llogarret, i que té tints de tragèdia clàssica. La barca varada sobre el fons marí perquè el mar s’ha enretirat és una altra de les imatges potents que genera l’escriptora. Una altra parella es trenca a Vies. I encara una altra a Sals de bany: depressió, relacions tòxiques, suïcidi. Mentre que a Finestres els protagonistes són un pare i un fill que no s’han parlat en anys.

Els textos d’Elisenda Solsona pouen en el dolor, la por dels abismes de la ment humana, l’angoixa, el terror que neix a la boca de l’estómac, la mort, les cicatrius de ferides no guarides. Allà on l’autora deixa anar tot el surrealisme és a Balls, que és el conte més desagradable, fregant el gore, on els animals, desfermats, arriben a posseir els humans.

Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) és professora de secundària. Abans de Satèl·lits, havia publicat el llibre de microrelats Cirurgies (Voliana) i ha participat en altres reculls. El darrer volum coral en què ha pres part, que acaba de treure Males Herbes, és Contes per al (des)confinament. Solsona és una narradora punyent, que sap dibuixar personatges, però sobretot teixir històries, amb una prosa fluïda i cinematogràfica. Un gran descobriment!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!