“I les persones som bèsties i a vegades ens oblidem de tot, que som bestioles també”

Canto jo i la muntanya balla és una delicadesa que demostra la bona salut de la literatura feta en llengua catalana. És només el tercer llibre d’Irene Solà (Malla, 1990), una escriptora jove que aquest estiu farà 30 anys i que compta amb premis cada títol que publica. El seu debut poètic Bèstia (Galerada, 2012) va guanyar el Premi de Poesia Amadeu Oller; Els dics (L’Altra Editorial, 2018), la seva primera novel·la, va obtenir el Premi Documenta. I amb aquest Canto jo i la muntanya balla en suma ja tres més: el Premi Llibres Anagrama de Novel·la, el Punt de Llibre de Núvol i el Cálamo Otra Mirada.

Solà signa una obra polifònica de múltiples capes que es pot llegir com un drama rural. Una història de personatges que viuen en masies aïllades al Pirineu, en una àrea entre Camprodon i Prats de Molló, i que arrenca cap al 1970. Dit això, el lector es pot preguntar per què aquesta narració té cabuda en un web de literatura fantàstica? Doncs vet aquí la màgia. Allò fantàstic i sobrenatural sovint s’amaga de manera puntual o matisada en múltiples històries, les recorre transversalment. I les etiquetes sovint fan més mal que bé, perquè les fronteres dels gèneres han de ser flexibles i permeables.

En el primer capítol ens parla la tempesta, que causa la primera mort d’aquest relat ple d’amor i de dolor. Aquests núvols negres són un més dels personatges que habiten aquest territori, i hi deixen un rastre devastador. L’escriptora en certa manera humanitza molts dels elements d’aquest microcosmos i els fa parlar com a protagonistes, cadascun amb el seu propi punt de vista de les coses. Així ens trobem animals com els cabirols, els ossos, o una gossa, vegetals com els bolets, i la seva perspectiva ens obliga a rellegir per aprofundir i entendre millor, perquè l’òptica de l’home no és l’única. Però també hi ha bruixes −o dones sàvies− assassinades en temps remots, dones d’aigua que viuen els boscos, fantasmes que no volen abandonar la seva llar física, poetes difunts, veïnes amb habilitats com a mèdium… Cadascun d’aquests personatges té un paper rellevant en l’evolució de les vides humanes que poblen la zona, en un puzle que progressivament va encaixant peça per peça amb una prosa que flueix, volant com una papallona, esmolada com un dard, i t’embolcalla fins al final. Irene Solà escriu de meravella, i aquest do l’ha sabut esprémer en un llibre preciós i colpidor a la vegada.

En aquesta mirada a un món tan petit, però ple de vida, l’autora reivindica en certa manera la vida de poble −que és el seu origen, tot i que ella de seguida va voler sortir a conèixer món− on les històries poden ser tan punyents. Fa tot de referències al passat tràgic de la Guerra Civil, a la retirada dels soldats republicans per aquelles muntanyes del Ripollès en què l’herba i les lleres dels rius han enterrat multitud de bales i restes d’armament que els fugitius abandonaven o perdien pel camí. També hi és present la mitologia dels Pirineus i la rondallística inspirada en les Muntanyes maleïdes de Pep Coll; i, és clar, la poesia, d’on sorgeix el títol del llibre. Solà deixa en evidència els pixapins que no saben veure la profunditat i la tragèdia que amaga tot allò que el turista veu bucòlic i instagramable. I encara dedica un capítol central a la força grandiosa del planeta, la Terra, que es mou i es transforma i enfonsa mars i muntanyes, fent palesa la petitesa de tots els éssers que la poblem.

Si aquest estiu aneu al Pirineu, emporteu-vos aquest llibre a la motxilla. No tornareu igual. Després del confinament i enmig d’una pandèmia descontrolada, amb la sensació de molts de viure amuntegats, aquesta història ens pot ajudar a connectar-nos amb allò que és essencial, i a mirar amb uns altres ulls tot el que trepitgem i ens envolta.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!