Els companys de Chronos són modestos, però han aportat moltíssim amb només dos llibres. El primer va ser Ciutat de Clifford D. Simak, i enguany han publicat Llengua materna, de Suzette Haden Elgin (1936-2015). L’edició és magnífica, la traducció d’Eduard Castanyo flueix amb solvència i, a més, la novel·la ve flanquejada per un pròleg de Bel Olid i un epíleg extens de Susan M. Squier i Julie Vedder que contextualitzava l’obra en una reedició de l’any 2000. La reivindicació feminista en l’àmbit de la literatura de ciència-ficció ha tingut una empenta renovada en llengua catalana gràcies a altres traduccions recents d’Ursula K. Le Guin (a càrrec de Raig Verd) o a la popular El conte de la serventa de Margaret Atwood (Quaderns Crema). I gràcies a Chronos molts tenim l’oportunitat de descobrir aquesta autora que, l’any 1984, abans que Atwood, publicava aquest Native Tongue.

L’argument ens situa al primer quart del segle XXIII als Estats Units, en una societat extremadament masclista i ultraconservadora. Masclista en grau extrem, amb un tipus de llenguatge patriarcal que posa els pèls de punta en algunes escenes. Les dones viuen subjugades –no poden comprar res sense permís dels marits, no poden sortir de la ciutat si no van acompanyades d’un home…– i són poc més que éssers reproductors que viuen al servei dels homes. Les úniques “femelles” que tenen un cert valor són les lingüistes. Els casals (o clans) lingüistes són vitals en aquesta societat que ha traspassat fronteres galàctiques, i que requereix els dots dels lingüistes perquè els humans puguin comunicar-se amb altres espècies extraterrestres per a negociar, tenir accés a noves riqueses i expandir-se en colònies espacials. Els lingüistes són, eminentment, intèrprets, i s’organitzen en Nissagues d’unes poques famílies. Cada dona de les nissagues ha de tenir el màxim de fills possibles, i els nadons de seguida són sotmesos a mètodes estrictes d’aprenentatge de les llengües alienígenes. Només aquests infants tenen el do d’aprendre aquestes llengües. I els casals arriben a l’extrem d’aparellar els millors “exemplars” de nois i noies amb l’objectiu d’aconseguir nadons ben capaços. Política i genètica van de la mà.

Però, bé, les dones tenen secrets que els homes superbs no saben detectar. Han conservat un bagatge cultural històric ara prohibit i evoquen amb una barreja de nostàlgia i ràbia continguda aquelles èpoques en què les dones gaudien d’igualtat de drets, podien votar, ser metgesses o pilotar naus. En una de les Cases Ermes (allà on viuen en comunitat les dones lingüistes que ja no poden tenir fills) es forja una autèntica revolució, i és que les lingüistes estan creant un idioma exclusiu per a elles, el làadan, una llengua per a dir les coses que les dones es volen dir; un instrument poderós amb el qual intentaran trencar la seva escandalosa submissió.

L’escriptora defensava que la llengua determina la percepció de la realitat

Val a dir que aquesta és la primera part d’una trilogia en què l’autora desenvolupa a fons el tema de la llengua femenina. Suzette Haden Elgin va ser poeta i escriptora, però cal subratllar la seva trajectòria com a doctora en lingüística, i va desenvolupar el làadan fins al punt que va publicar-ne un diccionari i una gramàtica. Seguint la teoria de Sapir-Whorf, defensava que la llengua determina la percepció de la realitat. La seva obra més coneguda és l’assaig The Gentle Art of Verbal Self-Defense, amb què volia desarticular el llenguatge violent i agressiu, un tema que entronca amb Llengua materna i la seva lluita contra el patriarcat.

A Llengua materna hi apareixen extraterrestres, sí, però tenen un protagonisme escàs. La força de la història és la comunicació com a clau de volta per a transformar un món injust. No és important l’acció, ni l’espectacularitat de naus espacials (absent totalment) ni tampoc els elements científics futuristes –tot comença l’any 2205, però el lector no es veu aclaparat per enginys sofisticats, ni molt menys. Gairebé tot s’esdevé en despatxos i a les cases en una triple línia narrativa: les dones de les Nissagues i la principal família lingüista, els Chornyak; els intents secrets i cruels del govern per a obtenir traductors sense haver de tenir dependència dels lingüistes; i, finalment, la història paral·lela d’una dona no lingüista les accions de la qual seran decisives en tot plegat. L’estructura de la narració i la connexió d’aquests tres segments són els elements més fluixos del llibre.

Des d’aquí, un gran aplaudiment per a la feina de Chronos, que ha ofert per primer cop en català una autora clau de la ciència-ficció feminista del segle XX. Els editors voldrien continuar la saga amb The Judas Rose (1987) i Earthsong (1994), tot i que no hi ha encara dates previstes. El proper títol que publicaran és Up the Line (1969), de Robert Silverberg, previst per a aquest setembre dins la col·lecció Tràntor. La Maria Rosich està enllestint la traducció, i l’obra estarà contextualitzada amb pròlegs de Kim Stanley Robinson i Sergi Àlvarez. Sort i endavant!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!