Laertes acaba de reeditar Antologia de narrativa fantàstica catalana, un recull d’Emili Olcina publicat originalment l’any 1998, i que ara ens arriba amb la mateixa selecció de relats, però amb un pròleg actualitzat. Han canviat moltes coses en 22 anys. I aquest llibre va obrir els ulls a una tradició pròpia del fantàstic que havia restat força ignorada. Més tard, arribarien altres volums complementaris i referencials com Els altres mons de la literatura catalana, a cura de Víctor Martínez-Gil (Cercle de Lectors, 2004), o Futurs imperfectes. Antologia de la ciència-ficció, a cura d’Antoni Munné-Jordà (Educació 62, 2013), que van reivindicar uns fonaments que demostraven que no veníem del no-res. (Val a dir aquí que l’antologia de Munné-Jordà (2013) venia d’un primer recull de narracions de ciència-ficció que va sortir l’any 1985, ampliat el 1997).
La qüestió és que la primera edició s’havia esgotat i alguns lectors la demanaven, per això Laertes va considerar reeditar-la, perquè encara tenia un lloc en el panorama cultural; un context molt més dolç, el que viu la literatura fantàstica catalana en aquests moments, fins i tot malgrat la Covid-19.
Emili Olcina, novel·lista, assagista i contrastat home de lletres, diu amb modèstia que ell no és cap especialista en literatura fantàstica. “Com a amant de la literatura en general –explica–, constatava que una part molt important de la gran literatura mundial és fantàstica (Kafka, H. James, V. Woolf, T. Morrison i tants centenars d’altres), vaig suposar que la literatura catalana no era essencialment diferent de la resta, i mirant només una mica darrere la pantalla de la crítica i la història literàries diguem-ne oficials, ja es veia que hi havia un cos important de literatura fantàstica catalana. Vaig constatar que encara cap llibre no cobria l’espai de la pura i simple constatació del fet, i, simplement, vaig creure que convenia omplir-lo”.
El llibre incorpora divuit relats sobrenaturals d’autors catalans que abasten un ventall temporal de quasi vuitanta anys, des de Raimon Casellas, amb Ànimes de l’altre món (1893) fins a El singular viatjant de Déu (1970) de J. V. Foix. El lector hi trobarà els habituals Pedrolo, Calders o Perucho, de qui enguany celebrem el centenari, juntament amb altres autors poc coneguts, entre ells Agustí Esclasans, reivindicat també recentment per Males Herbes amb Històries de la carn i de la sang. Atès que la selecció és la mateixa, remeto a la ressenya del llibre publicada a Les Rades Grises fa uns anys. A banda del nou pròleg, el volum incorpora també com a novetat un apèndix de Júlia Bacardit amb les paraules o expressions en desús.
Posats a recuperar aquest treball, doncs, per què no incorporar altres autors? “Sí, vaig pensar a afegir no pas autors, sinó autores, perquè n’hi havia una de sola [Mercè Rodoreda] a l’antologia –aclareix Olcina–. Ara bé: la idea original de l’antologia, que he conservat per a aquesta segona edició, era incloure exclusivament textos d’autors o autores indiscutiblement, acadèmicament, canònicament reconeguts, i, per desgràcia, les autores, en aquest àmbit (i afegiria que en tots els altres àmbits literaris), estaven tan greument infrarepresentades com de rebot ho estan a la mateixa antologia”. En aquest sentit, l’antòleg hauria afegit textos de Víctor Català i de Maria de Bell-lloch, però els va descartar perquè ja havien estat inclosos a l’antologia de Víctor Martínez-Gil. “La no inclusió de cap nova autora em feia desistir automàticament d’incorporar a l’antologia encara més autors masculins”, sosté.
Olcina: “Aquesta antologia constatava l’existència d’un buit i començava a omplir-lo”
Olcina creu que les antologies de Martínez-Gil i de Munné-Jordà “han enriquit molt el coneixement del territori, i, afortunadament, aquesta antologia meva ja no compleix la funció per a la qual estava concebuda, que era sobretot constatar l’existència d’un buit i començar a omplir-lo. És, suposo, un buit, el del coneixement de la literatura en general i de la fantàstica en particular, que no s’acabarà d’omplir mai, per molt que es faci, però déu n’hi do el que s’hi ha fet la darrera vintena d’anys”.
Mirant el present amb perspectiva, Olcina indica que “hi ha molts elements en el camp editorial, el periodístic, el crític, l’acadèmic i el creatiu, per creure que la literatura fantàstica en català està rebent un interès i tenint una difusió, i un grau d’acceptació i normalització, que, fins on jo sé o em puc imaginar, l’equiparen a la literatura fantàstica en altres llengües”. I afegeix: “Si comparem com estan ara el coneixement, l’escriptura i la lectura del fantàstic en català i com estaven quan va sortir la primera edició de l’antologia, la diferència és enorme”.
Gràcies a treballs com aquest som conscients d’on venim. Un imprescindible!
∞∞∞
Les Rades Grises 