“Aquest indret és una manera de dir dintre”
El recent Premi 42 com a autora revelació per Aioua és una immillorable excusa per recuperar aquest llibre de Roser Cabré-Verdiell. És la seva primera novel·la, publicada l’any 2022, tot i que ella sempre explica que va ser escrita molt abans, entre 2015 i 2016. En aquests darrers anys d’eclosió en el fantàstic en català, hem conegut l’escriptora sobretot com a contista de gran talent, amb una prosa profunda i captivadora, i uns temes força inquietants. Alguns exemples són Soc la llevadora, dins el recull Extraordinàries –Premi Ictineu 2021 al millor relat–, o L’horitzó era dins un forat de la ciutat, publicat dins de Barcelona 2059 (Ciutat de posthumans). Les antologies ens han mostrat una escriptora amb una gran personalitat narrativa que a Aioua desplega amb rotunditat el que podríem anomenar el seu jo literari.
Aioua és la història d’una fugida. Una noia barcelonina, la Rut, marxa ben lluny, deixant enrere Hac, la seva parella, a qui escriu aquesta història com una mena de dietari sui generis. La protagonista fuig per trobar-se a si mateixa, lluita per refer-se d’un seguit de traumes que esclaten al seu interior, que la bloquegen fins al punt de no ser capaç de tirar endavant la seva vida com a persona adulta. En aquest viatge, simbòlicament, la Rut ha perdut la capacitat de parlar. L’afonia, que és molt psicològica, esdevé una mirada interior.
Iowa és el destí, el lloc d’impàs. Un indret que vol dir dintre, en paraules de la protagonista. La Rut va a parar a Frankville, un poble petit i feréstec que, tal com se’ns descriu, ningú interpretaria com a sanador. Iowa és un lloc que d’entrada sona aspre i incòmode. Però Roser Cabré-Verdiell, que evidentment té una afinitat sentimental amb els Estats Units i amb l’imaginari dels motels de carretera de l’Amèrica profunda, hi situa el lloc de pelegrinatge de la seva protagonista. Armada només amb un diccionari on cerca respostes, la seva teràpia passa per recuperar la serenor jugant amb els mots, fent llistes que l’ajudin a explicar-se a si mateixa, en una metàfora en què les consonants vindrien a ser els traumes i les vocals, la pau. Els títols de cada capítol són noms impronunciables per l’absència de vocals.
Ofuscada per una infantesa difícil, marcada per una greu crisi familiar –una nena solitària, abandonada pel seu pare i amb una mare que viatja constantment i que mai l’ha estimada–, la protagonista intercala en aquest monòleg en primera persona píndoles de mirades enrere, a través de les quals el lector copsa l’itinerari que l’ha portada fins a l’absència de veu. Iowa no és un oasi, sinó el lloc on s’ha d’enfrontar a si mateixa i dir-se les veritats com no ha gosat mai fer-ho. La sexualitat i la maternitat com a herència són dues de les claus del relat.
Exercici literari portentós en què l’autora desplega una prosa lúcida, cosida amb les paraules exactes, jugant amb els mots com si tingués el diccionari obert, i amb un estil punyent, vigorós i inapel·lable.
Una dona que lluita per refer-se. Vet aquí el quid de la qüestió. En aquest estiu americà tot està tenyit d’irrealitat i la narradora explica el que veu i li passa com si fos un malson. Un exemple són les dones amb qui comparteix l’hotel de mala mort on viu. Totes elles arrosseguen alguna mena de trastorn que les fa vulnerables i amenaçadores al mateix temps. D’alguna manera misteriosa, la Rut s’hi haurà d’imposar. Tant en present com en passat, ha de retre comptes de totes les dones que ha estat i curar les ferides.
Amagar-se no serveix per res i la Rut té cada vegada més clar que no es pot refugiar en excuses. La lletra “e” és l’única vocal que falta al títol del llibre. És e d’excusa i també d’epíleg, el capítol final on es resol tot. El viatge interior és fosc i dolorós, a voltes esperpèntic i desplaent, però l’autora aporta llum en un desenllaç que omple amb un riu de lletres totes les absències anteriors.
Aioua (que també ha obtingut el Premi Finestres) és un exercici literari portentós en què Roser Cabré-Verdiell desplega una prosa lúcida, cosida amb les paraules exactes, jugant amb els mots com si tingués el diccionari obert, com la protagonista, i amb un estil punyent, vigorós i inapel·lable.
Arribats fins aquí, algú es pot preguntar si és un llibre que es pot inscriure en la categoria de fantàstic? Jo diria que pels pèls, i amb dubtes comprensibles, si es considera des d’una perspectiva molt àmplia del gènere. S’inscriuria en la literatura de l’estrany, ja que la història se’ns explica farcida de metàfores amb fets inversemblants que, això sí, el lector pot interpretar en el conjunt del relat. En tot cas, Cabré-Verdiell aconsegueix inocular en el lector aquella vacil·lació de no saber ben bé on ets. I ho fa molt bé.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Drama vocàlic”