“Tots els problemes polítics es poden resoldre aplicant el poder de manera correcta”

La fi de la infància (1953) és un dels títols fonamentals de la ciència-ficció clàssica. L’obra d’Arthur C. Clarke (1917-2008) havia format part de la col·lecció 2001 de l’editorial Pleniluni, amb una primera traducció en llengua catalana de 1988 a càrrec d’Eduard Castanyo. Trenta-cinc anys després, recuperem aquesta novel·la de la mà de Duna Llibres i amb traducció d’Elena Ordeig. Duna està fent una feina excepcional per retornar a les llibreries clàssics descatalogats del gènere que mereixen ser a les llibreries a disposició dels lectors de noves generacions. Un nou Clarke després d’Encontre amb Rama.

La fi de la infància és una història amb extraterrestres. Però, com tots els bons arguments de ciència-ficció, aborda reflexions profundes sobre el poder, la política i l’evolució de la humanitat. Escrita en un context històric predominat per la guerra freda i la cursa espacial, Clarke es pregunta com seria el futur de la nostra espècie al segle XXI, quan una civilització alienígena conquereix la Terra de forma pacífica i transforma la conducta dels humans.

Quan grans naus descendeixen sobre el planeta la humanitat tem que ha arribat la seva fi, però el que comença és una etapa de seguretat, pau i prosperitat. Equipats amb una tecnologia inimaginable per als humans i amb un poder intel·lectual aclaparador, els “governants suprems” —així els anomenen els homes— instauren una utopia desconeguda fins aleshores. Comença una era de pau, atès que les nacions deixen de tenir por les unes de les altres, perquè les seves armes són insignificants davant dels extraterrestres. 

Desapareixen la ignorància, la malaltia, la pobresa i la por. Totes les necessitats bàsiques de la vida són pràcticament de franc. Per primera vegada en la història, ningú no treballa en tasques que no li agradin. Els crims pràcticament han desaparegut. La humanitat, eliminats els problemes psicològics, és molt més assenyada, i s’alenteix el ritme frenètic del segle XX (segons la visió dels anys 50!).  

Dividida en tres blocs ben diferenciats, la història es planteja des de molt amunt, és a dir, amb una mirada genèrica sobre la humanitat que es concreta en pocs personatges: Stormgren, secretari general de les Nacions Unides, és l’únic humà que té accés a la nau d’en Karellen, el líder dels governants suprems. Aquest sempre resta invisible rere una pantalla fosca, no es deixa veure, només en sent la veu. Aquest secretisme va generant dubtes, mentre s’accentua el contrapès dels extremistes de la Lliga de la Llibertat. Els alienígenes al·leguen que la humanitat encara no està preparada per veure’ls tal com són.

Els governants suprems poden demostrar la història de la humanitat dels últims cinc mil anys, i això fa trontollar totes les religions. Es desgasten els nuclis de poder. A nivell polític i econòmic tot es va unificant: la Terra evoluciona cap un sol Estat mundial.

La raça humana ha demostrat una incapacitat per ocupar-se dels problemes del seu propi planeta, a punt de destruir-se entre ells amb els poders que la ciència els havia atorgat

El règim es fonamenta en la justícia i l’ordre. Un incís. Hi ha curiositats divertides com que els governants suprems prohibeixen la crueltat amb els animals, i en una corrida de toros a Madrid provoquen una commoció quan deu mil persones criden alhora en sentir el dolor de la punxada del picador sobre el toro. Va ser l’última corrida, i el diari anglès Daily Mirror suggereix que els espanyols adoptin el criquet com a nou esport nacional! És una breu pinzellada d’humor d’un text de to filosòfic i transcendent.

La pregunta central de la trama és “Per què han vingut els alienígenes?”. La infantesa que acaba a què es refereix el títol és la dels homes. Però estan capacitats per passar a l’edat adulta? Òbviament, no. La mirada dels extraterrestres és clara: la raça humana ha demostrat una incapacitat evident per ocupar-se dels problemes del seu propi planeta, a punt de destruir-se entre ells amb els poders que la ciència els havia atorgat (en referència a la bomba atòmica i la cursa nuclear). “Sense la nostra intervenció, la Terra seria un desert radioactiu. Ara tenen un món en pau i una raça unida. Aviat seran prou civilitzats per dirigir el seu propi planeta sense la nostra ajuda”, diuen els governants suprems.

Com que tot és fàcil i sense conflictes, la raça humana va perdent progressivament la iniciativa, talment com nens que es deixen portar. A la novel·la els humans tenen pau i abundància, però no llibertat creativa, i l’evolució cultural queda frenada a canvi de benestar. S’ha aturat també el progrés científic, que vol dir la capacitat d’explorar altres mons —quan es va escriure el llibre encara no s’havia arribat a la lluna—, i els homes romanen aïllats al seu planeta, esclaus del govern dels extraterrestres. Les estrelles no són per a l’home.  

Però té solució la humanitat? “Cap utopia no pot satisfer sempre tothom”. La insatisfacció sempre s’acaba apoderant de la ment i el cor dels homes, àvid de poder i possessions. I si algú descobrís la llar dels governants suprems? Qui són realment?

Aquesta edició inclou un epíleg del mateix Clarke de l’any 1989 en què l’escriptor constatava que el llibre mai s’havia dut al cinema, a excepció d’una variació al capítol 2 de la sèrie mítica dels vuitanta V. El que l’escriptor anglès no va arribar a veure va ser el seu llibre versionat en la minisèrie Childhood’s end (2015).

La fi de la infància acompleix la funció de la ciència-ficció d’obrir interrogants, i dels grans, com és l’evolució de l’espècie i el contacte amb altres formes de vida. La novel·la especula amb un horitzó increïble i meravellós. I coincideixo plenament amb el punt de vista dels alienígenes respecte a la incapacitat humana de viure en harmonia. No hi ha consciència de més enllà. No hi ha ni tan sols un concepte d’humanitat sinó molts de diferents, de mirada a curt termini, de reüll, individualista i egoista. L’America, first que domina la geopolítica actual. Si venen a colonitzar-nos, ja tenen l’enemic dividit abans d’arribar.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!