“No som dos mons, sinó un. Dues meitats, cap de completa”
Brandon Sanderson és El Nom. L’autor en el cim, per qualitat i per quantitat. El 9 de desembre arriba a les llibreries Viento y Verdad, el cinquè volum que tanca el primer cicle de la sèrie aclaparadora El Archivo de las Tormentas. La fantasia èpica top de l’actualitat assoleix quotes altíssimes amb una allau de seguidors delerosos de tenir a les mans la continuació d’una saga prevista en deu títols (dues pentalogies amb dos arcs argumentals principals) i que porta camí de ser una de les referències històriques del gènere. És difícil posar-hi més adjectius perquè el lector acaba exhaust les 1.400 pàgines de cada volum. Un tsunami que va començar l’any 2010 i que continua expandint-se sense aturador. El més normal seria que Sanderson es dediqués en cos i ànima només a aquesta saga. Però el que ho fa absolutament estratosfèric és la quantitat ingent de material que continua publicant del seu univers, el Cosmere. La maquinària Sanderson és espaterrant, una veritable factoria i moltes mans de suport que ho fan possible.
No es pot parlar d’una sèrie com aquesta sense espòilers, per això si sou nouvinguts us convido a fer una ullada a la primera ressenya, dedicada a El Camino de los Reyes, per fer-vos una idea de què va la cosa. La quantitat d’informació en llibres tan llargs en format saga-riu fa inevitable haver de començar pel principi. Les altres ressenyes corresponen als títols dos i tres: Palabras Radiantes i Juramentada.
El Ritmo de la Guerra, doncs, quart llibre de la saga, reprèn la història cronològicament allà on la vam deixar. Roshar és un món en conflicte, i aquesta al·lusió ja la trobem en el títol, tot i que, en realitat, el “Ritme de la Guerra” no es refereix al “desenvolupament de la guerra” sinó que fa referència a una troballa particular que no es desvetlla fins passat el miler de pàgines.
El pròleg retorna a l’assassinat del rei Gavilar Kholin (qui havia unificat el regne) set anys abans per situar l’origen de l’escalada bèl·lica, i per ressaltar el protagonisme que en aquest volum tindrà l’erudita Navani Kholin, la que aleshores era esposa de Gavilar. Navani exemplifica un lideratge intel·lectual en una lluita femenina contra la líder de l’altre bàndol, la Fusionada Rabeniel.
En el context general, ha passat un any des de la tempesta eterna i la caiguda d’Alezkar. Kaladin i els seus companys Radiants —els homes han assolit noves formes de poder— es troben lluitant contra la raça dels parshendi. Aquests soldats enemics han crescut en potència, reforçats per l’ajut dels Fusionats, uns éssers que han despertat i que ostenten una jerarquia, poders i força molt superiors, pràcticament imbatibles, immortals, que utilitzen una màgia específica a partir de la “llum del buit”.
I Kaladin, submergit en un estat de cansament i desànim, desgastat pel pes d’haver-se de donar sempre als altres, cau en una mena de depressió, “estic espatllat”, diu, i és apartat pel rei de les seves funcions com a alt mariscal de l’exèrcit.
El rei Dalinar i la seva neboda Jasnah Kholin estan centrats en l’objectiu de reconquerir Alezkar, mentre com a poble viuen una mena d’exili a la gran torre màgica d’Urithiru. Però mentre ells són lluny en batalles fútils, rebran un cop encara més fort en patir la invasió d’Urithiru, una fortalesa primordial, per part dels Fusionats. L’ocupació de la torre i les seves conseqüències marca bona part de la trama.
Per altra banda, Shallan manté la seva triple personalitat (amb Velo i Radiant), un equilibri que començarà a esquinçar-se per l’aparició de forces fosques. Mentrestant, continua jugant entre bambolines investigant el grupuscle Sang Espectral i altres possibles traïcions internes, fins que ha d’assumir una missió cabdal. Ella i el seu marit, el príncep Adolin, encapçalen una expedició a Shadesmar, el Regne Cognitiu (una mena de dimensió paral·lela), el món misteriós on viuen els spren, que són com ànimes que es poden vincular amb els humans. Dos mons en un, dues meitats en una (humà i spren). En aquest viatge diplomàtic volen demanar l’ajut dels honorspren per forjar una coalició en la seva lluita contra els Fusionats.
Entremig de tot plegat, hi ha constants interludis enrere en el temps (una dècada abans) que desenvolupen l’evolució de la relació entre Alezkar i la raça dels parshendi, també anomenats cantors per la manera d’expressar-se, i de com aquests van “despertar” i es van vincular amb els Fusionats. Són capítols que aporten context sobre la influència negativa dels humans en aquest món, i que venen a omplir buits argumentals dels llibres anteriors.
“Als honorspren els agradaven els llibres, si es tenia en compte l’enorme col·lecció que tenien. Semblava que gaudien de la possessió de llibres, i els consideraven relíquies que calia acumular”
Entre les múltiples facetes del llibre, és interessant destacar, a nivell de reflexió teològica i conductual, la dinàmica de lluita entre dues concepcions: Honor, que era el déu dels cantors, habitants originals del continent, i Odium, que havia estat portat pels humans. D’aquests dos vectors se’n desprén l’ús també de les energies de poder: Honor, llum tempestuosa; Odium, llum del buit. Cal seguir una de les dues vies, o hi ha altres opcions? En aquest sentit, diferents protagonistes tenen a les seves mans posar fi a la guerra, però s’hi interposen múltiples entrebancs passionals. En aquesta lluita dual hi ha també amagada una roda cíclica de guerra eterna que culmina amb un cataclisme o Desolació. És el resultat amarg de com ens relacionem amb el que ens envolta, i com la roda de la violència mai no s’atura. Fins que el planeta diu prou. I tot torna a començar. Perdura al llarg del relat la idea que els humans fracassen per la incapacitat de governar-se a si mateixos. Però, i si la solució no fos la lluita per exterminar l’altre, sinó la convivència i el respecte mutus? En aquest sentit brilla una frase de Syl, l’entranyable spren de Kaladin, quan exclama: “És la guerra, dieu. Què hi farem. Us comporteu com si fos igual d’inevitable que el sol i les tempestes. Però no ho és. No teniu cap obligació de matar-vos els uns als altres”.
Aquest, grosso modo, és un resum de la situació de les diferents trames. Òbviament, una síntesi incomprensible per a cap lector que no hagi llegit els llibres anteriors. Per a un estudi més exhaustiu i trobar cada detall, cal anar a www.cosmere.es.
La sensació és que es tracta d’un llibre més lent que els altres tres. Definitivament, es pot explicar el mateix amb moltes menys pàgines. Ara bé, hi ha moltíssima informació que es desplega sobre la mitologia i la història de Roshar —també en relació amb el conjunt cosmogònic del Cosmere—, i altres temes com la investigació científica i les aplicacions tecnològiques (màgiques?) que sorgeixen, la naturalesa dels spren, etc., a banda de la gran profunditat que l’autor atorga als personatges, per descomptat, per la qual cosa Sanderson va decidir explicar aquesta història a l’engròs, absolutament a l’engròs. I té un mèrit enorme escriure centenars de pàgines sense que hi hagi allò que en diríem una acció trepidant, cosa que no passa realment fins al tram final de la novel·la.
És lògic, doncs, que més d’un lector s’espanti davant d’aquests totxos que has d’aguantar sobre un coixí. Són històries que t’abdueixen enormement, però que requereixen energia i concentració per la quantitat ingent de referències sobre la construcció del món i els poders que hi intervenen. Admeto que vaig abandonar El Ritmo de la Guerra a les 400 pàgines (me’n faltaven encara un miler!), perquè necessitava dedicar temps a altres lectures. Ara bé, la notícia d’enguany de la traducció per primer cop de Sanderson al català em va esperonar a recuperar-lo aquest estiu, i m’ho he passat realment bé, tot i que no hi he experimentat l’espurna i el sentiment de l’inici. El primer Kaladin amb el Pont Quatre és brillant.
Sobre la longitud i la dimensió, és absolutament espectacular el torrent de paraules que desplega Brandon Sanderson en aquesta saga. Ara bé, és una decisió conscient i volguda, perquè també ha demostrat que té la capacitat d’escriure amb síntesi i brevetat, com ho demostren altres llibres seus, com la recent arribada L’ànima de l’emperador. Aquesta és una molt bona entrada a l’univers Sanderson, sense dubte, i encara en vindran més en català, sortosament. Ara toca Viento y Verdad. Els milers de lectors que esperen més sobre Kaladin i companyia han anat assaborint avançaments, però en pocs dies ja podran gaudir del volum complet. Bona lectura!
∞∞∞
Les Rades Grises 