“No sé qui soc, ni què faig dins el laberint”

Edgar Cotes i Argelich (Balaguer, 1997) és una mena d’home orquestra del fantàstic en català, que toca múltiples instruments. Tot i la seva joventut, com a escriptor presenta ja la seva quarta novel·la, després de Cordegel, Un àngel cruel i L’únic amic del foc. A Etern, com el laberint, de nou amb l’editorial Spècula, demostra la seva versatilitat creativa i la voluntat d’explorar les possibilitats del gènere des de diferents punts de vista. En aquest cas, una història de fantasia amb pinzellades steampunk.

El laberint és un dels elements arquetípics ancestrals, l’espai físic i sobretot mental que serveix per il·lustrar la confusió pròpia de la condició humana, els nusos emocionals, la incapacitat per trobar-se amb el propi jo o l’indret recòndit i boirós on s’amaga el monstre de les nostres pors. Cotes submergeix el lector en aquesta simbologia a Etern, com el laberint, on desplega una història de diferents intensitats, des de la més superficial i materialista, la de l’ambició i mediocritat humanes, fins l’esfera més mística i espiritual, que és molt més transcendent i interessant.

El plantejament és el següent: ens trobem a la ciutat-estat d’Asterió, en una societat governada per estudiosos de l’alquímia, que viu fortament influenciada per la presència ominosa d’un laberint immens, ignot, inescrutable, que condemna tothom qui gosa entrar-hi. Més enllà de la ciutat i el laberint, només hi ha desert.

L’Acadèmia és el centre d’estudi i poder d’Asterió, la Ciutat dels Alquimistes, on les famílies es divideixen en grans faccions; l’Orde de la Terra, que estudia primordialment el laberint; l’Orde l’Èter, l’Orde del Foc, etc. Són grups d’estudi, però alhora lobbys de poder. L’escenari sembla, doncs, una espècie d’utopia intel·lectual. I pel que fa a la construcció del món, l’autor es limita a dibuixar una situació política dominada per un gran imperi, sense grans explicacions, i referències a un passat remot desconegut de la “civilització dels arcans”. La simplificació de l’escena contribueix que el lector se situï en els fets que l’autor vol narrar.  

Ho definim com a fantasia amb elements steampunk perquè tot passa en una societat en què s’està tot just començant a aplicar la tecnologia vinculada a la màquina de vapor, gràcies als invents de l’Acadèmia. Així, és un món on hi ha revòlvers, carros de vapor, autòmats o zepelins dirigibles. Com és d’esperar, l’imperi —un ens superior governat per un emperador autoritari— voldrà aprofitar els invents dels savis per construir armament. Les suposades eines de progrés esdevenen armes de destrucció.    

La novel·la s’estructura a partir de la mirada de quatre personatges. L’Erreth viu atrapat dins del laberint. No sap qui és ni què hi fa, allà. És el personatge amb què comença la història, i és també el més profund per la seva càrrega simbòlica, pels interrogants que transmet, el dubte que traspua, la recerca a cegues, el dolor i el sentiment de desconsol. Dibuixa el laberint com a metàfora d’un estat interior, en el qual tothom s’hi pot sentir identificat en algun moment de la vida.    

Nerys és l’antiga rectora de l’Acadèmia i bàsicament busca venjança amb el seu deixeble, l’Elric, que és el germà gran de l’Erreth. L’Elric abandona el camí familiar de l’Orde de la Terra per passar-se a l’Orde de l’Èter, molt més materialista. És un personatge arquetípic que representa l’ambició màxima, l’orgull i l’ego desfermat que passa per sobre de tot i tothom sense miraments.

I, finalment, hi ha la Davar, amiga de l’Erreth, que representa l’amistat incondicional.  

En aquestes quatre veus se sustenta la novel·la. Cada capítol s’emmarca sota el prisma d’un dels quatre protagonistes. Tots ells parlen en primera persona i en present. Aquesta estructura separa molt bé els punts de vista de cada personatge, encara que al mateix temps pot representar una dificultat a l’hora de trobar els matisos que els diferenciïn.

Com a curiositat, esmentar els jocs visuals que utilitza en la reiteració de frases (cosa que ja havia fet a Un àngel cruel), i que aquí reforça la sensació de nus, en la repetició d’una paret rere una altra sense trobar la sortida del laberint. A les pàgines 36-37 hi trobareu un laberint de lletres format amb l’expressió “camino, tombo la cantonada, cul-de-sac, tiro enrere” repetida fins a la sacietat. El laberint es fa visual.   

Cotes beu d’obres que li són referencials, com el Piranesi de Susanna Clarke, o L’home dins el laberint, de Robert Silverberg. L’autor reivindica el coneixement com una forma de progrés sublim, que condueixi la humanitat a un estadi superior, i denuncia l’ús infame de la tecnologia al servei de l’ambició desmesurada, el domini sobre les persones i la destrucció militar. Etern, com el laberint és un llibre amè, que es llegeix com un thriller d’acció, però incorpora una mirada interior intensa, contemplativa (i fantàstica) que el fa diferent i especial. Potser una de les conclusions que en traurà el lector és que, com Ariadna i Teseu, és imprescindible la cooperació, l’amor, l’amistat, per endinsar-se al propi laberint estirant el cabdell. Assolir el centre o sortir-ne dependrà de cadascú, però mai il·lès.  

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!