«El Món em continua parlant cada dia»
Aquest llibre és una delícia. El primer que ve al cap amb aquest títol és el gravador neoclàssic italià del segle XVIII, amb aquells paisatges idealitzats de monuments en ruïnes. Hi ha una correspondència entre aquest artista i l’univers de la novel·la, encara que l’enfocament és un altre. Susanna Clarke (Nottingham, 1959), que va guanyar el premi Hugo amb la seva aclamada novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell (2004), evoca a Piranesi un univers màgic i oníric, l’experiència d’una persona confinada en un món propi, que té ressonàncies dels relats de C. S. Lewis i del mite de la caverna de Plató. Guanyadora del Women’s Prize for Fiction de 2021, Piranesi és una obra magnífica, un viatge de fantasia original, diferent, poètic i alhora pertorbador.
Les primeres pàgines potser descol·loquen, però és una falsa alarma, perquè el relat de seguida connecta amb el lector. Quedem immersos en un univers peculiar habitat per dos individus: el protagonista, que escriu en primera persona en format de dietari, i l’Altre. Piranesi és el nom que l’Altre dona al personatge principal, tot i que ell creu que no es diu així. El Món conegut és una casa amb moltíssimes habitacions, quilòmetres de sales enormes en diferents nivells, amb zones baixes inundables per la marea, i totes les estances són plenes d’estàtues de tall clàssic, representacions de personatges i éssers mitològics com faunes i minotaures. És una mena de museu colossal. En Piranesi anomena el lloc on viu la Casa, la qual reverencia. La seva existència es fonamenta en procurar-se aliment (pesca a les Sales Submergides) i aigua, tenir cura dels Morts, quinze cadàvers (restes òssies) que ha comptabilitzat, explorar i documentar cada racó de l’edifici (ha visitat més de set mil sales), escriure a les seves llibretes i reunir-se dos cops per setmana amb l’Altre. Passa tot el seu temps sol, només acompanyat pels ocells que fan niu a pedestals i escultures. Al seu dietari té registres dels anys 2011 i 2012, però ell desconeix què volen dir aquestes xifres. Per això ha creat una denominació pròpia per als anys. Actualment som a l’«Any en què l’Albatros va venir a les Sales del sud-oest». En Piranesi és feliç i se sent estimat per la Casa. També estima l’Altre, tot i que no entén el que fa, i el desconcerta amb la seva obsessió per alliberar el Gran Coneixement Secret. L’Altre sempre el fa sentir inferior perquè pot recordar les coses, mentre que en Piranesi les oblida. Però ho té tot escrit. I en els seus papers rau la sortida del laberint…
Susanna Clarke retrata el batec d’una persona en la solitud més absoluta, aliena al món i a la humanitat perquè el seu coneixement de l’existència rau exclusivament en la Casa, en allò que veu. Però, al mateix temps és un ésser que viu en total harmonia amb el seu entorn, el qual respecta i adora, i aquest és un dels punts forts de la història. «Soc el Fill Estimat de la Casa», s’autodenomina el protagonista. «La Bellesa de la Casa és incommensurable, la seva Bondat és infinita», assevera.
L’autora hi aboca experiències de la seva pròpia experiència vital després d’una llarga malaltia, i reflexiona sobre el concepte de fals progrés en què vivim instal·lats; és un progrés que ha repudiat tot allò que és antic i tradicional, senzill i primari, ancestral, per deixar-se enlluernar per pampallugues inconsistents, idolatrant la possessió i el diner, tot al contrari del protagonista d’aquesta novel·la. Quin és el veritable salt evolutiu de l’espècie humana? En contrast amb una humanitat que viu en la superfície, Piranesi esdevé un cant a la profunditat, a la simplicitat i al respecte per l’entorn. «El Món vol un habitant que contempli la seva Bellesa i sigui dipositari de les seves Benaurances», diu Piranesi. Podeu trobar-hi algun paral·lelisme, salvant les distàncies, amb un altre llibre excel·lent, Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes, des de la perspectiva de percebre quin és el coneixement i l’experiència que atorga la veritable felicitat.
El text de Susanna Clarke es va desgranant des dels primers compassos com les fulles d’una ceba, oferint al lector, amb una prosa solvent i fluïda, la suposada veritat, aquella que el protagonista desconeix, la sortida del laberint. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de fantasia adquireix elements de misteri. Pàgina rere pàgina, l’objectiu es va obrint. El lector acaba sabent més que el mateix protagonista, encaixant totes les peces d’un trencaclosques entretingut, interessant i de gran calat humanista. És impossible no sentir empatia per un protagonista que assoleix quotes de qualitat vivencial idíl·liques, paradoxalment, a través d’un context inhòspit, totalment contraposat als estàndards de confort i felicitat que cobegem al segle XXI.
Piranesi m’ha deixat amb tot de preguntes que em volten pel cap i reflexions que crec que no soc capaç d’expressar en aquesta ressenya. I amb aquella sensació tan sensacional de tancar el llibre i fer: “Uau!”.
Una meravella.
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Feliç al laberint”