Saviesa de Terramar

Contes de Terramar, d’Ursula K. Le Guin. Ed. Raig Verd, 2021. 363 pàg. Traducció al català de Blanca Busquets. Il·lustracions d’Agustín Comotto

«Anhelem allò inalterable»

Visitar Terramar fa el lector més savi. Un té la sensació de tornar a llocs coneguts, on cada episodi és un aprenentatge. Terramar és aquell territori literari en què la màgia més poderosa conviu amb l’existència més humil i quotidiana. En l’aparent dolcesa d’aquest univers mític els seus protagonistes arrosseguen càrregues feixugues que Ursula K. Le Guin (1929-2018) comparteix confegint textos de gran profunditat.

Aquest llibre cinquè del cicle de Terramar, fins ara inèdit en català, és un redescobriment d’aquest món de la mà de la seva autora. L’any 2001, Le Guin, més de trenta anys després d’haver començat a treballar en Un mag de Terramar, va tenir la necessitat de reprendre una història que havia considerat acabada. Però «havia de passar una mica de temps als Arxius de l’Arxipèlag», indica la mateixa escriptora, que exerceix de «subcreadora» en el sentit més tolkienià de l’expressió, traient a la llum uns esdeveniments que simplement eren allà esperant que algú els expliqués.

El volum aplega cinc contes que amplien i expandeixen la història explicada en les quatre novel·les anteriors de la saga. Cada text és una història independent, tot i que amb implicacions amb el Terramar ja conegut, per la qual cosa el més recomanable és haver llegit els llibres anteriors abans d’endinsar-se en els contes.

El Localitzador funciona com a preqüela i se situa tres-cents anys abans. Explica la història del jove Llúdria, en una època fosca en què les persones que tenien habilitats màgiques les havien d’amagar per por a represàlies. Bruixots i bruixes són perseguits. És un text sobre la descoberta dels propis dons, emmarcat en la vivència de la crueltat per part de persones que pateixen tota mena de discriminacions pel fet de ser diferents, i en l’esclavatge i l’opressió dels desvalguts per la cobdícia dels poderosos. Le Guin reflexiona sobre l’essència del poder, i el perill que aquest s’usi per a fins perversos. En aquest bloc trobem per primer cop l’illa de Roke, en una era remota en què tothom qui hi ensenyava l’art de la màgia era dona, encara que després al llarg dels segles les dones quedarien relegades a bruixes i la màgia institucionalitzada la controlarien només els homes. Assistim aquí al moment en què es gesta la primera escola de màgia que Le Guin va popularitzar a Un mag de Terramar.

Le Guin ens parla de la màgia entesa com un do simbòlic que tothom posseeix i com aquest camí personal interactua amb la màgia del poder amb majúscules, aquell instrument moral i polític que governa el món

Rosafosca i Diamant també incideix en el perill que implica reprimir dots innats. És un conte curt, atemporal en el passat remot de Terramar, una història d’amor amb els embolics emocionals propis de l’adolescència. Le Guin torna amb un tema recurrent en ella, la construcció del jo o la recerca del lloc propi al món, a través d’un noi amb certs poders que es debat entre lliurar-se a la seva estimada, estudiar màgia, seguir la seva passió musical o bé complir el suposat deure laboral familiar. El celibat dels mags és un debat ben oportú que té continuïtat al llarg de la saga.

Els ossos de la terra ens transporta a Gont, l’illa originària d’en Ged, el protagonista principal de la sèrie. El conte evoca una història d’aprenentatge entre un mag i el seu alumne que recorda aquells passos iniciàtics d’en Ged, i que no fa sinó traçar la història dels mags que van precedir el tutor i instructor del propi Ged, l’Ogion.

A l’Alt Aiguamoll narra l’arribada d’un home de poder a una zona rural, on conviurà amb una dona pagesa en el que sembla la recerca interior d’algú que pateix un trasbals profund. En alguns compassos recorda aquell to tranquil i senzill de Tehanu. L’home s’haurà d’enfrontar a la mirada estreta i ignorant d’algunes persones de la zona, que rebutgen allò desconegut. És un text intens sobre l’acceptació dels altres i el respecte a la diferència, capacitats que requereixen aprenentatge i educació per canalitzar les pròpies aptituds. És un episodi en què el lector agraeix retrobar la intervenció d’en Ged com a gran Arximag de Terramar.

L’altre vent serà el sisè i últim llibre del Cicle de Terramar, recuperat en català per Raig Verd

Dragó és el darrer relat i se situa uns anys després del final de Tehanu, de manera que és el pont argumental que enllaça amb L’altre vent, el sisè i darrer llibre del cicle recuperat per Raig Verd. És segurament el relat amb més força pel canvi que augura, i perquè té el poder de la novetat de situar-nos en el present de la història. Ja no revivim èpoques passades, ja no omplim forats que complementen el coneixement d’aquest univers, sinó que som en l’ara i aquí. Un cop més, la protagonista és una noia amb poders que cerca el sentit de la vida. La diferència important és que en aquest cas és una dona. Roke, un centre exclusivament masculí, viu uns temps de certa decadència i l’arribada d’aquesta jove cercant respostes anticipa les respostes que també necessita Roke, que ha d’escollir nou arximag per encarar el seu futur com a institució. Aquest relat és la contextualització de Roke després d’en Ged, en un moment en què els savis se senten perduts sense el seu gran líder, en el Terramar en què el poder ha estat restituït a la cort d’Havnor després de l’acompliment de la profecia.

Tanca el llibre Una descripció de Terramar, un apèndix molt interessant per als leguinistes que aprecien saber més sobre pobles i llengües, història i la màgia de Terramar; i, finalment, també hi ha un epíleg signat per la pròpia Le Guin que contextualitza i aporta explicacions a tot plegat.

Contes de Terramar és un llibre esplèndid per partida doble, perquè aporta molta informació desconeguda sobre Terramar que dona sentit al que havíem llegit als llibres anteriors, i perquè, més enllà de les dades, Le Guin ens ofereix històries profundes i carregades de sentit, que ens interroguen sobre els camins individuals que cadascú emprèn, sobre la màgia entesa com un do simbòlic que tothom posseeix ‒cadascú té els seus propis dons‒ i com aquest camí personal interactua amb la màgia del poder amb majúscules, aquell instrument moral i polític que governa el món.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.