Friday Black és un llibre incòmode. El seu autor, Nana Kwame Adjei-Brenyah, analitza les grans mancances morals de la societat nord-americana des d’un punt de vista subtilment distòpic, en la majoria dels casos, realista com una crònica d’actualitat en d’altres, o terrorífic i apocalíptic, que evoca l’atmosfera de sèries com Black Mirror o The Leftovers. Empúries va publicar l’any passat el primer llibre d’aquest autor, seguint la petjada d’un tipus de literatura de tints sobrenaturals en què predomina la mirada afroamericana i que ha rebut visibilitat en català darrerament en escriptors com Colson Whitehead, Marlon James o Nnedi Okorafor, entre d’altres.
Composició de relats independents, curts i brutals, Friday Black és un compendi de tot allò negatiu que batega en les societats occidentals, sempre sota el prisma de la violència com a resposta davant la diferència. El racisme o la discriminació social i econòmica són alguns dels elements comuns, però també el consumisme exacerbat del conte que dona títol al volum. Friday Black retrata amb aspror un fervor consumista dut a l’extrem: actituds exagerades i bestials en uns grans magatzems que palesen la bogeria d’adquirir un producte rebaixat com si en aquell acte compulsiu ens hi anés la vida. La caricatura grotesca es perfila en les morts dels consumidors que no aconsegueixen el seu objectiu i que romanen apilats pels racons del centre comercial, mentre que el venedor narrador treu pit de les seves comissions. Aquest mateix tema, en què també hi apareixen les relacions laborals, té continuïtat en altres relats: Comerç minorista i Com es ven una jaqueta (explicat pel Rei del Gel).
Nana Kwame Adjei-Brenyah va publicar aquest llibre l’any 2018, molt abans del gran escàndol que va suposar la mort de George Floyd als Estats Units. Però els mecanismes que van desfermar aquella onada de ràbia i protestes ressonen terriblement a Els cinc de Finkelstein, en què l’autor descriu com el sentiment de «negritud» marca les persones des del seu naixement. En aquest conte, un home blanc mata cinc nens negres, en un acte assassí comès per protecció preventiva, perquè es va sentir amenaçat. L’argument absurd es trasllada al judici, mentre en l’interior del cor de moltes persones negres es desboca una rabior incontenible, una opressió i una discriminació amarada de segles, mentre el lector assisteix a una reflexió greu sobre el propi concepte del terme racisme.
Friday Black és un compendi de tot allò negatiu que batega en les societats occidentals, sempre sota el prisma de la violència com a resposta davant la diferència
Una de les virtuts de l’escriptor és la multiplicitat d’àmbits que abasta. A L’Era presenta un relat més típicament distòpic, presentant una societat futura en què la correcció genètica classifica les persones com inòptimes, emotives, verídiques, etc. És un món que menysprea l’emoció i valora que els humans siguin orgullosos i intel·ligents, fins al punt que la Història considera que va ser l’emoció el que va provocar guerres passades, mentre que les actuals estan justificades perquè no es fan per motius emocionals. El Bé es consumeix com una mena d’ansiolític social. Cop d’ull al classisme i les diferències que es multipliquen en les societats tecnològicament més avançades. I al mateix temps, reflexió sobre les relacions personals afectives, reduïdes a la construcció artificial de la parella com a «unitat familiar viable i funcional». Punyent i descoratjador.
Les relacions paternofilials i l’afecte que reben els infants tenen ressò en altres relats com ara Coses que deia la mare, El lleó i l’aranya o L’escopidora de llum, que aborda l’assetjament infantil mitjançant nens que són àngels. La pobresa o la tragèdia dels desnonaments també apareix a L’Hospital On, que planteja la possibilitat que una mena de geni de la llàntia, el «déu de dotze llengües», atorgui un poder absolut a algú que per tirar endavant com sigui és capaç de vendre’s l’ànima al diable.
Prendre en consideració el respecte per la vida té una mirada pertorbadora a Lark Street, en què un home desperta al seu llit amb els fetus dels seus fills nonats, avortats el dia abans, com si els infants poguessin retreure als pares haver-los negat l’existència. «No serem mai persones», li engalten. La presència orgànica dels dos infants com minúsculs monstres amenaçadors és profundament inquietant, fins i tot repulsiva.
Zimmerlàndia postula un parc temàtic que se suposa que ha de servir els adults per explorar la seva capacitat per a resoldre conflictes, desenvolupar la justícia, el criteri propi i l’autoconeixement. L’autor recalca aquí actituds reactives viscerals i violentes que fan veure l’altre sempre com una amenaça. Jo tinc la raó i t’ho demostro pegant-te un tret.
Aquesta mateixa violència es manifesta a Més enllà de la Fogonada, un text fantàstic i apocalíptic, en un ambient en què les guerres nuclears van acabar amb tot, i una família està condemnada en una mena de llimbs en què tot torna a ser com el dia que va caure una bomba, la Fogonada. L’autor hi trasllada l’angoixa de viure sense futur, sense demà, revivint les mateixes coses un dia rere l’altre, atrapats en un infinit que només alimenta l’instint assassí i la revenja.
Com deia al començament, personalment és un llibre que m’ha deixat mal cos. Cada text és com un exercici terapèutic en què l’autor sembla que vulgui expulsar els fantasmes propis i comunitaris, i el resultat és un retrat furibund de l’absurd d’una societat desmanegada, sense rumb ni valors. La mort del somni americà.
∞∞∞
Les Rades Grises 