“Cap dimoni ha nascut a l’Infern, tots hem tingut pare i mare”

Quan Daniel Genís va decidir tancar el cicle d’El Biblionauta, tenia clar que volia deixar d’invertir temps i energia en la difusió del fantàstic per esdevenir ell mateix creador de fantàstic com a escriptor. Uns déus ferotges, el seu debut, amb la complicitat de l’editorial Males Herbes, va ser més que satisfactori i va aconseguir el Premi Ictineu com a millor novel·la fantàstica en català de 2022. Ara es disfressa de Rolling Stone per manifestar la seva simpatia pel diable en aquest El dimoni abans de nosaltres, una novel·la que hauria de tenir aquest reclam publicitari: “La història que mai et van explicar sobre l’últim diable”.

Ens trobem a Girona a començament del segle XVIII, després de la Guerra de Successió. Al poeta i trobador Pere Pena, a qui anomenen l’Estudiant, l’enxampen al llit que no tocava i en la fugida per salvar la pell acaba en un immoble estrany. Resulta que és el despatx d’un nigromant, i des d’una ampolla de vidre una veu reclama llibertat. Així serà com Pere Pena coneix en Banyeta, un petit diable rabassut, malgirbat, amb aletes i banyes (una d’elles trencada, d’aquí el malnom). Un cop fetes les presentacions, el context gironí i el període històric deixen de tenir cap rellevància en la novel·la, ja que el que realment dona forma al relat és la història d’en Banyeta, que el mateix protagonista explica davant l’astorament del seu oient. En Pere Pena és literalment transportat als esdeveniments viscuts pel dimoni, com un espectador que viatja en el temps per contemplar l’escena en directe. “Podràs veure les coses com jo les vaig veure, sentir les converses que jo vaig tenir”, li diu.

El llibre és un autèntic drama, perquè la història d’en Banyeta és dura, i l’autor, hàbilment, aconsegueix que el lector senti empatia pel pobre diable. Una de les particularitats és el to de la novel·la, que beu de la picaresca, i que en alguns fragments sembla escrita per un deixeble de Folch i Torres. No obstant, malgrat que el lector pot ensumar l’aroma d’Els Pastorets i el text estigui carregat d’humor i sarcasme, la foscor es fa cada vegada més evident. Un aspecte molt meritori és com amb aquest to de comèdia lleugera Genís narra una història trista, que conté escenes duríssimes, d’una crueltat i patiment esgarrifosos.

El lector assisteix a la vida d’en Banyeta des del seu naixement, un naixement marcat per l’ombra sobrenatural de la muntanya Córcoras, i pel pecat original del pare, que taca tot el que vindrà després. En Banyeta no va néixer amb aquest nom. Són, de fet, dos germans bessons, en Màssic i en Mesta, però no s’assemblen en res. Màssic, rosset i bufó; Mesta, horrible i tarat. La faula que dibuixa la relació entre els germans estableix un paral·lelisme amb l’episodi bíblic de Caín i Abel, i està farcida de gelosies, violència, males decisions i gestió pèssima de les emocions.

En Banyeta és un personatge maltractat, confós, perdut, sol, que pateix de mala manera i que només pot fer-nos sentir llàstima per ell. I en la foscor de l’ànima, hom espera una veu reconfortant, una veu que t’aculli i et guiï. Un consol. Companyia. Però cal escollir bé les companyies, que ja se sap que tant a les històries com a la vida real, res és gratuït.  

El dimoni abans de nosaltres és una novel·la fantàstica amb totes les lletres, amb escenaris de malson i criatures terrorífiques. A banda dels ressons bíblics inevitables, potser hi trobareu petits homenatges a Tolkien, amb el Senyor Fosc, els Aiguamolls Morts o Cratula, un monstre mig dona mig taràntula. I potser fins i tot ensumeu amb un somriure les versaletes de Terry Pratchett per a La Mort, quan Genís escriu totes les frases dels déus en majúscules. A nivell estilístic, aporta personalitat la vocació narrativa del llibre: els diàlegs s’incorporen al text entre comes, sense guions ni punts i apart, un recurs que al principi resulta incòmode, però que després flueix.

En resum, un llibre intens sobre la biografia d’un dimoni explicada per ell mateix, amb els errors i patiments que l’han condemnat, i amb l’espectador Pere Pena —que podríem ser nosaltres—, que passa de la desconfiança a la comprensió. Una història sobre les diabòliques misèries que ens fan humans. I una història també en què Genís juga amb el relat bíblic de la creació, el qual considera incomplet, com si calgués donar a conèixer l’altra meitat de la història.

I si res fos com ens ho han explicat? Tururut!  

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!