“Ansiejo quelcom que no sé què és”
Vam conèixer Amal El-Mohtar amb la novel·la Així es perd la guerra del temps, un llibre que va escriure conjuntament amb Max Gladstone i que Mai Més va publicar l’any 2020. Va ser una aposta guanyadora dels editors, amb la fita poc habitual que la traducció en català va arribar abans que la castellana. L’obra va guanyar els principals premis internacionals del gènere i l’autora va rebre un important ressò del públic quan va ser convidada al Festival 42 de Barcelona l’any passat, poc després de la publicació d’aquest segon llibre. El riu té arrels és el primer llibre en solitari de l’autora, i consta de dos relats breus. Ha guanyat recentment també els premis Nebula i Hugo a millor novel·la curta.
Aquest és un llibre per als que us agradin els contes de fades. Té el to naïf i dolç dels contes clàssics, on es pot intuir la inspiració en El Hòbbit i alguns relats independents de Tolkien, però també amb un pèl de la malícia de Neil Gaiman.
El primer relat és el més llarg i és el que dona títol al llibre. Explica la història de dues germanes molt unides que viuen a la frontera de la Terra Immortal, el país de les fades, que l’autora denomina Arcàdia, tot i que no té res a veure amb l’antiga Grècia. És l’indret màgic per excel·lència, misteriós i fora del temps, un lloc tan encisador que si hi arribes per accident, no en vols marxar.
La família de les noies, la família Espinalb, viu a l’ombra de dos salzes magnífics, al costat del riu Liss. Les noies, Esther i Ysabel, cada dia canten a aquests arbres, els quals senten com a avantpassats. Viuen absolutament lligades a aquest ecosistema, on el riu i els arbres són elements gairebé sagrats. L’autora recupera una tradició remota de les civilitzacions primitives, que veneraven les deïtats de la natura.
La relació idíl·lica entre les dues germanes s’espatlla quan una d’elles s’enamora de Rin, un ésser d’Arcàdia. El conflicte té a veure amb un moment de transformació, el xoc d’assumir el final de la infantesa, i el desig de noves mirades. D’estimar d’una altra manera sense que sigui incompatible amb la seva relació fraterna. Del sentiment de pèrdua. Perquè res és permanent per sempre.
No el titllaria de romantasia, però sí que El-Mohtar escriu sobre l’amor. Exalça la poesia i la música, el cant com a forma de comunicació extraordinària, com a llenguatge que commou. L’autora s’inspira en el folklore anglès per compondre les cançons d’un text molt musical. Proposa una narració lírica amb el to perfecte per ubicar el lector en un lloc fantàstic, però que al mateix temps vol tenir una base realista, en un indret al sud-oest d’una Anglaterra rural sense període temporal concret. La màgia és la gramàtica, entesa com una alteració del món. L’escriptora sosté una tensió literària que es palpa en cada frase, economitzant l’extensió del text i triant molt bé les paraules.
El segon conte és més curt i es titula En John Troncorcat i la Bruixa. En un to similar, narra la història d’un home que visita una bruixa perquè li curi una afecció. És un text amb esperit de denúncia, en què ridiculitza la gelosia i l’egoisme castrador d’un individu quan és rebutjat per la dona que desitja. Un relat que es podria distribuir a les escoles per exemplificar les barbaritats del maltractament masclista.
El traductor Lluís Delgado signa un valuós apartat final sobre l’origen de les cançons que apareixen a El riu té arrels. Tot arrenca amb The Bonny Swans, amb versió de Loreena McKennitt, una cançó sobre les dues germanes que us podeu posar de fons per llegir aquest llibre deliciós.
Autora nascuda al Canadà, però d’ascendència familiar al Líban, Amal El-Mohtar no renuncia a la lluita política, i no s’està de denunciar els crims de guerra i la campanya genocida contra el seu país. Lluny de la violència gratuïta imperant tant a la realitat com a la ficció, no obstant, la seva literatura vol exalçar la tendresa, la música i l’amor.
∞∞∞
Les Rades Grises 