Som a l’any 3014 a Continent, un món aparentment ideal amb tots els avantatges mèdics, científics i tecnològics, però absolutament aïllat i desnaturalitzat. Un ens anomenat Biopoder (suma de les autoritats social, sanitària i tècnica) ho controla tot. Els ciutadans viuen com titelles, en la ignorància. No es fan preguntes, no es qüestionen res.
L’estètica és tan important que alguns duen màscares. S’aplica la selecció genètica. Les millors dones són escollides per a gestar, però no existeixen les famílies. Els individus viuen sols, sense saber qui els ha parit. Els horaris, les tasques, l’itinerari vital… tot està pautat. Les emocions es consideren estats alterats de l’ànim, i no són gens convenients per a la salut, fins al punt que la passió és motiu de traspàs.
Cada persona té un aparell anomenat micrordi (vindria a ser el nostre smartphone). Aquest dispositiu és un element de control dels ciutadans, els acompanya tota la vida i només es retorna en el moment de la mort. El seguiment mèdic és extrem i radical, fins al punt que els metges poden esborrar records a la gent si les autoritats ho consideren oportú. I tothom disposa de fàrmacs estabilitzadors per mitigar qualsevol emoció, és a dir, una metàfora dels nostres ansiolítics.
En aquest context deshumanitzat, una noia, Viravintu, rep la missió d’investigar un jove, Untur, que ha mostrat un comportament erràtic. El cap d’Escrutini té l’objectiu de destriar els ciutadans dissidents amb els cànons establerts i recomanar-ne l’eliminació, és a dir, castigar amb la mort els qui tenen iniciativa pròpia.
A l’escrutadora Viravintu aquest cas la descol·loca i ho comparteix amb els companys de la Dissidència, una organització secreta que vol contrarestar el Biopoder. A partir d’aquí, assistim a la narració en diferents veus dels orígens d’Untur, que es materialitzen al llibre amb tipografies diferents. Una veu és la de la seva mare, Sian’Na Rum, a partir de la troballa d’un quadern escrit per ella mateixa, una mena de dietari; ella prové d’un poblat rural, més primitiu, en podríem dir, però també més natural. De l’altra hi ha el relat enregistrat de Sisàlex, el seu pare, un home de Continent que va viatjar més enllà dels Confins per estudiar com actuava la diferència en la psicologia social.
Raquel Ricart (Bétera, 1961) construeix amb El ciutadà perfecte (Andana Editorial) un relat distòpic assequible per al lector jove. És ben lloable la voluntat pedagògica i de crítica social de l’escriptora, que porta fins a l’extrem la decadència de la humanitat del Primer Món. És terrible la descripció que fa d’un món sense ànima, on els llaços afectius creen dependència i aquesta, ansietat i estrès. No hi ha passió i la societat ha derivat en un conjunt d’éssers insensibles, que ni pateixen ni gaudeixen. L’estructura de la novel·la pot despistar una mica, tot i que Ricart aconsegueix fer encaixar les peces amb un final que obre portes a l’esperança. No obstant, l’autora dibuixa un món tan fred i deshumanitzat que sembla que se’n contagia la pròpia narració, que requeriria més ritme, una mica d’acció i personatges més contrastats.
El ciutadà perfecte és el primer llibre de ciència-ficció d’aquesta autora valenciana, que enguany ha guanyat el premi literari El Lector de l’Odissea amb El temps de cada cosa (RBA/La Magrana).
∞∞∞
Les Rades Grises 