Em fa molta il·lusió poder parlar d’un llibre de David Castillo -amic i col·lega- a Les Rades Grises. No s’ha passat a la ciència-ficció, que no pateixi ningú. Simplement ha aplicat un filtre imaginari a la seva estimada Barcelona. Un filtre, això sí, de decadència i corrupció. I ha dibuixat un panorama de futur desolador que ben bé podria esdevenir real si seguim consentint tant el desvergonyiment dels poders polítics i econòmics, com la desídia cultural i social.

Barcelona no existeix és un relat de to agre i crepuscular. L’autor presenta una Barcelona futurista dividida en dues faccions enfrontades: el vell poder dels partits polítics, reconcentrat i corrupte, al centre, que ha esdevingut una zona opressiva i militaritzada; i les idealistes Milícies de la Joventut, desplegades als afores, controlant els túnels del metro. I ho fa des dels ulls d’un periodista de 78 anys que treballa al diari L’Eco. Investiga una mort relacionada amb un intent de bastir ponts entre els dos bàndols. I se submergeix en una Barcelona degradada: una orgia de drogues, alcohol i prostitutes.

La novel·la de Castillo desgrana una putrefacció social conseqüència de la desfeta general i la desvertebració del sistema. El mercat negre és l’alternativa a les restriccions del racionament, i el controlen els mateixos que han portat el país a la ruïna. La violència és a l’ordre del dia. No hi ha esperança, no hi ha futur. Els joves, per contra, després de la desaparició d’Internet, van començar a buscar els seus propis mites en el passat, i postulen un retorn a la cultura i l’amor lliure, mentre entronitzen com a líder un nen, imatge molt inquietant de l’educació actual i de com els infants poden esdevenir petits dictadors.

Nostàlgia? Juraria que sí, però també decepció i un desig d’autocrítica davant l’autocomplaença d’una societat anestesiada

És inevitable veure-hi una translació en el temps del mateix Castillo en el pensament desencisat d’aquest octogenari, en l’evocació de les músiques, la poesia, l’ambient del carrer, l’esperit llibertari i les experiències viscudes en un món gairebé desaparegut de la Barcelona de finals dels 70 i principis dels 80. Nostàlgia? Juraria que sí, però també una certa decepció i una crida a la necessària autocrítica davant l’autocomplaença d’una societat anestesiada.

L’autor ha sintetitzat el llibre en només 140 pàgines, però alerta!, perquè darrere de la frenètica activitat sexual del protagonista, de les borratxeres i del seu estat narcotitzat gairebé permanent, hi bull una reflexió fonda que beu de filòsofs com Max Stirner, de les novel·les de William Gibson i J. G. Ballard, i de les memòries de Conrad Roure. Hi trobareu també un flirteig amb la bruixeria però, sobretot, una crítica demolidora del periodisme actual, “un ofici amb tan poca sintonia amb la realitat com l’àcid lisèrgic”, del qual en blasma la burocràcia, l’oficinisme i la submissió al poder. Déu n’hi do.