Vacances. A la maleta mai hi pot faltar un llibre. Millor lleuger. Repasso què tenim pendent de butxaca i trobo l’ideal. És un llibre que ja té uns anys, un compendi de relats clàssics, una antologia que ve molt de gust: Els millors contes de la literatura fantàstica!

Joan Solé (La Bisbal del Penedès, 1970) signa aquesta tria de tall introductori al gènere, que té com a objectiu oferir una mostra d’autors clàssics, bàsicament del segle XIX, que il·lustren els orígens de la literatura fantàstica. Insisteix Solé, amb bon criteri, en un argument que sovint defensem els amants del gènere: que aquesta imaginació traslladada al paper no és mera evasió o esbargiment sinó que hi subjau una voluntat d’aprofundir en els “estrats profunds de l’existència i la consciència humana que qüestiona les conviccions més arrelades”. És evident que en aquella època la religió tenia un paper molt més troncal, però també sorgeix com a contraposició a una societat anglosaxona racionalista i cientifista. “El fantàstic constitueix des d’un inici una reacció, una protesta, contra l’ordre d’idees sancionat per la moderna mentalitat burgesa, positivista, mecanicista i reduccionista”, sosté Solé.

Trobareu en aquest llibre delícies com El guardaagulles, de Charles Dickens (1812-1870), que aborda el tema de la premonició; supersticions inquietants com els tres desitjos que es poden demanar a La pota de mico, de W. W. Jacobs (1863-1943); poders sobrenaturals, o com la voluntat d’un nen amoïnat es pot fer realitat a Sredni Vashtar, de Saki (1870-1916); també literatura dins la literatura, o com la imaginació d’un escriptor es pot remuntar a altres vides, com passa a El conte més bonic del món, de Rudyard Kipling (1865-1936); l’entranyable La porta al mur de H. G. Wells (1866-1946), sobre les fronteres entre realitat i fantasia, entre la vida i la mort, o l’angoixant dietari L’Horla de Guy de Maupassant (1850-1893)… I fins a un total de vint-i-un textos d’autors de referència com William Blake, Herman Melville, Charles Baudelaire, Leopoldo Alas “Clarín” o Edgar Allan Poe, entre altres.

“La literatura fantàstica, nascuda a Europa al segle XIX i en llengua anglesa, és la plasmació literària de la tendència de la imaginació humana a plantejar situacions insòlites, extraordinàries i sobrenaturals que qüestionen les nostres conviccions més arrelades, basades en la ciència, la religió, el sentit comú i la moral instituïda”  

La lectura d’aquests relats és un exercici interessant sobretot per contrastar amb allò que estem (estic) habituats de narrativa contemporània i per observar l’evolució del gènere. Constatem, d’entrada, més densitat, més lentitud, però també més profunditat, més elaboració, menys necessitat de recórrer al realisme descarnat i la violència desmesurada. Són textos d’un altre temps, que no estan sotmesos a la vertiginositat de l’era de la imatge, però que tenen l’espurna imprescindible per transmetre aquella inquietud i aquella emoció que només pot aconseguir la bona literatura.

L’assaig introductori de Joan Solé val la pena tenir-lo com a referència. Desgrana els principals temes de la literatura fantàstica (identitat personal, causalitat, alteracions del temps, mort, confusió de son i vigília, trastorns de la percepció, i elements manllevats de la literatura meravellosa tradicional) i també presenta una breu història del gènere, l’origen del qual situa en la tradició oriental amb Les mil i una nits, i en repassa el naixement i l’evolució a Occident al llarg del XIX, amb l’aportació imprescindible d’Edgar Allan Poe (1809-1849) com a creador del relat fantàstic modern. El llibre aporta també un breu glossari final amb anotacions sobre cadascun dels autors seleccionats.

Joan Solé, editor i traductor, especialista en l’obra de Poe, va publicar Els millors contes de la literatura fantàstica (2007) a Columna. Altres antologies publicades a Grup 62 són Els millors contes de terror (2007) i Els millors contes de por (2011).