DSC_0673

Munné-Jordà, al seu estudi, amb la col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors. / R.M.

L’escriptor Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un dels referents de la literatura de ciència-ficció d’aquest país. La celebració dels quinze anys de la col·lecció de “porpra i plata” que ell dirigeix a Pagès Editors ha estat una bona excusa per trobar-nos i parlar del gènere, aprofitant el veïnatge i l’amistat que ens uneix. Pagès va engegar la col·lecció Ciència-ficció l’any 2000 i ha arribat al número 27 amb El vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia, amb la qual cosa ha superat 2001, de l’editorial Pleniluni, en durada i en títols.

Quin paper vas jugar en la col·lecció de Pleniluni?

Vaig ser-ne el director en l’etapa final, amb els dos últims llibres. La col·lecció apareix al desembre de 1984 amb Jo, Robot d’Asimov, i l’últim va ser la reedició de Successimultani de Pedrolo, l’abril de 1991. En total van ser set anys i 26 números per això ens fa gràcia que nosaltres fem el 27. La iniciativa la van crear a Alella Jaume Bonaventura i Ramon Ruiz, i hi havien treballat gent com el Miquel Barceló i l’Alejo Cuervo. En aquells anys jo estava immers en la meva antologia de ciència-ficció i hi col·laborava com a assessor. Quan van decidir fer-ho més seriosament hi vaig entrar com a director, però era un projecte molt ruïnós i no es va poder seguir, tot i que l’editorial Pleniluni va continuar.

DSC_0657

Jo, Robot, d’Isaac Asimov. Ed. Pleniluni, 1984.

Més tard arriba la proposta de Pagès.

La col·lecció de Pagès sorgeix l’any 2000 i van ser ells qui m’ho van proposar. Feien una col·lecció a partir del Premi Juli Verne d’Andorra, i publicaven un llibre molt de tant en tant: als anys 90 se n’havien publicat vuit o nou. Vam triar alguns d’aquests títols, els vam tallar més petits, vam posar-hi cobertes noves i així va ser com vam sortir amb quatre llibres alhora. Només un era nou, Testimoni de Narom, de Miquel Barceló i P. J. Romero, que va guanyar el Juli Verne de 1998, l’últim any que es va lliurar. Va ser una coincidència que s’acabés el premi que fornia llibres a Pagès amb la planificació de la nova col·lecció. Al sortir amb quatre llibres de cop ja ocupaves un lloc a les llibreries, i en vam aprofitar tres de l’antiga col·lecció, per això n’hi ha un de meu, Llibre de tot, si no jo no m’hagués autopublicat!

DSC_0655

Successimultani, de Manuel de Pedrolo. Ed. Pleniluni, 1991.

I abans d’això hi ha una dècada òrfena a excepció de Clàssics Moderns?

Sí, d’Edhasa, que va coincidir quan Francesc Parcerisas havia traduït El Senyor dels Anells, i també van treure Els Llibres de Terramar d’Ursula K. Le Guin. A en Parcerisas li interessava aquest tema i anava publicant. També Laertes havia jugat en aquest gènere, i ara ho dirigeix l’Emili Olcina. Abans es deia Els Llibres de Glauco, prèvia a L’Arcà… És a dir, s’anaven fent coses però no hi havia cap col·lecció especialitzada.

Quin balanç en fas?

En quinze anys hem fet una mitjana de dos o tres llibres a l’any. La feina feta és útil, perquè els llibres hi són, però lamentablement tenen poc ressò. La col·lecció té tres línies. Una és anar recuperant clàssics catalans. Hem fet un Pedrolo, Aquesta matinada i potser per sempre. Vam recuperar Homes artificials, de Frederic Pujulà, la primera novel·la catalana de ciència-ficció. També els contes de l’Antoni Ribera, i la Montserrat Julió, una autora catalana que havia fet cinema i teatre als anys 70, que viu a Madrid i aquí és molt ignorada… La segona línia és donar veu als nous autors catalans. Al principi eren els guanyadors del Premi Juli Verne, després els del Premi Pedrolo, i també d’altres com la Montserrat Galícia, que és l’autora que té més títols de ciència-ficció en català. Finalment, la tercera pota són les traduccions, per incorporar en català els noms imprescindibles de la ciència-ficció. Aquesta és la part en què hem anat més coixos, tot i que vam poder publicar el llibre de contes Retrets i lloances, de l’Orson Scott Card, entre els quals hi ha El mestre cantaire i El joc de l’Ender, que van donar peu a les novel·les. Aquest volum aplega els seus relats més imprescindibles i l’antologia la vam preparar en complicitat amb ell. També hem publicat Conflictes, de l’Ian Watson, que ja ens la va passar abans que es traduís al castellà. Watson és un dels dos escriptors anglesos vius cabdals junt amb Brian Aldiss, autor de Viatge sense final. També hem publicat els russos Strugatski, el Robert Silverberg… Pagès és una editorial mitjana amb poca infraestructura i per això aguanta, però a l’hora de demanar drets ens trobem una mica limitats.

“La feina feta és útil, els llibres hi són, però lamentablement tenen poc ressò”

 

Vista en perspectiva, la feina fa patxoca.

Penso que hem fet un servei, és una cosa que quedarà. Ara han sortit col·leccions de novel·la negra, però durant alguns anys aquesta va ser l’única col·lecció de gènere en català. I et planteges, pensant com va el món, que les col·leccions de gènere no calen perquè tota la novel·la negra ha sortit en col·leccions generals. Els autors de ciència-ficció americans també intenten publicar fora del gènere perquè aquest se’ls hi fa petit, perquè té un sostre i ells volen arribar a un lector general. Però jo penso que aquí, didàcticament, la ciència-ficció fa una funció, tant de cara als crítics com a la Universitat, per als estudiants de literatura. Hem anat traduint autors de la ciència-ficció més clàssica per acomplir aquesta funció didàctica. I és molt d’agrair l’esforç de Pagès perquè hi perd diners. Potser quan arribem al número 30 o al 50 plegarem però mentrestant és aquesta feina d’explicar què és la ciència-ficció.

Els 27 llibres que integren la col·lecció.

Els 27 llibres que integren la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors. / R.M.

Abans has mencionat el premi Manuel de Pedrolo. És una llàstima que tingui tan poca repercussió.

Sí, precisament el número anterior de la col·lecció, El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno, va ser el Premi Manuel de Pedrolo de 2012, i ara surt la Montserrat Galícia, que podem qualificar de text espontani. El premi va néixer a Mataró l’any 1998 com un guardó local per a les escoles i bilingüe. L’any següent ja va ser només en català i més obert. Ha anat evolucionant i ara és un premi de novel·la que es convoca cada dos anys i que publica Pagès. L’any que ve sortirà el que s’ha donat ara, el XV premi. És cert que a l’Ajuntament de Mataró no se’n preocupen prou.

I el de la UPC?

Encara funciona, però el convoquen sense dotació econòmica i ho publiquen a Internet.

pedrolo

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

I, parlant de Pedrolo, estem d’aniversari.

El proper títol de la col·lecció serà Introducció a l’ombra, de Pedrolo, que fem coincidir amb dues efemèrides: aquest mes de novembre fa 40 anys del Mecanoscrit del segon origen i al juny de 2015 farà 25 anys de la mort de l’escriptor. Pedrolo va fer tres novel·les curtes sobre la mort o el que passa després de la mort: Mister Chase, podeu sortir, Introducció a l’ombra i Entrada en blanc. El primer i el tercer és una situació després de la mort. En el primer, en un hotel on va a parar gent que ha mort, amb una reflexió sobre un no-espai i un no-temps; Entrada en blanc és sobre una gent que van en un tren i no saben que han mort. Els tres els va fer molt seguits, però com que el censuraven van sortir amb quinze anys de diferència i, per tant, no es va veure mai la connexió que hi havia entre ells. Introducció a l’ombra és el que Pedrolo anomenava “el llibre de l’agonia”. És el més realista perquè passa en un habitatge normal, on l’inquilí, que ha canviat de pis fa poc, s’aixeca i, enlloc d’anar per la porta, es fica en un espai com si fos dins de la paret. Ell sent que el criden i el busquen però no el veuen, està en un espai esfèric il·luminat però sense punt de llum, i no es pot connectar amb el món. És el més científic perquè reflexiona i elabora teories científiques sobre la relativitat, i fins i tot insinua la física quàntica. El protagonista fa de tot per sortir-ne, amb cops de cap, amb un ganivet que duu a la butxaca, amb un encenedor amb què mira de cremar-ho, però no hi ha manera, i aleshores comença a reflexionar sobre la quarta dimensió. És una obra molt especulativa.

En perspectiva històrica, ara sembla que vivim un moment de revifalla del gènere.

Sí. Al desembre de l’any que ve farà 30 anys que va sortir l’antologia que vaig publicar a Edicions 62, de l’any 1985, que s’ha anat reeditant. Trobo que és la manera d’endreçar el gènere, perquè hi havia molta ciència-ficció dispersa i aquí semblava que no existia, que tot s’acabava amb el castellà. Després va sortir la de Víctor Martínez-Gil. S’han anat publicant coses però tinc la sensació que tot ve de l’any 1984. Va ser l’any d’Orwell, un autor prestigiós aquí per Homenatge a Catalunya i la seva implicació amb les brigades internacionals. Per al públic general 1984 és un llibre de ciència-ficció, però és seriós! Va ser un moment que es va parlar de ciència-ficció i el forat per on va començar la col·lecció 2001; també llavors Edicions 62 em va encarregar l’antologia.

DSC_0652

Llibre de tot, d’Antoni Munné-Jordà. Pagès Editors, 1994.

La traducció ha estat un handicap per a Pagès però és un dèficit general que afecta tot el gènere en català.

Els grans èxits en cinema i literatura són de ciència-ficció i els autors nord-americans volen arribar al màxim de públic, naturalment. Si els dius que volem fer el llibre en català i que en farem 1.200 exemplars, però que no li podem oferir cap avançament, ja ni et responen. Som una mica masoquistes perquè ens comparem amb el castellà l’anglès, i aleshores som una misèria, però comparem-nos amb els maltesos i serem la pera! O amb els grecs. El castellà és una llengua molt poderosa que té 300 milions de parlants i nosaltres 10, hem de valorar les coses en la justa mesura.

En aquests quinze anys no hi ha hagut cap altre intent de potenciar la col·lecció o crear-ne una altra?

No. A Edicions 62 hi havia el fre que al Josep M. Castellet no li agradava la ciència-ficció. Amb en Jaume Fuster li volíem plantejar, quan no existia la col·lecció de Pagès, potser ja hi havia Pleniluni aleshores. El gran èxit de Castellet era el Mecanoscrit, però crec que no es va adonar que era ciència-ficció! Amb en Jaume Fuster també havíem parlat amb el Joan Agut quan aquest estava a Barcanova, però tampoc va fructificar. L’editorial que s’hi ha acostat més ha estat Laertes amb L’Arcà, que ha apostat més pel terror. Ara també en publiquen els de Les Males Herbes, Voliana, i alguns altres.

Com a director de la col·lecció t’han arribat moltes propostes? De quin nivell?

S’escriu i a mi m’arriben originals. He publicat gent com el Jordi de Manuel i la Montserrat Galícia. Però jo vull novel·les ben fetes i és cert que moltes vegades m’han arribat coses a mig fer. Hi ha manuscrits que veus que són inconscients, d’algú que no sap escriure, i d’altres que tenen gràcia però que és una primera redacció que cal treballar molt més. Aquests donen molta feina i al principi encara els anava més al darrere si hi veia possibilitats. Jo diria que pel nivell del país no sortiran dues obres genials cada any però sí que van sortint novel·les bones. El que sí que es nota és que la gent ha llegit ciència-ficció, no com abans que la gent només havia vist quatre pel·lícules, i ara veus que hi ha més base. La feina dels darrers trenta anys s’ha notat.

DSC_0654

Més enllà de l’equació QWR, de Ricard de la Casa. Pagès Editors, 1989.

La ciència-ficció en català ha deixat de ser un gènere menor?

La literatura popular majoritària, de quiosc, durant tot el temps del franquisme era en castellà i quan hauríem pogut fer literatura de consum ja hi havia la televisió. Això es veu molt clar amb els tebeos, com Bruguera. Hi ha un moment que els nanos de les generacions dels 70 ja no els agraden el que compraven els pares, Cavall Fort, Tretzevents, etc. -que s’han hagut de reinventar-, perquè els nens volen televisió. En català s’ha perdut la literatura popular d’evasió. És empipador perquè la literatura catalana semblava que havia de ser més elevada, havies de llegir Rodoredas, Pedrolos i d’aquí cap amunt i, és clar, el lector de Juli Verne o Marcial Lafuente Estefanía no el teníem en català. Ara ja totes les generacions poden llegir en català. Jo havia dirigit abans una col·lecció de l’editorial Pòrtic que es deia Pòrtic aventures i la meva idea era recuperar aquests lectors de la meva edat que havien llegit de jovenets però que no havien passat a llegir Rodoreda, ni Joyce, sinó que els agradava Verne, Jack London… Vam publicar La guerra dels mercaders, continuació d’Els mercaders de l’espai, quan encara no havia sortit en castellà, vam publicar Jack London, Verne…, però tampoc va tirar endavant. Jo els deia: no anem a les llibreries, hem de posar els cartells a les benzineres perquè ho vegin els vigilants de pàrquing nocturns! Aquí el quiosc ha desaparegut pràcticament. Jo era molt lector de jovenet però fins als 18 o 20 anys no vaig entrar a una llibreria. Comprava al quiosc, on hi havia una oferta molt àmplia. A Itàlia encara tota la literatura de consum es ven al quiosc. Aquí això ho hem perdut, però el lector de quiosc no ha passat al català.

No sé si algú imaginava fa anys que llegiríem en pantalles tàctils. Com veus el digital?

La col·lecció de Pagès no té versió digital. El problema del llibre digital és que està a mig inventar, encara no és tan majoritari. Concretament de ciència-ficció potser se’n podria escriure pensant en el digital, però no reproduint el format de paper en una pantalla, sinó afegint-hi ingredients, que exploti, que tingui mutacions i que passin coses! És un gènere que ho permet tot. Semblava que el digital ho havia de canviar tot però els lectors de paper no s’han mort tots! Els dos formats han d’anar convivint.

Com a president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF), un dels propers reptes és el congrés de 2015.  

Sí, coorganitzem amb la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica un congrés internacional, amb el títol Ciència i ficció. L’exploració creativa dels mons reals i dels irreals, que tindrà lloc del 2 al 5 de setembre pensant en el públic universitari, que en aquelles dates encara no ha començat el curs, perquè la intenció és prestigiar el gènere i fer-lo entrar dins la Universitat. Coincidint amb la jornada del congrés que es farà a Vilanova –on es va celebrar el primer encontre l’any 1997– preparem una exposició de llibres de ciència i ficció del segle XIX a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. En aquesta trobada mirarem de formalitzar la donació de la meva biblioteca de literatura de ciència-ficció a la ciutat de Vilanova i la Geltrú.

Munné-Jordà prepara una exposició al Museu Víctor Balaguer de Vilanova, ciutat on viu, a la qual regalarà la seva biblioteca de literatura de ciència-ficció

 

Quin és l’estat de salut de la SCCFF?

La voluntat és ser una mena de coordinadora per aixoplugar el sector i acollir tothom. Un dels pilars és la publicació del butlletí, que ens serveix per fomentar que es parli d’efemèrides com l’aniversari de la publicació de Dune, centenari de naixement de James Tiptree, la primera dona important de ciència-ficció, el centenari de la invenció de la paraula “robot” per Karel Čapek, etc. Llàstima que no tenim gent per mantenir un web o un blog actualitzat en condicions, tot i que em consta que hi ha molta activitat al grup de Facebook. A la darrera assemblea de l’any que ve deixaré la presidència.

Periodista, lector i gestor cultural

One Comment on “Munné-Jordà: “La col·lecció ‘Ciència-ficció’ ha fet un servei didàctic”

  1. Retroenllaç: El nou origen de Pedrolo | Les Rades Grises

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: