L’Eurocon és com un bufet lliure. Pel preu del menú, cada comensal pot menjar tant com pugui i d’allò que vulgui. Si cada sessió fos un plat, avui un servidor ha menjat sis degustacions, però qualsevol dels altres assistents pot haver gaudit igualment de l’àpat i que no haguem coincidit en res. Les múltiples opcions del programa és una de les grandeses d’aquesta trobada, tot i que també produeix coincidències no desitjades. L’encontre reuneix fins diumenge a Barcelona un miler de persones d’arreu del continent europeu interessades en la literatura fantàstica.

Al vestíbul principal del CCCB s’apleguen diverses parades de llibres i productes diversos vinculats al fantàstic (disfresses, bijuteria,..). És la plaça pública, el lloc de pas, el minibar, la recepció i l’espai de tertúlia. Un encontre com l’Eurocon dóna per fer molta vida social entre sessió i sessió, cosa que s’agraeix sobretot perquè estem acostumats que tot circuli per les xarxes virtualment.

Els escriptors Andrzej Sapkowski i Brandon Sanderson són les principals estrelles d’aquesta Eurocon. El polonès va participar ahir en una taula rodona sobre com construir un món de fantasia, en què també hi va ser Aliette de Bodard. Sanderson serà el protagonista absolut aquest dissabte, després del bany de masses que va protagonitzar a la llibreria Gigamesh i la promoció intensa d’aquests dies.

En clau catalana, que és la que ens interessa aquí, els protagonistes d’ahir van ser Manuel de Pedrolo i Albert Sánchez Piñol. Molt significatiu i, si m’ho permeteu, també preocupant perquè tant Mecanoscrit del segon origen com La pell freda no són precisament novetats, però s’han mostrat al món com les més importants de gènere fantàstic escrites en llengua catalana. I això és un valor.

El Mecanoscrit és notícia perquè s’ha presentat la nova edició trilingüe (amb el suport de la Diputació de Lleida) que ha permès –encara que sembli mentida– que l’obra es publiqui per primer cop en anglès, amb traducció de Sara Martín. La coneguda novel·la de Pedrolo és la més llegida, la més reeditada i la més venuda en la història de la literatura catalana, però ha trigat 42 anys des de la seva publicació (1974) a tenir versió anglesa, a l’espera ara que alguna editorial la pugui distribuir al mercat anglosaxó. Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, ha reivindicat de nou els valors del Mecanoscrit (la història d’amor, el feminisme, l’antiracisme, l’altruisme, l’esperit de lluita, la preservació de la cultura), i va repetir que el seu pare lamentava que –tot i haver publicat més de 120 títols– fos conegut per aquesta novel·la.

“No és la millor ni la més ambiciosa de Pedrolo”, recorda l’escriptor i expert en ciència-ficció Antoni Munné-Jordà. És curiós com les circumstàncies de la història van fer del Mecanoscrit una obra tan popular. “Pedrolo volia guanyar lectors per a la literatura catalana i tornar la llengua literària al poble, en tots els gèneres”, apunta Munné-Jordà. Després de la llarga dictadura i la prohibició del català, Munné-Jordà subratlla que Pedrolo va saber interpretar en clau de ficció com la societat catalana havia d’assumir la responsabilitat per crear “un nou ordre” per superar el franquisme, tal com els protagonistes de l’obra es veuen abocats a assumir la reconstrucció de la civilització humana.

L’altre nom propi del dia ha estat Albert Sánchez Piñol, en aquest cas sense més novetat que la confirmació que l’any 2017 està prevista l’estrena de la pel·lícula basada en La pell freda (La Campana, 2002). L’escriptor s’ha presentat animat i reivindicatiu a la trobada amb el públic, i ha lamentat que el fantàstic sigui menyspreat per les “elits culturals” com si fos un gènere “de qualitat inferior” i condemnant-lo a l’ostracisme. De fet, opina que simplement hi ha llibres bons i llibres dolents, i aposta per abolir els gèneres. “El gènere són els altres!”, exclama. Sánchez Piñol afirma que la seva formació com a antropòleg l’ha ajudat a construir les seves novel·les. Concretament sobre La pell freda –la més traduïda de la literatura catalana amb 37 idiomes–, ha explicat que la clau que funcionés tan bé va ser precisament el component fantàstic. “La gràcia del llibre és quina relació establim amb l’altre: o ens matem o ens volem escoltar?” L’autor també ha defugit ser estendard de la ciència-ficció en català i critica que se situï determinats escriptors o artistes com a referents. “El meu paper no és ser mestre de res –assevera–. Des de la Revolució Francesa s’ha sacralitzat l’autor com a mèdium entre la cultura i la gent”, lamenta.

Aquesta primera Eurocon que es fa a Barcelona significa una oportunitat única per explicar a un bon contingent de públic interessat en el tema que existeix una literatura de fantasia i ciència-ficció en català, absolutament invisible al món perquè, per començar, té moltes dificultats per fer-se visible a casa. En la sessió matinal s’ha tractat aquest tema en anglès (“Discover Catalan SF”) amb Hugo Camacho, Jordi Font-Agustí, Jordi de Manuel i Alfons Gregori. “Per primer cop hi ha més de 40 persones en una mateixa sala parlant de ciència-ficció en català!”, ironitzava l’escriptor Jordi de Manuel, que lamenta que la promoció del gènere en llengua catalana és un “miracle”. Dificultat numero u: que una novel·la no té opcions d’arribar a l’anglès si no ha passat abans pel castellà. I la prova irrefutable és que l’única novel·la de ciència-ficció en català que s’havia traduït a l’anglès fins ara era precisament La pell freda, i perquè l’editorial va tenir l’habilitat de no vendre-la com una novel·la de gènere. En tot cas, la sessió ha significat un interessantíssim repàs cronològic de la història de la literatura fantàstica en català des del segle XIX fins a l’actualitat, que intentarem recuperar i ordenar per a un article futur.

La segona jornada de dissabte és un dia molt especial, el dia central i més dens d’aquesta Eurocon, que acabarà amb el lliurament dels Premis Ictineu, que organitza la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF). L’entitat té un estand al hall del CCCB. És un bon moment per conèixer-la i fer-se’n soci. Seguim.