«Aquest és un temps nou per al món: un temps nefand»
El nom del món és bosc és un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria a tots els instituts de secundària. Ursula K. Le Guin (1929-2018) el va publicar l’any 1972 (Premi Hugo de 1973) i, mig segle després, la seva vigència colpeix amb la contundència de les grans veritats. L’embat contra el colonialisme i el militarisme i la defensa de l’ecologisme són els eixos principals del llibre. Com és sabut, amb el feminisme, temes troncals de la seva trajectòria literària. Le Guin es manifestava als anys seixanta contra els assajos de bombes atòmiques i, després, contra la guerra del Vietnam. L’any 1968 va gestar aquesta novel·la, que primer havia titulat Els homenets verds, per denunciar l’explotació desmesurada dels recursos naturals, el desboscament, la destrucció de terres de conreu i l’assassinat de civils com a conseqüència dels conflictes bèl·lics. Han passat més de cinquanta anys, i ara, en plena pandèmia mundial, no sembla que hi hagi més alternativa que baixar la mirada i admetre el fracàs com a espècie. El capitalisme salvatge ho aniquila tot, i els líders internacionals xuten la pilota endavant prometent mesures que mai no arriben. Segurament ja és massa tard.
Bé, tot això en una novel·la de ciència-ficció de poc més de 200 pàgines. El plantejament ha estat repetit en múltiples històries distòpiques: la Terra és pràcticament inhabitable i la humanitat cerca altres planetes on viure. No és, però, una aventura espacial, sinó que Le Guin posa el focus en el que passa en un planeta concret, Athshe, un paradís completament cobert de boscúria, on els homes han arrasat grans quantitats de terreny per establir-s’hi i obtenir recursos de fusta per a la Terra i, per treballar-hi, han esclavitzat els seus habitants. Els criatins són humanoides, baixets d’estatura i coberts per un pèl verdós. No lluiten ni maten, no són violents, i viuen en comunió amb la natura.
L’escriptora planteja diferents mirades: en primer lloc, la del militar testosterònic, el capità Davidson, un mascle alfa sense escrúpols, que es regeix per la llei del més fort, i exemplifica l’egoisme suprem; en segon lloc, Lyubov, un científic sensible i curiós, l’únic de l’expedició humana que mostra empatia amb els criatins, fa amistat amb un d’ells, i intenta comprendre el seu funcionament social i intel·lectual; i, finalment, Selver, un habitant d’Athshe que pateix la crueltat dels homes i esdevé el líder que esperona la revolta dels seus contra l’invasor.
El colonialisme és com un càncer, una mala herba que s’escampa pertot, xucla l’energia i només deixa deserts. A molts lectors, aquest llibre els recordarà l’argument de la pel·lícula Avatar (2009), de James Cameron. En El nom del món és bosc Le Guin presenta els homes com els veritables primitius i turmentats, els exterminadors, mentre que els habitants autòctons, aquells que l’home ha menyspreat i esclavitzat i n’ha destruït l’entorn, sobresurten com una societat plena i profunda. Els athsheans utilitzen el cant ritual enlloc del combat físic, i tenen el recurs intel·lectual i espiritual del somni conscient, sense dormir completament, la comunicació amb el tacte i la carícia és substancial per a ells, són governats per dones, i la seva existència és absolutament lligada a l’ecosistema, fins al punt que, en la seva llengua, el nom del planeta, Athshe, vol dir «bosc», el «món».
El teló de fons d’aquesta novel·la és un clam de més educació i cultura, un crit d’alarma contra una societat superficial que no mira endins
El teló de fons d’aquesta novel·la és un clam de més educació i cultura, un crit d’alarma contra una societat superficial que no mira endins, que només dona valor al tenir, al consumir, sense preocupar-se de les conseqüències sobre altres cultures més febles, sobre el propi planeta, sobre la terra que dona els recursos! Quanta supèrbia, oi? I la societat del segle XXI continua perpetuant aquesta malaltia, no només en termes d’ecologisme, sinó en qualsevol desigualtat que situa una persona damunt d’una altra: l’home sobre la dona, el blanc sobre el negre, el ric sobre el pobre, etc. Un dels fets que posa els pèls de punta de la novel·la és com, des del punt de vista dels criatins, els homes duen a dins el desig de matar i introdueixen en el seu planeta el concepte de l’assassinat, de la mort violenta d’un igual, que ells desconeixien.
Els lectors de fantasia sovint hem d’anar argumentant els que critiquen el gènere d’escapista. Bé, hi ha molts exemples de grandíssimes obres literàries no realistes per a qui vulgui aprofundir-hi. No cal esforçar-se per convèncer aquell qui no vol escoltar. Però si hi ha una novel·la paradigmàtica, una enorme metàfora de com la literatura de ciència-ficció interpel·la el nostre «modus vivendi», El nom del món és bosc és una de les millors. Planteja preguntes tan doloroses com impossibles d’esquivar, des d’un punt de vista genèric per a la humanitat, però també des d’una mirada individual, per a tots els habitants del primer món, consumidors que reclamem un benestar que considerem merescut. Però, a quin preu? A costa de qui?
Amb El nom del món és bosc, traduïda per primer cop al català, Raig Verd continua la tasca persistent de recuperar l’obra d’Ursula K. Le Guin per als nous (i vells) lectors en llengua catalana, amb traduccions de Blanca Busquets, i amb una cura de les edicions encomiable. A les pàgines finals, hi trobareu els primers compassos de La mà esquerra de la foscor que, junt amb Els desposseïts, integra aquesta col·lecció imprescindible publicada els darrers anys, a la qual cal sumar tota la sèrie de Terramar. Encara no ets leguinista?
∞∞∞
Les Rades Grises 