Han crescut veient sèries com Black Mirror o Years and Years i el concepte de distopia el tenen ben incorporat. El futur és ja avui i no té perquè ser necessàriament dolent. En tot cas, el que cal és conèixer bé els pros i contres de la tecnologia que tenim a l’abast, com els efectes nocius d’una droga. El segell Jollibre (Santillana) s’afegeix a la llarga llista d’iniciatives que estimulen el relat curt fantàstic en català, en aquest cas, amb l’objectiu doble de reflexionar sobre els efectes de la tecnologia en la societat contemporània i també d’aportar visibilitat a escriptors molt joves. Ens veiem demà, doncs, és una antologia de ciència-ficció adreçada a joves i escrita per sis joves (Arturo Padilla, Rubèn Montañá, Alba Dalmau, Albert Pijuan, Martí Rodríguez, Laia Soler) que miren al futur amb les inquietuds que sempre han fet de la ciència-ficció l’instrument literari idoni per pensar l’avui.

Arturo Padilla signa Hologram, un text situat l’any 2061. Tot i la llunyania temporal, reflexiona sobre les xarxes socials com si fos el 2021, des del punt de vista egocèntric del postureig que projecta una imatge idealitzada d’una felicitat sovint buida. La jove protagonista d’aquesta història cerca desesperadament trobar-se amb un hologramer ‒paral·lelisme de l’instagramer actual‒, un noi molt popular per qui se sent atreta i que la fa anar de bòlit per diferents localitats del Vallès. Padilla il·lustra com les xarxes projecten un personatge que no ets tu mateix i contribueixen a generar una mena de realitat paral·lela que mostra una imatge edulcorada de la vida. Quins efectes provoca creure’s aquesta situació?

Els escriptors d’aquest recull no només escriuen en català sinó que fan ciència-ficció de proximitat, atès que tots els relats ‒encara que no comparteixen un mateix argument‒ transcorren en alguna localitat catalana i, per descomptat, estan protagonitzats per joves.

Rubèn Montañá es fixa en un altre concepte ben contemporani com són els algoritmes, i en la importància de les dades que generem a Internet i com aquestes ens condicionen. El seu relat, titulat Öyo, dibuixa la dependència dels mòbils (en aquest cas, «assistents intel·ligents») com una presó invisible, fins al punt que les persones han perdut el lliure albir sense adonar-se’n perquè viuen controlades. En una societat millorada, el creuament de dades representa que pot minimitzar el risc d’accidents, o predir epidèmies…, però, i si coarta del tot la llibertat? I si l’optimització dels paràmetres psicològics i la predisposició genètica conduïssin a una vida absolutament dirigida? Un relat ben didàctic per reflexionar sobre l’ús que fem de les nostres dades.

La proposta d’Alba Dalmau és la més inquietant d’aquest volum. Frozenlife especula sobre un tema recurrent de la ciència-ficció, com és la sobrepoblació del planeta i com aquesta posa en risc la supervivència humana. En aquest conte, la solució és congelar la meitat de la població, i el que és sorprenent és el mecanisme de regulació: cada individu, quan arriba als divuit anys, té l’opció de decidir a qui vol congelar i a qui descongelar. No cal dir que en mans d’un jove adolescent això dona per a múltiples casuístiques, tot i que l’autora posa el focus en un club que es dedica a conservar tot allò que la tecnologia fa desaparèixer com, per exemple, els escriptors!

Són autors molt joves i tenen coses a dir amb un llenguatge propi, amb relats que van més enllà del passatemps i conviden a rumiar

L’illa negra de Naima, d’Albert Pijuan, també es fixa en la relació entre pares i fills, com el text anterior, i narra una situació d’incomprensió entre diferents generacions. En aquest escenari, l’autor experimenta amb les múltiples possibilitats de la realitat virtual, en una societat en què l’ús del casc RV està força generalitzat, els videojocs són en un altre nivell experiencial i es dona el cas que una gran corporació tecnològica, PlataformɅ, permet abandonar el cos i viure com un avatar. Lluny d’arguments catastrofistes més habituals, Pijuan especula sobre com la realitat virtual podria aportar efectes beneficiosos per a la sanitat, per exemple. Interessant.

Martí Rodríguez, presenta a Amics de l’Ordre una història d’amor impossible. És el relat que marca més distàncies conceptualment amb la resta. Hi apareix la nanotecnologia com a element que pot tenir una forta influència en la vida de les persones, tot i que el text reflexiona des d’un vessant més idealitzat i amb voluntat èpica sobre la immortalitat, a partir de la idea d’una secta paramilitar formada per una mena de superherois que tenen com a missió fer complir les lleis.

Finalment, Laia Soler, presenta Okulus, que dona nom a una tecnologia que consisteix en lents de contacte integrades en el glòbul ocular. El TP, «Terminal Personal», és un ordinador incorporat a l’ull amb múltiples funcionalitats, com ara la possibilitat de generar imatges virtuals que transformen i embelleixen l’entorn, atorgant la percepció de viure en un món perfecte. Ara bé, l’autora també vol insistir en el concepte dels mecanismes de control dels individus que s’amaguen rere les tecnologies, i qüestiona si realment ens estan atorgant la llibertat que suposem, i ho fa a partir d’una trama d’espionatge.

Ens veiem demà és una antologia a tenir en compte en un moment en què el conte de ciència-ficció té una popularitat extraordinària en llengua catalana. Són autors molt joves i tenen coses a dir amb un llenguatge propi, amb relats que van més enllà del passatemps i conviden a rumiar. Benvinguda sigui la literatura que vol contribuir a entendre millor el món en què vivim. I aquesta és la missió de la ciència-ficció.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!