“No deixava de preguntar-me que què hi feia jo, al món”

L’edat dels vius, de Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981), ha rebut recentment el Premi Crexells 2023. És el guardó de novel·la en català més antic, impulsat l’any 1927 en homenatge pòstum a l’escriptor, filòsof i economista Joan Crexells i Vallhonrat. El llibre, publicat l’any 2022, és un relat fantàstic amè que barreja subgèneres com la utopia i la distopia.  

L’autora narra la història d’una noia que habita en un món idíl·lic que entra en col·lapse, i ella en resulta l’única supervivent. El llibre té dues parts molt diferenciades: la primera és el monòleg interior de la protagonista, que reflexiona sobre la seva vida i el seu món que ha desaparegut, mentre salpa en una barca a la recerca d’una illa on es diu que hi viuen refugiats que no es van adaptar al sistema. En la segona part, sabem més coses sobre aquesta illa.  

La protagonista es diu Elisa Neri i viu a Ciutat Jardí, una societat utòpica en què totes les persones són joves després que el govern implantés la Cura, l’any 2306, una invenció revolucionària que va fer que ningú envellís. Cada persona moria segons conveni, amb salut i físic excepcionals, als 100 o 110 anys. Un organisme anomenat la Fàbrica gestionava la planificació social i marcava els naixements i les morts. Però, de cop i volta, passa alguna cosa que fa que tothom envelleixi ràpidament i mori. Tothom excepte l’Elisa, que decideix travessar el mar i viatjar més enllà de l’horitzó, allà on els deien que no havien d’anar mai, per mirar de descobrir si les històries sobre els dissidents de la Fàbrica són reals.

És una societat molt utòpica, que necessita poc per viure, sostenible, que tracta bé el planeta i conviu harmoniosament amb els animals, i on les persones fan el camí vital a la inversa: primer tenen un temps de retir, per gaudir i pensar a què es volen dedicar, i és més endavant quan estudien i treballen. A Ciutat Jardí tothom és feliç, no hi ha malalties ni guerres. Però no hi ha memòria, i aquest és un dels elements troncals de la novel·la: el pòsit i la saviesa de saber d’on venim, l’homenatge a la vellesa com a etapa de maduresa i experiència.

La construcció d’aquest univers és simple i superficial. Sabem que hi hagut una sèrie de catàstrofes naturals i que els continents han canviat, però poca cosa més. L’autora, amb una prosa fluïda, irònica i divertida, descarta argumentacions elaborades pròpies de la ciència-ficció més dura i apunta les explicacions bàsiques per seguir el fil. Sense dramatismes, malgrat que s’esdevé una catàstrofe còsmica, concentra el relat en la mirada d’una noia que vol entendre, passant comptes del que ha estat la seva vida i parlant amb una rata, única bèstia que l’acompanya a la barca amb què fuig de la mort.

La segona part, l’Illa Bonica (inspirada en la cançó de Madonna), accentua aquest to de tragicomèdia que domina tot el relat, amb la descripció d’una altra societat utòpica, la dels vells que es van exiliar perquè no van acceptar sotmetre’s a una joventut eterna.

En certs aspectes, la novel·la pot recordar La Ciutat dels Joves, d’Aurora Bertrana –de fet, una de les protagonistes es diu Aurora. En les dues històries (que esdevenen una) Mar Bosch Oliveras planteja mons que desapareixen: el primer, sobtadament, possiblement per ser massa artificial, com un decorat irreal; el segon, per llei de la natura, perquè res pot curar la vellesa i la decrepitud dels cossos. En tot cas, la segona és més autèntica i viva.  

En definitiva, l’escriptora aporta una bonica faula en què s’hi entreveuen al·legats sobre l’acceptació de l’edat, la importància de la vida senzilla, l’amor i l’amistat.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!