“L’era dels mags ha acabat. Som en l’albor de l’era de la raó!”
Després d’Un poco de odio i El problema de la paz, calia tancar la darrera trilogia de Joe Abercrombie amb La sabiduría de las multitudes, un títol que, d’entrada, sona molt poc a fantasia èpica i que només és apte per als lectors que hagin passat pels dos volums anteriors. És el que tenen aquestes sagues. Però no només és el títol, el que té poc de fantàstic, sinó el llibre en el seu conjunt. L’evolució del món de La Primera Llei, com anotàvem en edicions anteriors, avança cap a unes societats en procés d’industrialització en què la màgia perd tot el protagonisme. Abercrombie tendeix cap a una novel·la molt més política pel que fa a la construcció social, igualment violenta, tot i que, això sí, no perd la guspira narrativa ni la potència dels seus personatges de moral dispersa.
La “saviesa de les multituds” ve de la presa del poder per una suposada justícia popular impulsada per una mena de moviment sindical anomenat els Trencadors. Però la saviesa de les multituds esdevé el caos. La revolució ha triomfat, el rei ha estat empresonat, enderrocat el vell poder, executen els seus líders. Els carrers d’Adua han estat presos per un goig embogit i una ira demencial, protagonitzada per una allau de fanàtics que ho crema tot: la destrucció com la conseqüència ineludible del salvatgisme més primari. Fins al punt que molta gent ja no reconeix quina era la causa per la qual lluitaven. La nova majoria esdevé una nova tirania.
És molt interessant el rerefons del que explica Abercrombie, el clam d’un canvi del poble que reivindica igualtat veritable. Però canvi de què a què?, com es pregunten alguns dels protagonistes. En els primers compassos d’aquest tercer llibre, el lector assisteix a un panorama desolador després de la rebel·lió, en què les execucions de sospitosos són nombroses i qualsevol dubte d’afinitat pot ser causa condemnatòria. El nou règim que lidera l’anomenada Jutgessa es caracteritza pel domini absolut i el terror. Un cop destruït tot, la gent no viu pas millor: els preus no deixen de pujar, hi ha escassetat d’aliments i mercat negre; l’oratòria de la rebel·lió no sacia la fam.
La Unió està trasbalsada. I en aquest context, els protagonistes principals s’aferren a la supervivència.
Leo dan Brock, l’heroi arrogant, ara és un esguerrat que no pot exercir la força de l’espasa, però l’ambició no té límits i, conscient del seu carisma, cerca la seva oportunitat en la política de paraules buides. La seva esposa Savine, mare de bessons, ha de menjar-se tot l’orgull per tirar endavant, en una aliança matrimonial inestable i on només prevalen els interessos. I el rei Orso, entre reixes, compta els dies per a un destí que sembla inevitable.
Aquesta trilogia culmina l’univers que Abercrombie va iniciar amb ‘La Primera Ley’, una obra vibrant que el va situar com un dels màxims exponents de la fantasia èpica més fosca
Mentrestant, al Nord continuen barallant-se entre ells, com si no poguessin fer res per evitar-ho: són guerrers i la seva raó de ser és esbatussar-se. Rikke, filla del mític Sabueso, ha de posar a prova el seu lideratge. El seu do de l’ull llarg, una mena de visió del futur, és l’única màgia que queda en el llibre, però aquesta capacitat profètica sembla ja extingida. Un dels personatges més interessants és Broad, el mercenari que sembla l’ombra de la ploma d’Abercrombie dansant per les pàgines. Ell representa la resignació d’algú a qui el cor se li va endurint per constatar que no pot eludir la violència allà on va, sigui del cantó que sigui. El nòrdic Trébol posa un punt d’humor negre i relativitza l’èpica de tot plegat, arrapant-se sempre a l’equip que més li convé. Mentre que Glokta i Bayaz tenen aparicions molt breus, però decisives…
Aquesta trilogia culmina l’univers que Abercrombie va iniciar amb La Primera Ley —en podeu veure l’esquema resum en aquesta ressenya—. És, sense dubte, la seva obra més vibrant, que el va situar com un dels puntals de la fantasia èpica mundial, aquesta fantasia fosca batejada com grimdark, de la qual Abercrombie n’és un dels principals exponents. És lògic que l’escriptor estigués temptat de recuperar aquell riu d’història —una mica com fa Ken Follet, salvant les distàncies— i Abercrombie ha estirat la memòria dels herois que van protagonitzar els primers llibres, molts dels quals formen part de la llegenda. Però el context és diferent. L’ambientació de revolució industrial perd contingut heroic, i aquesta trilogia —les comparacions són odioses— no té la força, especialment, dels primers llibres de la sèrie. L’autor construeix molt bé el relat, i sap mantenir la tensió, amb una bona estructura en les més de 700 pàgines per llibre, sustentada sobretot per un magnífic estol de personatges. Però, des del meu punt de vista, la història perd interès progressivament.
Podríem definir l’obra com un drama de ficció fantàstica. Al final ens queda el regust d’un món sense esperança, on sempre guanya la llei del més fort per sotmetre el poble. Un món en què els governants volen pau social amb engrunes per als ciutadans, perquè “la gent no vol ser lliure sinó no passar fred, menjar bé i no haver de preocupar-se”. Panem et circenses, vaja. I al darrere de tot sempre hi ha algú, el més astut i pèrfid, que mou els fils de tot plegat.
Abercrombie ja enllesteix The Devils, la seva propera saga, que estarà ambientada en una Europa fantàstica. Hi estarem atents.
∞∞∞
Les Rades Grises 