“Les històries poden ser amables i tendres i continuar sent amenes. Hi hauria d’haver més històries així”
Patrick Rothfuss ha tornat, encara que amb un conte ja conegut. L’estret camí entre desitjos va ser publicat per primer cop en català (en la variant valenciana) l’any 2017 a l’antologia Canalles, aleshores amb el títol L’arbre del llamp. Ara el relat veu la llum en format independent, revisat i reescrit amb la dedicació pròpia de Rothfuss, àmpliament il·lustrat per Nate Taylor i traduït al català per la mà experta de Neus Nueno. Feia deu anys que no vèiem un Rothfuss a les llibreries, des que va aparèixer La música del silenci.
El mateix autor fa un advertiment en la primera pàgina per no generar falses expectatives. “Potser no et convé comprar aquest llibre”, diu. Ni és absolutament nou, ni és un llibre per començar a llegir Rothfuss. Reescrita i ampliada, sí, però bàsicament és una història ja coneguda, que en anglès va aparèixer fa uns mesos com The narrow road between desires. És un text només apte per qui ja hagi entrat en l’univers de Kvothe, bàsicament per entendre millor el context. És un conte que enriqueix l’univers fantàstic de Temerant creat per l’escriptor nord-americà, i que, en concret, aprofundeix en un dels seus personatges secundaris, Bast, el misteriós ajudant del taverner Kote a la fonda Pedra Fita.
L’estret camí entre desitjos narra un dia en la vida de Bast. És un jove alt i atractiu, juganer, un artista d’aire èlfic, de fet, té vincles amb el regne de les fades. És el solstici d’estiu, el dia més llarg, i en Bast surt de la fonda ben d’hora amb l’única tasca de dur pastanagues per a l’estofat del vespre, a banda de dedicar temps als seus estudis. Però quina és la rutina de Bast quan deixa la taverna? Doncs es dirigeix a un petit turó coronat per un tronc mort i esberlat que anomenen “l’arbre del llamp”, i allà atén nens i nenes que requereixen serveis ben particulars: són favors o respostes a preguntes, i en Bast, hàbilment, entremaliat, els ajuda, intercanviant informació i obtenint petits secrets o encàrrecs a canvi de fer de parapsicòleg, alhora que esdevé una espècie de germà gran dels nens i nenes de la contrada. Alguns volen saber sobre la màgia de Fae i els éssers fabulosos que hi habiten; amb altres juga a mostrar-los el futur amb una mena de runes endevinatòries anomenades èmbrils, objectes de poder. Els fabrica amulets, els parla de la fetilleria, de la grimòria… i els nens fan cua al peu del turó, com si Bast fos un oracle del bosc.
La història principal del llibre és la de Rike, un nen que està patint, desesperat, perquè vol protegir la seva mare del seu pare, un borratxo que maltracta l’esposa i els fills. Rike implora a Bast que faci qualsevol cosa perquè l’home s’allunyi de la família, i es mostra disposat fins i tot a demanar que acabi amb ell. “Jo el mataria. Però aquesta mena de coses no estan bé. No vull ser aquesta mena d’home”, li confessa el nen. La trama sobre el pare de Rike està amarada d’un dramatisme contingut i al mateix temps de tendresa, i esdevé l’argument que relliga tot el llibre des de l’inici fins al final, implicant-hi les accions aparentment vàcues d’en Bast. Curiositats literàries: la protagonista de la darrera trilogia de Joe Abercrombie es diu Rikke (amb dues “k”).
Que la gent el pressioni i l’insulti a les xarxes perquè no ha acabat la trilogia és lamentable. Que ho publiqui quan ho cregui oportú. Quan estigui ben cuinat i a punt per servir
En un dia poden passar tantes coses! El volum intercala les peticions dels diferents infants com breus minihistòries, i encara que sigui d’una forma aparentment naïf, el text aborda alguns temes traumàtics. Però, al mateix temps, l’obra no perd el to lleuger amb escenes de to adolescent i innocent sobre la sexualitat de Bast, com la juguesca per saber on es banya l’Emberlee, una de les noies més boniques de la zona. En una altra escena bucòlica al costat d’un rierol, Bast resta badant mirant un pastor que s’ha tret la camisa i descansa al sol; el més curiós és que aquest personatge en la versió antiga de Canalles era una pastora. Aquesta voluntat de destacar el cantó sensual del personatge va tenir la seva continuïtat en l’edició del “calendari sexi sobre Bast”, inspirat en aquest llibre i il·lustrat per Julia Maddalina.
Fantasia sense violència
A partir de l’experiència de ser pare i d’explicar contes als seus fills, a Patrick Rothfuss li va sorgir la petició d’un d’ells de transformar el personatge del llop ferotge en un llop bo, o el que és el mateix, plantejar la història sense conflicte, “sense moltes de les coses que m’havien ensenyat que eren absolutament essencials que apareguessin en una narració”, com indica l’escriptor a la nota final. De fet, no era una cosa nova per a ell: “Ja m’havia passat catorze anys escrivint una novel·la de fantasia sense un sol combat d’espasa, exèrcit d’orcs o l’apocalipsi imminent”, sosté, en referència a El nom del vent.
Potser Rothfuss no encaixa ben bé en el subgènere del hopepunk, però, efectivament, l’absència de violència és una virtut que no està de moda, ja no només en la literatura fantàstica, sinó en qualsevol de les ficcions que consumim actualment. A La música del silenci Rothfuss ja va deixar empremta de personalitat en presentar un relat en el qual no hi passa res, que simplement té l’encant que el lector pugui gaudir passant estones al costat d’un personatge entranyable com és Auri. Evidentment, això només s’aconsegueix si abans has estat capaç de crear un univers ric i apassionant, amb uns personatges ben atractius, com és el cas. A més, la prosa de Rothfuss flueix com una melodia agradable, per la qual cosa la combinació és idònia.
Finalment, un comentari sobre allò que és flagrant, i és que parlem d’una novetat editorial de Patrick Rothfuss, però no és el llibre que tothom espera des de fa molts anys, Les portes de pedra, que ha de cloure la saga que va començar amb El nom del vent i El temor d’un home savi. Ningú té ni idea de quan sortirà. El mateix autor admetia aquesta paradoxa en una entrevista recent al canal Winter is coming. Vivim en un context en què tot ha de ser immediat. Rothfuss va decidir fer-ho al seu ritme i no entrar en la roda de producció accelerada que devora la societat de consum. És la seva vida i la seva manera de ser escriptor. Que la gent el pressioni i l’insulti a les xarxes perquè no ha acabat la trilogia és lamentable. Que ho publiqui quan ho cregui oportú. Quan estigui ben cuinat i a punt per servir. Màxim respecte.
[A la venda el 21 de febrer de 2024]
∞∞∞
Les Rades Grises 