“L’únic que podem decidir és què en volem fer del temps en què ens ha tocat viure”

J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells

Quinze anys de Les Rades Grises. Es diu aviat. El 30 de setembre de 2010 apareixia el primer article d’una petita secció sobre literatura fantàstica al diari Avui. El suplement Cultura —en paper, és clar— era el mitjà d’inici d’un camí apassionant ple de descobertes. Han estat quinze anys ininterromputs i constants de ressenyes, entrevistes, reportatges i reflexió sobre el fantàstic en llengua catalana. Les coses han canviat molt en quinze anys, i cada entrada és una petjada que mostra l’evolució del més destacat que ha anat passant en aquest microunivers del fantàstic en llengua catalana.

Al cap de poc de néixer, aquella petita secció en paper va passar a l’àmbit digital, es va fer gran i es va independitzar de la casa mare. Simplement, vaig fer un gir en l’àmbit professional, però aquell racó literari havia arrelat fort i es va resignar a morir prematur. Si algú hi té interès, pot consultar més sobre els orígens en aquestes entrades anteriors: Primers 100 articles del blog (2014) o 10 anys de Les Rades Grises (2020).

Els números rodons conviden a fer balanç, mirar enrere, observar la feina feta i plantejar opcions de present i futur. Totes obertes.

Les Rades Grises és un projecte personal, individual, independent, sense ànim de lucre, per amor a l’art. Mai cap subvenció, mai cap micromecenatge, mai cap despesa en publicitat. És una afició, un passatemps solitari, encara que sempre amb la voluntat de rigor pròpia d’un professional del periodisme. M’agrada veure-ho així, com va començar i s’ha mantingut al llarg d’aquests quinze anys.

En la motxilla dels pros i contres hi pesa un cert cansament i la temptació de deixar-ho córrer. Sincerament. Quinze anys són un bon número per tancar la barraca. L’ànima periodista pateix certa ansietat per no poder mantenir el ritme frenètic de l’actualitat, i l’allau de novetats ens sobrepassa a tots. Sap greu no poder oferir una ressenya en un temps prudencial, sap greu que molts títols romanguin al fons de la pila, condemnats. O ni tan sols a la pila! Sap greu no poder dedicar més temps i energies a aprofundir en la trajectòria dels autors, en els temes de les novel·les, els reptes del sector. Hi ha encara moltes històries per explicar.

Però després mires la feina feta, i resulta que tot això ja ho vas fent en cada ressenya, perquè en cada passa durant quinze anys seguits vas prenent el pols del que passa en això que anomenem fàndom. Els premis, els festivals, les noves editorials, els autors veterans i els novells, les traduccions… I resulta que es publiquen nous llibres atractius, que es tradueixen autors internacionals imprescindibles, que apareixen nous escriptors que gosen fer fantàstic en català, que es consoliden els esdeveniments, que sorgeixen nous prescriptors… I tot plegat fa pujar l’ànim, i penses, no, no ho deixem encara, aguantem una mica més. Aguantem una mica més? En això estem.     

El compromís continua sent el mateix que el de setembre de 2010. Aportar un granet de sorra per difondre la literatura fantàstica en llengua catalana. Amb tota la modèstia del món, objectiu acomplert. Perquè Les Rades Grises ha contribuït a promoure i donar ressò a llibres de literatura fantàstica catalana, als grans i als petits, amb especial cura per títols d’autors novells i amb escassa visibilitat, a la feina d’editorials petites, a reedicions de clàssics poc coneguts, etc. Sempre es pot fer millor. I aprofito aquestes ratlles per demanar disculpes a aquells editors / autors que m’han fet arribar el seu llibre i no n’he parlat, perquè ha quedat arraconat per altres interessos del moment, o perquè la lectura ha quedat a mitges. No m’ho tingueu en compte!

Les Rades Grises vol ser un reflex de l’actualitat, però amb tranquil·litat. Un dels avantatges de ser un projecte personal és que no tens obligacions amb ningú. Bé, sí, amb els teus propis lectors. El web reflecteix el batec del que s’ha fet en català, sobretot, però també hi ha molt dels meus propis gustos. Parlaria sempre de Tolkien, referent absolut, però en català ha donat poc joc. He gaudit sobretot amb la fantasia èpica, amb Martin, Rothfuss, Sanderson, Abercrombie. Amb Pratchett. Si hi ha poc terror, o poc còmic, si no hi ha manga o bizarro, és simplement perquè altres continguts m’interessen molt més. Tampoc m’ho tingueu en compte.

No soc un creador de continguts

Soc periodista, i gràcies a això existeix Les Rades Grises. Em dedicava a la informació cultural i a la crítica literària anys abans d’engegar aquest projecte. Per tant, a aquestes alçades suposo que ja puc dir que soc veterà, i de la vella escola. Soc un periodista que es va formar en diaris en paper molt abans de l’explosió d’internet i de les xarxes socials. Això implica que el format clàssic ha estat sempre el que m’ha estat més còmode: text i imatges. És el que sé fer i on em trobo a gust. No faig vídeos, no és el meu tema. No crec que la meva cara sigui més eficaç per parlar d’una novel·la. Soc conscient que això no és el que triomfa avui, però no passa res.  

No soc un creador de continguts. Soc periodista. Em dedico a fer divulgació literària, informació, anàlisi…, crítica, si voleu. Però m’incomoda especialment l’expressió “creador de continguts”. Fins i tot en alguna ocasió he vist algú autoanomenar-se “creador literari”. A veure, els creadors són els escriptors, els artistes, els músics. Nosaltres no creem res, simplement ens en fem ressò, parlem sobre les creacions dels escriptors, analitzem la seva evolució, opinem sobre com ho fan, quins temes tracten i què ens diuen a la societat actual, als lectors. No creem res, per favor. Som prescriptors? Potser sí. Perquè ens fixem en unes obres i no en d’altres, i això pot arribar a les nostres petites audiències.

No hi ha res pitjor que l’ego de l’informador. Descarteu una entrevista si l’entrevistador parla més que l’entrevistat. Influenciadors? Anem amb compte amb les paraules, que aquest món ja està prou atrotinat.  

Tinc curiositat pels nous formats, i òbviament cal intentar estar al dia. Els darrers anys hem observat com els webs estàtics perdien pes específic, mentre guanyaven protagonisme sobretot xarxes com Instagram o Tik-Tok, canals de YouTube i molts pòdcasts. Tots els mitjans són vàlids si van en la direcció que busquem; en el meu cas, difondre la literatura fantàstica en català, que és el que m’interessa. Ja fa temps que internet va democratitzar els aparadors. Tothom té un micròfon i una càmera, tothom pot explicar les seves dèries al món. Ara bé, aquest balanç m’és una bona excusa per reivindicar la feina ben feta, responsable, veraç i seriosa. Enmig de tant soroll insubstancial i efímer, necessitem separar el gra de la palla, ser exigents, i seleccionar aquelles veus que aportin qualitat en qualsevol àmbit.   

La prescripció literària no és desempaquetar un llibre, mostrar la coberta i resumir la sinopsi. Per molt divertit que ho facis. Almenys per a mi no ho és. Massa superficial. D’acord, soc de la vella escola… Però tinc la sensació que és bo que hi hagi alguna cosa fixada, amb anàlisi, amb argument. Un text estàtic relativament fàcil de trobar on anar a buscar informació en la immensitat digital.

Vull aplaudir l’àmplia plantilla de lectors que cuiden i estimen el fantàstic en català. Un sistema literari tan particular com el nostre no pot prescindir de ningú, per això penso que tots els actors som necessaris, i la prescripció amateur (en el sentit que no cobrem pel que fem) demostra una energia i passió encomiables, per omplir el buit que no ofereixen els mitjans de comunicació tradicionals. Gràcies, gràcies, a tots els ressenyaires, podcàsters, youtubers, etc. que contribuïu a fer bullir l’olla. El caldo és exquisit.     

Les estadístiques, quin perill

Si hagués estat molt preocupat per l’estadística, fa anys que ho hauria deixat. En un món que funciona amb números i resultats, comptar els “m’agrada” només pot provocar disgustos. La gràcia d’aquest espai és precisament no ser esclau de les visites. Però com que l’efemèride ho mereix, mirem algunes xifres. Les Rades Grises suma avui 442 articles. La mitjana és fàcil de fer: dos i mig al mes. No és cap meravella, però insisteixo que el que em complau de debò és la regularitat, la fidelitat, la constància, i el fet d’haver estat publicant rigorosament i sense interrupció des de 2010.   

L’any més fructífer va ser el 2015, amb un pic al setembre de 45.121 pàgines vistes. Va ser una època extraordinària, que té una explicació fàcil. En el rodatge de Joc de Trons a Girona vaig fer un parell de cròniques i en una de les visites vaig aconseguir fer una foto inèdita de l’actriu Maisie Williams. En un moment de bogeria mundial per com avançaria la sèrie, aquella foto va triomfar i per aquest motiu la crònica més llegida de la història del web és Arya de Girona. El podi que podríem anomenar real, no obstant, l’ocupa un article del qual estic especialment satisfet, com va ser el reportatge dedicat a la col·lecció de ciència-ficció dels anys 80 de l’editorial Pleniluni: La col·lecció 2001, de Pleniluni: una odissea catalana, que suma 1.705 visionats i és el més vist juntament amb Monstres i esperits catalans. En el còmput d’anys, el més fecund va ser el 2020, el de la pandèmia, amb 7.251 visitants totals.

A banda dels seguidors a xarxes, el web té 250 subscriptors per e-mail, als quals agraeixo especialment la seva confiança, atès que són persones que han demanat específicament estar al cas de les actualitzacions a través del seu correu electrònic.  

I encara una última estadística que em resulta curiosa, que és la del tràfic segons la localització de l’internauta: en el còmput global dels quinze anys domina Barcelona, seguida de Vilanova i la Geltrú (gràcies, amics!), amb Madrid en tercer lloc i València en quart. Però el cinquè lloc l’ocupa la ciutat alemanya de Falkenstein, on no hi conec ningú, però hi deu haver algun lector de fantàstic molt militant. Si us plau, amics alemanys, manifesteu-vos!

Mai es diu prou “gràcies”

El més bonic d’aquests quinze anys, sens dubte, són les persones que m’he creuat pel camí. Perquè enmig de l’exercici solitari de la lectura i la ressenya, cal sortir de casa, i relacionar-se! La nòmina de persones del sector editorial és enorme, i a cadascun us dec un agraïment particular. Gràcies als autors que van agrair un comentari o van encaixar una crítica; gràcies als editors que m’han fet arribar llibres i m’han resolt dubtes; gràcies a traductors i il·lustradors que han compartit les seves reflexions; gràcies als llibreters que han seguit els meus comentaris i m’han fet recomanacions. Moltes gràcies a tots!

Ho personalitzo una mica: en primer lloc a la Mireia Rosich. Queda carrincló citar la parella, ho sé, però és que cal agrair la comprensió de qui està al teu costat i observa amb certa diversió la quantitat de títols estrafolaris que ocupen cada racó de casa i les hores ingents dedicades a la lectura i anàlisi dels llibres. Les biblioteques de cadascú les tenim separades, i en comptades ocasions he aconseguit que ella llegís algun dels “meus” llibres, però la seva col·laboració artística és ben present en l’autoria de la imatge gràfica, tant en el logotip —no és cap runa èlfica— sinó un traç original de pinzell, com en el dibuix en aquarel·la del port de Mithlond que apareix a les capçaleres de les xarxes i del web, reproduït més amunt. 

Les Rades Grises existeix gràcies a la meva feina com a periodista en un moment determinat. La fusió dels diaris El Punt i Avui, i el fet de formar part de l’equip del suplement Cultura en la seva darrera etapa. Per això, el segon agraïment ha de ser per a David Castillo, qui em va oferir llibertat absoluta per encarregar-me d’una secció setmanal al “suple” que ell dirigia. 

Gràcies a l’Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF), que em va oferir ser jurat dels premis Ictineu i incorporar-me a la SCCFF. La Biblioteca del Kraken és la mare de tot!

Gràcies a l’Antoni Munné-Jordà. Som veïns vilanovins i hem coincidit en múltiples saraus culturals de la ciutat. I sempre, sempre ha estat generós amb els seus coneixements infinits sobre ciència-ficció i en el seu suport a la tasca d’aquest cronista.

Gràcies al Miquel Codony, que un dia em va convidar a anar a una trobada de comunicadors a l’antiga Gigamesh amb l’escriptor Hugh Howey. Aquella tarda vaig fer un pas més endins del fàndom barceloní.

Gràcies a la Karen Madrid, que em va oferir els micròfons de l’antic Quimèric de Ràdio Sabadell per parlar de les meves dèries, i que és la periodista més entregada al fantàstic d’aquest país.

Gràcies al Ricard Ruiz Garzón, que em va oferir ser jurat d’un nou festival literari a Barcelona, el 42. Un plaer haver-ne format part en les primeres edicions, i també haver après en els seus cursos sobre escriptura i gènere. 

Gràcies als companys i companyes de la SCCFF, als catàrtics, als biblionautes, als idíl·liqs, als catconaires… Tots plegats anem fent grossa la mandonguilla. 

I encara voldria esmentar l’escriptor i traductor Francesc Parcerisas. Quan pensava un nom per a una secció volia una expressió en català i vinculada a Tolkien, el mestre. Volia que fos diferent, única. Em vaig decidir per Les Rades Grises pel simbolisme que té en el cosmos tolkienià, i bé, tot i que no va tenir cap intervenció en concret, la traducció d’El Senyor dels Anells de Parcerisas em va permetre apropiar-me del nom d’aquest port que m’ha donat tantes alegries.  

Quinze anys, aviat és dit. Avancem una mica més?

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!