“Fins ahir, jo havia estat un home afortunat”
Aquesta novel·la podria ser només una història sobre la crisi vital d’un home acomodat, i, afinant una mica més, sobre les dificultats de parella arran d’una problemàtica dura com és la infertilitat. Però seria un resum massa simple. Amat Amat és bastant més: és la radiografia punyent d’una societat contemporània malalta, una denuncia de les desigualtats i també una reflexió sobre la reacció individual davant d’una situació límit. L’autora, la debutant Mar Márquez (Barcelona, 1981), tria la ciència-ficció com a eina literària idònia per retratar la decadència del nostre món i mostrar, com en un mirall distorsionat, un futur inquietant que té molt del present.
Amat Amat (nom i cognom del protagonista) és un polític en auge de 43 anys, en un context en què els diputats guanyen o perden popularitat en enfrontaments verbals televisius. És una persona benestant que ho té tot, però que en un segon els fonaments de la seva existència es fonen. És la història d’una caiguda al buit.
Una de les solucions terribles d’aquesta societat és el suïcidi obligatori i també la mort per sorteig, la Collita. No hi ha vells. Cal reduir la superpoblació i evitar la càrrega econòmica de sostenir la gent gran. Amat Amat té la desgràcia de ser escollit en aquesta loteria fatídica, i davant de la condemna dels darrers mesos de vida, tot el seu món s’esmicola. La mort programada és una idea recurrent en la ciència-ficció, i en aquest punt m’ha recordat un conte de Jordi Masó, Una tomba de vida, al recull Paper cremat (Apostroph, 2020), on els humans poden saber la data exacta de la seva mort. Mar Márquez tracta també aquest tema, encara que opta per una altra via, però en aquest cas el protagonista té comodí: i si Amat Amat contracta un Voluntari per morir en el seu lloc? Aquesta tria marca el daltabaix del protagonista al llarg de la novel·la.
Tot el relat és en primera persona, de manera que marca molt intensament el sentir del personatge principal. L’escriptora marca un ritme constant, absorbent, que avança in crescendo i va esquitxant el text d’informació imprescindible per contextualitzar el món en què ens trobem. Planteja un futur indeterminat, un món resultant d’un fenomen apocalíptic anomenat la Barbaritat. Descriu un context amb elements habituals en la narrativa distòpica: una ciutat estat (Nova Cal·lípolis) dividida en cercles, com més perifèric, més pobre i degradat; jardins de plàstic, perquè les plantes de veritat són un record; racionament de l’aigua i del menjar, amb menú consistent en algues i carn d’esquirol…
És un món on la vida gira entorn al multivers o xarxa, i on són molt importants els punts de Reputació —ironia fina aquí de l’autora— com a comptador del prestigi de cada individu. Les creences han canviat, han proliferat les sectes. I Amat Amat professa l’Amor Universal, una religió que venera la Deessa, però també la seva fe entra en contradicció.
A mesura que avancen les pàgines assistim a un trasbals complet de l’aparent home perfecte, que veu com trontolla la seva família i les seves aspiracions d’ascens laboral. Mar Márquez analitza la desintegració d’un individu, torturat per la vanitat i la gelosia, amb escenes properes al thriller. I amb ell il·lustra la fragilitat i vulnerabilitat humanes, alhora que dissecciona les desigualtats socials i les misèries de la societat actual: superficial, egoista i piramidal.
El llibre ha tingut una cocció lenta i és resultat de la fructífera Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on es va formar l’autora. Es llegeix amb fluïdesa i l’estructura està ben treballada. Personalment m’ha faltat més informació per entendre millor la construcció i el funcionament d’aquest món, a nivell polític i religiós, tot i que això dels detalls sovint va a gustos. Una bona novel·la de debut en què Márquez contribueix a fer allò que fa la bona ciència-ficció: fer-nos pensar.
∞∞∞
