Nora K. Jemisin (Iowa City, EUA, 1972) encarna un nou paradigma d’èxit en la literatura fantàstica contemporània, amb un marcat accent femení i social. Fa algunes setmanes el segell Nova va publicar en castellà el tercer volum que completa la sèrie La Tierra Fragmentada, trilogia que ha assolit un ressò incontestable, avalada pels principals premis del gènere a nivell internacional. La Quinta Estación (The Fifth Season), és el llibre que obre la saga i va obtenir el premi Hugo el 2016. El segon, El Portal de los Obeliscos, va repetir el mateix guardó l’any 2017. I el tercer, El Cielo de Piedra, va rebre l’Hugo, el Nebula i el Locus 2018 com a millor novel·la de fantasia. Ningú fins ara havia aconseguit guanyar tres premis Hugo consecutius, el guardó de ciència-ficció més important del món. Aquest reconeixement aclaparador fa d’aquesta trilogia una obra que no es por ignorar. Jemisin ja havia estat traduïda a l’espanyol amb obres com Los cien mil reinos (Minotauro, 2011), però encara no es pot llegir en català. La productora TNT convertirà la trilogia de La Tierra Fragmentada en una sèrie televisiva.

El món que crea Jemisin es diu La Quietud i és extremadament inestable a nivell geològic. Cada cert temps hi ha forts moviments sísmics o esclats de volcans i tsunamis que provoquen una mena d’apocalipsi anomenada la cinquena estació, el col·lapse del planeta, de manera que els seus habitants viuen sempre preparats per al desastre. En aquest univers catastròfic, que podria ser una Terra del futur, o un altre planeta inventat, existeixen individus que neixen amb el do de controlar l’activitat sísmica. Els orogens, com s’anomenen, poden predir i aturar un terratrèmol gràcies a la seva capacitat de connexió amb la terra. Són gent temuda. I aquest poder es pot interpretar com una maledicció o una benedicció, una arma capaç de moure muntanyes. És un món terriblement caòtic i això per força condiciona la vida de la gent.

Molt ben inserit en aquest context, l’autora narra un drama personal. És el recorregut vital d’una dona, Essun, de 42 anys, a qui coneixem en el moment que ha mort el seu fill petit. La protagonista és algú que busca el seu lloc al món, al qual sovint no li troba sentit, i enmig de la desesperació després d’un sisme que ho ha destrossat tot –en aquest llarg hivern que provoca la cinquena estació–, té un únic motiu per a l’esperança en la recerca de la seva altra filla, que li ha estat presa.

La novel·la té un final en suspens i està clarament plantejada per a una continuació. Per una banda, assistim en temps present al viatge desesperat de la protagonista, que sobreviu pels camins en un món de cendra cercant la seva filla. De l’altra, es van intercalant els capítols que situen el lector en l’evolució personal de la dona, des que era una nena anomenada Damaya que és internada al Fulcre, una mena d’orde on els orogens són reclutats per ensenyar-los a controlar la seva habilitat.

Jemisin demostra que la literatura fantàstica té capacitat d’innovar i sorprendre si al darrere hi ha una autora com ella, amb compromís, qualitat i sensibilitat

Tant l’enfocament com el ritme de la novel·la denoten una gran personalitat de Jemisin, una autora que aporta diferents punts de reflexió interessants. Per exemple, sobre les estructures de poder que dominen les societats; reivindica el treball de la comunitat, la força de la gent i, com apunta un dels personatges, “fins i tot el més insignificant dels individus ha de servir a un bé major”. Seguint una tradició històrica que entronca amb altres escriptores com la mateixa Ursula K. Le Guin, Jemisin aposta per la ciència-ficció com el gènere que ens ha d’ajudar a rumiar en forma al·legòrica sobre els temps que vivim actualment i, en aquest sentit, no defuig debats com el del canvi climàtic. L’autora també transmet una mirada crua i gens idealitzada sobre la maternitat, no només des del dolor de la mare que ha perdut un fill sinó també per la responsabilitat que sent la protagonista de portar al món individus que també tindran la seva habilitat i com això els condemna.

A La Quietud existeixen éssers fantàstics com els menjapedres, i misteris com el dels obeliscos, enormes objectes flotants que es mouen per l’atmosfera al costat dels núvols. És un món on els individus han assolit un cert nivell tècnic: hi ha hidroelectricitat i calefacció, xarxa de carreteres, asfalt, comunicacions com el telègraf, armes de destrucció com canons, també ciutats amb vida cultural on es pot assistir a concerts, i algun fenomen semblant al turisme.

No ha estat una singladura fàcil per a l’autora, que confessa que va viure algun moment de desesperació i va estar a punt d’abandonar per la magnitud de la història. Sortosament no ho va fer, i el públic així li ha reconegut. La Quinta Estación és d’aquelles novel·les que demostra que els camins de la literatura fantàstica són infinits i que existeix recorregut de sobres i capacitat d’innovar i sorprendre si al darrere hi ha un autor amb compromís, qualitat i sensibilitat. Jemisin, sense dubte, ho és.