“Al capdavall, també hi ha molts monstres humans, tan retorçats i malvats com tot allò que és sobrenatural”

Tres ressenyes consecutives de la mateixa editorial –fet gens habitual– expliquen l’espectacular erupció de Mai Més, el nou segell que ens ha permès llegir autors de fantàstic fins ara inèdits en català. Primer va ser Alba, d’Octavia E. Butler; després, Els assassinats de la Molly Southbourne, de Tade Thompson. I avui ens fem ressò d’El rastre del llamp, de Rebecca Roanhorse (Conway, Arkansas, EUA, 1971), que obre la col·lecció Nüwa. L’escriptora ha obtingut el premi Locus com a millor primera novel·la amb aquesta obra, Trail of Lightning, i ja n’ha publicat la segona part, Storm of Locusts, d’un total de quatre previstes.

El rastre del llamp és una novel·la d’acció intensa, un relat distòpic de violència i de supervivència en un món assolat per un cataclisme climàtic. La Gran Inundació ha transformat el planeta i ha aniquilat milers de milions de persones. La protagonista és la jove Maggie Hoskie, que pertany a l’ètnia dels navaho, els diné, del clan de la Fletxa Vivent, nascuda al clan dels Caminadors Incansables. El relat ens situa en un racó del que queda dels Estats Units, atès que la meitat del país ha desaparegut sota l’oceà. Concretament som a Dinétah, una zona desèrtica que correspondria aproximadament a l’actual Nou Mèxic (on viu l’autora), en la reserva dels indis navahos.

Les Guerres de l’Energia van precedir un conjunt d’aiguats, terratrèmols i huracans devastadors. Ara tot escasseja i la vida és més dura que mai. El control sobre qualsevol recurs natural que es pugui transformar en energia és aferrissat. La Maggie viu en un indret inhòspit i sense llei, on la gent viu com pot en barraques i cabanes. Ara, a sobre, han de fer front a una plaga de monstres…

Les característiques d’aquest món devastat condicionen, i molt, la vida de les persones. Però, tot i que aquest rerefons és important, l’epicentre de la novel·la és en la lluita personal de la Maggie, que viu un debat interior dolorós per entendre quin és el seu lloc al món. Després de ser abandonada per un mentor que li ha estat mestre i també amant, amb qui ha desenvolupat la seva destresa en la lluita contra els monstres i també la set de sang, ara coneix en Kai, algú que li farà veure el món des d’una altra mirada.

La Maggie és una noia de caràcter violent i antisocial que, sota una màscara de duresa, viu aclaparada per l’angoixa de la soledat, la pèrdua i el rebuig dels veïns. Ella és una matamonstres, i els seus poders generen desconfiança. I la Maggie, com tothom, cerca amor, encara que ella mateixa s’ho negui constantment. Ha perdut els éssers estimats, i cerca per sobre de tot la seva identitat. És una guerrera diné. Les seves aptituds l’han convertida en una matamonstres, però ella sent que hi ha una línia molt fina que pot fer que enlloc d’una heroïna esdevingui ella mateixa un veritable monstre, un humà sense escrúpols a qui només mou la violència. I hi ha altres forces sobrenaturals que la volen utilitzar per als seus interessos.

“Ser una heroïna no vol dir que hagis de ser perfecta, sinó fer el que és correcte”

En aquest context hostil, la Maggie és una de les persones que ha desenvolupat els anomenats “poders de clan”, unes habilitats que es manifesten en moments de necessitat, però que no les té tothom. En el seu cas, el seu do esdevé un increment de força i velocitat de moviments que la fan una lluitadora letal, amb una set de sang que es delecta en la matança. Aquestes capacitats duren poc temps, i el cos se’n ressent, com passa en l’ús de la màgia. Hi ha altres habilitats, com la del Kai, que té control sobre les forces de la natura: l’aigua, el foc o el vent. L’autora té interès a posar un mirall davant del lector per fer-nos veure com d’especials som, però tot depèn de l’ús que fem de les nostres virtuts. “Ser una heroïna no vol dir que hagis de ser perfecta, sinó fer el que és correcte”, li diu en Kai a la Maggie.

Roanhorse evoca la mitologia dels navaho –fet que li ha costat algunes crítiques– i l’adapta a la seva pròpia ficció. En tot cas, ella no pretén fer història de les creences dels indis sinó que inventa un món destrossat i usa aquest ambient com a inspiració. El mateix nom de lloc Dinétah fa referència al poble sagrat dels navahos. De fet, Rebecca Roanhorse fa en aquest llibre un al·legat en defensa de les minories i contra l’actitud supremacista que ha inflamat el president dels EUA, Donald Trump, a qui critica explícitament pel “maleït” mur de separació amb la frontera mexicana.

Ens parla d’un Sol creador i una mare que és la Dona Canviant, i d’éssers que els homes anomenen Gent Santa. Al llibre hi trobareu bruixots, fantasmes, gòlems i altres éssers sobrenaturals, que han pogut refer la seva forma física a la Terra gràcies al cataclisme que va provocar la Gran Inundació. El Sisè Món, nom de la saga, fa referència al moment actual de la vida a la Terra; el Cinquè Món va ser el que va morir amb el desastre ecològic.

Un altre cop el canvi climàtic, el respecte a la diferència i l’empoderament de la dona. La fantasia reivindicativa i punyent.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!