L’editorial Proa (Grup 62) ha recuperat recentment el clàssic La narració d’Arthur Gordon Pym, única novel·la d’Edgar Allan Poe (1809-1849). El llibre va ser publicat per primer cop en català l’any 1981 a la col·lecció L’Esparver de La Magrana com Les Aventures d’Arthur Gordon Pym, traduït per Francesc Parcerisas. Després de diverses reedicions, ara apareix de nou en una col·lecció ben escaient, A Tot Vent, amb la mateixa traducció, que Parcerisas ha revisat.
L’obra ens situa al juny de 1827, quan comença el periple marítim del jove Arthur Gordon Pym cap als mars del sud. Edgar A. Poe juga en el prefaci a presentar la necessitat que té aquest personatge de donar a conèixer els fets extraordinaris que li han succeït, i com el mateix escriptor s’ofereix a redactar la seva aventura “com si es tractés d’una ficció”. Amb aquest recurs literari indirecte, la història va ser publicada en format de fulletó l’any 1837 a la revista de Richmond (Virginia, EUA) Southern Literary Messenger, on Poe treballava en aquella època. Tot i que això ja no ho diu el pròleg, sabem que poc després, el 1838, quan l’autor s’instal·la a Nova York, aconsegueix que el relat de Gordon Pym es publiqui en un sol volum, tot i que va ser un fracàs de vendes.
El text està escrit en primera persona i en determinats moments com un dietari que assenyala dia rere dia viscut a bord d’un vaixell. Arthur Gordon Pym és un jove amb set d’aventures, fill d’un comerciant de proveïments navals de Nantucket, a la costa est dels Estats Units. Amb l’ajut d’un amic, s’embarca com a polissó en el Grampus en una expedició de pesca de balenes. La primera part de la novel·la té molt de l’escriptura angoixant i terrorífica de Poe. El protagonista es troba sepultat en un amagatall secret a la bodega del vaixell, esperant el moment oportú per sortir-ne, però les coses no van com estaven previstes. És un inici claustrofòbic i opressiu, cada vegada més violent: el vaixell és segrestat i la lluita per la supervivència contra els amotinats esdevé èpica enmig de l’oceà Atlàntic.
És un text vigorós en què l’escriptor duu el protagonista fins a l’extrem de la resistència física i psicològica. Poe és un mestre del terror i en aquest punt el relat d’aventures té tots els elements de foscor, bogeria i ansietat típics de molts dels seus contes. En aquest cas, el bergantí és salvació i condemna alhora, amb els supervivents perduts i navegant a la deriva en la immensitat de l’oceà, i la desesperació porta els homes a límits salvatges per tal de mantenir-se amb vida.
En la segona part de la novel·la som a bord del veler Jane Guy, on el protagonista segueix el seu viatge cap al sud. En aquesta fase el llibre fa un canvi radical: deixa de ser una aventura trepidant i sinistra per passar a ser un viatge de caràcter científic, en què l’autor s’entreté a descriure les illes que visiten i la seva fauna i flora, en una travessa pel sud de l’Oceà Índic en direcció a territoris inexplorats de l’Antàrtida. Vet aquí quan l’autor desplega la seva imaginació prodigiosa (escrit fa 180 anys!) i la història es torna a animar amb noves aventures fantàstiques –que no desvetllarem, per si de cas– i culmina amb un final que Poe volia ple de dubtes i conjectures.
La reedició de La narració d’Arthur Gordon Pym és una excusa perfecta per tornar a aquest clàssic. Resulta sorprenent com l’obra ha aguantat el pas del temps, i com manté l’atenció del lector exceptuant alguns compassos més tediosos i algunes digressions navilieres. Sobre això, el llibre inclou el vocabulari nàutic que Parcerisas va compilar gràcies a l’ajut d’un capità de vaixell avesat a la terminologia marinera, revisada ara per Alexandre Ribó.
Alguns biògrafs apunten que Poe va començar a forjar-se com a escriptor a les oficines d’Ellis & Allan, l’empresa del seu pare protector. Allà va trobar les primeres lectures que el van influenciar i també veia els mariners que negociaven i explicaven aventures, que devien ser la primera font d’inspiració per al petit Edgar, quan tenia pocs anys, per a relats com aquest o el conte Un descens al Maelström. També es diu que, a punt de morir, en les seves darreres hores d’agonia, Poe cridava desesperadament Reynolds, l’explorador polar que havia influït en la composició de Gordon Pym i que, misteriosament, es convertia en el símbol final de les terres del més enllà que el moribund semblava veure. Cal no oblidar, a més, la forta influència que Poe va tenir en altres escriptors cèlebres com Stevenson, Lovecraft o Jules Verne. Aquest últim fins i tot va escriure una seqüela de Gordon Pym en homenatge a Poe, titulada L’esfinx dels gels.
∞∞∞
Les Rades Grises 
3 pensaments sobre “Aventura sinistra als confins del món”