“El trapo sabe”
Subsolar culmina la trilogia Los ojos bizcos del sol, una obra de fantasia desbordant en què Emilio Bueso (Castelló, 1974) ofereix no només aventura, diversió i un univers al·lucinant, sinó que també destil·la aquell pòsit de reflexió existencial exigible als treballs literaris de primer nivell. Diu l’autor a l’epíleg que ha escrit una “història demencial”. La podríem definir amb molts qualificatius superlatius: original, estrambòtica, sarcàstica, surrealista, estrafolària, pirotècnica, barroca. També profunda i, al mateix temps, boja i humorística. Però hi ha molt més del que amaga a simple vista. Si heu llegit la sèrie, podreu estar d’acord o no, ara ho desgranem. Si encara no la coneixeu, espereu-vos una miqueta, que Gigamesh publicarà l’obra en un sol volum (òmnibus) el primer trimestre de 2021.
Transcrepuscular (2017), Antisolar (2018) i Subsolar (2020) són llibres concebuts com un de sol, en què la narració continua seguida allà on es va quedar l’última pàgina de l’anterior. Ja se sap què passa amb les trilogies. Són difícils de construir per a l’escriptor i també per a l’editorial, pel risc que molts lectors es quedin pel camí. En aquest cas, a més, amb les dificultats i els retards afegits a causa de la pandèmia. Per això cal aplaudir la iniciativa de recuperar l’obra en un sol volum, que tindrà més de mil pàgines. Val la pena!
A Les Rades Grises podeu trobar ressenyats els dos primers títols, Transcrepuscular i Antisolar. Però situem-nos.
Som en un futur distant després d’un gran cataclisme. Bueso flirteja amb una certa idea d’història cíclica. Imagina un planeta que gira al voltant del Sol però el seu eix gairebé no té rotació. La vida es concentra al Cercle Crepuscular, l’equador, sotmès a duríssimes tempestes que requereixen refugis. Una cara d’aquest orbe està cremada pel Desert de Migdia, on sempre hi toca el sol, cosa que no passa mai a l’altre pol, fosc i gelat, on governa una nit eterna que fa impossible la vida. En el primer llibre descobríem el Cercle Crepuscular i el nord llunyà; en el segon, l’acció arribava al Forat del Món. En el tercer completem la volta travessant el desert.
Emilio Bueso reflexiona sobre la pèrdua de la humanitat. Què et fa deixar de ser humà? I inventa un món en què la simbiosi amb altres espècies s’expandeix com a motor evolutiu. El planeta és poblat per tota mena d’invertebrats gegants. La simbiosi consisteix en incrustar-se cargols, mol·luscs o cucs d’índole diversa. S’anomenen simbionts i col·laboren amb la ment del portador a través d’orificis al cervell, fins i tot via orelles, nas, boca, ulls… Cada simbiont aporta habilitats diferents, però l’abús de la simbiosi pot provocar individus posseïts i, en casos extrems, els humans són completament envaïts pels paràsits. Aquest és l’eix de l’aventura: la lluita contra la Gran Colònia que amenaça la vida humana.
L’Algutzir, Sun Qi, narrador en primera persona de tota la història, és un monjo guerrer que es veu immers en una missió per recuperar una relíquia. Tenim, doncs, un dels supòsits habituals de la fantasia èpica en aquesta recerca de l’objecte màgic, lligada a la formació del grup d’expedicionaris-herois que formaran la Regidora, l’Astròleg, l’Explorador, el Drap i la minera Pico Ocho. La companyia evoluciona en els dos primers llibres, amb el lideratge de la tinent Wing Melin, que pertany als Antics. Els Antics són una civilització primigènia refugiada al nord del planeta que s’ha mantingut al marge dels simbionts. El lector va descobrint vells ressentiments, ja que els humans es consideren abandonats a mans dels cargols pels Antics.
Després de múltiples peripècies, el grup perd membres i n’incorpora de nous, com el barman supervivent d’una plaga de llagostes, Odio Barra, un personatge inspirat en tavernes mexicanes, mentre que el Drap (aquesta mena de guinyol animat, veu histriònica i ànima d’aquest relat) adoptarà com a nou inquilí el cos de Duplo Jack, un pistoler borratxo. L’escriptor castellonenc també es permet introduir apunts romàntics, amb tota la cruesa d’aquest univers, entre l’Algutzir i Wing Melin, una relació esquitxada per revelacions clau per al desenllaç de la saga.
En aquesta trilogia Emilio Bueso afronta grans qüestions existencials rere el vel d’una fantasia desbocada
En l’inici de Subsolar, la tropa continua la seva aventura, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre d’aliats per derrotar la Gran Colònia. La Regidora continua la crida a la guerra que uneixi tots els pobles contra la tirania dels simbionts, i en el trajecte cerquen nous aliats. Enarbora el Llibre de Joon-Woo, la relíquia recuperada, una bitàcola escrita per un sacerdot on hi hauria la clau de com els primers colons humans de conglomerats d’invertebrats van confluir cap a una intel·ligència comuna. La Gran Colònia ha defensat la simbiosi com una comunió entre iguals, però ells ho interpreten com una estructura de dominació, i contra això cerquen tots els suports possibles.
Sona difícil dit així, cert, però és que el que ha construït Bueso és d’una complexitat aclaparadora, que no es pot resumir en poques línies. La lectura, no obstant, és embriagadora i absorvent.
Tot apunta, doncs, cap a la gran batalla final, anomenada l’Albada Eterna. Els protagonistes travessen el sufocant Desert del Migdia, on la novel·la pren aires de western, una road-movie per tuguris enmig del no-res i ciutats corprenedores com Set Muntanyes, construïda en cavernes subterrànies, o la Ciutat dels Mil Minarets, o Ciutat Vesper, una bresca colossal d’edificis. Els protagonistes viatjaran en una caravana d’escorpins, en catifes voladores i per clavegueres del desert. Un mapa hauria estat una bona guia per al lector, tenint en compte la vasta descripció geogràfica que proposa l’autor. Però Bueso no és amic de mapes. “No m’agrada la idea que la gent faja un cop d’ull i es quede amb regnes i territoris dissociats de la llum, que és l’autèntica protagonista d’aquesta història”, raona. De fet, ell mateix va publicar al seu compte de Twitter una animació espectacular sobre com imaginava el planeta. El worldbuilding de la trilogia és complex i acuradíssim, tant a nivell terrenal com espacial, i mereixeria, sens dubte, molt material complementari. L’escenari es manifesta com un personatge més, essencial i monipresent.
En els primers compassos de la novel·la hi ha una petita pausa en l’acció, que condueix fins a un desenllaç final espaterrant, però amb una coda severa i greu, que contrasta amb molts moments aparentment més frívols i barroers del relat. Al llarg de l’aventura, Bueso construeix imatges al·lucinants, oníriques i estrambòtiques, algunes majestuoses, altres d’una bellesa fastigosa, si és que aquest oxímoron és acceptable. I en tot el periple el lector es troba amb tota mena de criatures extraordinàries, un autèntic festival de gastròpodes, insectes gegants i horrors multiformes sorgits de la simbiosi.
Emilio Bueso afronta grans qüestions rere el vel d’aquesta fantasia desbocada. L’evolució tecnològica i la involució social, la lluita de classes, els ignorats de l’espècie, o la revolta contra els privilegis del poder, que sovint és una lluita vana, com si fóssim titelles moguts per fils invisibles. L’escriptor parla de mestissatge i d’hibridació cultural, de com la recuperació de patrons de funcionament més antics poden ser necessaris en temps conflictius –un tema que ens ressona amb força degut a l’epidèmia de Covid-19. De fet, la ciència-ficció de qualitat sempre ha reflexionat sobre l’evolució de la humanitat en paral·lel a la tecnologia. Bueso construeix un producte híbrid en què barreja espasa i bruixeria amb elements d’aventura espacial (el denominat Sword & Planet) i també biopunk. Els llibres tenen una estructura mesurada i matemàtica, gairebé musical, digna de metrònom, sempre amb capítols curts, i un desplegament de vocabulari impressionant que requereix diccionari a la vora.
Si heu arribat fins aquí vol dir que pot haver estat útil aquesta ressenya llarguíssima per a una saga colossal, que arriba al clímax (petit espòiler) en una escena gairebé mística en què l’Algutzir, des de l’aire, contempla les tres latituds del món: el Desert de Migdia i el cinturó verd que el separa del Forat del Món. Els tres regnes: subsolar, crepuscular i antisolar. Els tres ulls guerxos del sol.
La culminació de la saga es completa encara amb música de fanfàrria: la publicació (a la venda el 17 de desembre) de la versió en còmic del primer llibre, Transcrepuscular, obra de Jordi Pastor. S’ha projectat una edició per a cadascun dels tres llibres, és a dir, tres comic-books de 100 pàgines cadascun amb un format visual que complementarà la lectura de la trilogia. Pastor ha assumit el guió i l’adaptació dels llibres, mentre que Bueso ha incorporat la “veu en off” del narrador, l’Algutzir. “Són reflexions i explicacions de Sun Qi que no apareixen als llibres, donat que el còmic empra uns enfocaments i unes visions de la història ben fidels, però amb ànima pròpia”, explica Bueso.
Una cirereta per a un pastís ben suculent. L’enhorabona!
∞∞∞
Les Rades Grises 