“Si tot el que s’espatlla ho llencem, acabarem en un planeta de deixalles”

Carme Torras (Barcelona, 1956) és una de les escriptores catalanes que més ha reflexionat sobre l’afectació de la tecnologia en el dia a dia de la societat actual. Doctora en informàtica i professora a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Torras ha rebut recentment el premi estatal d’investigació Julio Rey Pastor del Ministerio de Ciencia e Innovación per les seves “aportacions pioneres en l’àrea de la robòtica intel·ligent i, en especial, en el camp de la robòtica social”. No cal dir que la seva obra literària de ciència-ficció té una base teòrica molt sòlida, i una de les seves grandeses és que sempre fixa l’interès en la importància de les petites decisions personals com a consumidors, perquè són les que van configurant el món tecnològic que anem construint. Estimades màquines és el seu darrer llibre, una antologia de deu relats dels quals només tres eren fins ara inèdits. Els altres set ja havien estat publicats entre 2005 i 2016 a diferents revistes i compilacions de contes.

El llibre s’estructura en tres blocs: Màquines d’avui, d’ahir i de demà.

Anada i tornada en funicular és el text que obre el volum, una història nostàlgica sobre el retrobament entre un avi i el seu net a partir de la memòria que tenen del vell funicular de Vallvidrera. Sovint la tecnologia actua com a punt catalitzador d’emocions, i per a l’avi ho és que el seu net li regali un GPS amb què podrà seguir analitzant el món. Un apunt bonic per a combatre la fractura digital.

La intel·ligència artificial és un tema que dona molt de joc a la ciència-ficció ètica que propugna Carme Torras. A El joc de jocs ho barreja reprenent un tema molt interessant que ja tocava a la novel·la Enxarxats, el fenomen dels jocs amb propòsit, que busquen treure rendiment al munt d’hores que la gent dedica a jugar, gràcies a processos d’etiquetatge. És per pensar-s’ho la ingent feina gratis que fem per a les grans companyies del big data! Torras aposta per combinar entreteniment i compromís social amb jocs que afavoreixin una consciència crítica i solucions humanitàries.

Memòria d’equip és un relat de suspens molt ben travat que reconstrueix un homicidi a través de diferents mirades. En Timothy és al corredor de la mort, i el metge que l’atén és un antic company de bàsquet. Estirant el fil, els membres de l’equip escriuen el seu record de l’amic acusat en un blog, per ajudar a treure l’entrellat d’un acte violent que el condemnat no recorda per un episodi d’amnèsia. I la manera d’intentar que recordi serà ubicar-lo en una immersió virtual jugant amb l’antic equip.

L’origen real de la llei zero és una reflexió sobre l’eutanàsia que homenatja les lleis de la robòtica d’Asimov a partir d’un terreny que Torras domina: la robòtica assistencial, àmbit en el qual treballa per fabricar robots que ajudin la gent gran.

En l’apartat de “Màquines d’ahir” hi ha dos contes. El primer és Una arrítmia silenciada, un relat inscrit en el gènere negre, en què la manipulació de marcapassos intel·ligents està relacionada amb una sèrie de morts. La trama –construïda en sentit temporalment invers– posa els pèls de punta sobre la tecnologia aplicada a la medicina, un àmbit tan desconegut per als profans i del quan en tenim tanta dependència. Avui més que mai.

El segon es titula Zacaries i el rellotge de l’ànima. Què passaria si un jove adolescent pogués controlar el temps? I si el seu gran desig fos simplement ser més popular i més ben considerat pels companys? Un crit d’alerta al maquillatge de la realitat.

En la línia del millor Bradbury, Carme Torras propugna una mirada ètica de la ciència-ficció

La tercera part és la més especulativa, i conté dos textos premiats als Ictineu. Al bosc de plata és un exercici curiós sobre la immortalitat del coneixement, a través d’una aplicació filosòfica entre Sòcrates i Pizarro.

L’atracció del parc, inspirada en El noi del pijama de ratlles de John Boyne, narra la història d’un nen aventurer que es fa amic d’un robot que viu en una deixalleria, disfressada en la imaginació com si fos un parc d’atraccions. S’hi entreveu la denúncia de la problemàtica mundial que suposen els residus electrònics.

A L’indigent apareix de nou un robot i el tema de les deixalles tecnològiques. L’escriptora insisteix en aspectes com l’obsolescència de les màquines. Igual que els oficis humans gairebé desapareguts, Torras es pregunta des de la perspectiva d’un robot quin futur ens espera si ja no sabem com funciona res. Té un límit la innovació? El progrés? Un aplaudiment a la reivindicació de la simbiosi entre física i fantasia, a la convivència sostenible entre robots i humans. L’indigent, que va guanyar el Premi Ictineu 2017, és un dels millors relats d’aquesta antologia.

I, finalment, La vita e-terna és un experiment biopunk, una curiosa hipòtesi sobre la immortalitat a partir de la duplicació d’òrgans implantats en altres persones. El protagonista es diu Ictineu Catarsi Tercat. Ja està tot dit!

Estimades màquines és un llibre idoni per observar com el coneixement científic es pot canalitzar a través de la literatura. Un conjunt de contes per a fer rumiar sobre com ens afecten les tecnologies, per a especular sobre el futur digital a nivell social, per a valorar l’ús que en fem, els beneficis i els riscos, per a ser conscients de tota la tecnologia que ens envolta, i les addiccions que ens genera… En definitiva, Carme Torras convida el lector a fer-se preguntes però també a ser tecnològicament responsable. Tot un repte.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!