«La violència és l’últim refugi dels incompetents»
Duna, el nou segell creat per Raig Verd i Mai Més, recuperarà en català la trilogia de La Fundació d’Isaac Asimov (1920-1992), una de les sèries mítiques de la ciència-ficció internacional. Els tres llibres principals es van publicar originalment a començament dels anys cinquanta: La Fundació (1951), Fundació i Imperi (1952) i Segona Fundació (1953). Tot i així, l’autor havia començat a gestar la història deu anys abans, en plena Segona Guerra Mundial, i l’any 1942 ja apareixia a la revista Astounding el primer relat.
La trilogia havia estat traduïda al català als anys vuitanta per l’editorial Pleniluni, amb traducció de Sílvia Aymerich. Ara Duna ha optat per una nova traducció, a càrrec d’Octavi Gil, i presenta el primer volum, Fundació, en tapa dura i una edició excel·lent. Després del meravellós Dune, aquest és el segon projecte compartit entre ambdues editorials, que tenen previst oferir en llengua catalana diversos clàssics del gènere.
La trilogia de La Fundació d’Asimov va rebre l’any 1966 el Premi Hugo extraordinari a la millor sèrie de ciència-ficció de tots els temps i va ser font d’inspiració per a creacions posteriors. L’escriptor va ampliar la sèrie dècades més tard amb seqüeles i preqüeles, conformant una de les sagues de referència de la literatura de ciència-ficció. Apple TV va estrenar l’any passat una sèrie de televisió basada en aquests llibres d’Asimov.
Asimov dibuixa un poderós Imperi Galàctic que controla 25 milions de planetes habitats i que té la seva seu al planeta-estat de Tràntor. Gaal Dornick, un jove humil que viu en un dels confins de la Galàxia, guanya un concurs matemàtic per incorporar-se al projecte misteriós del famós científic Hari Seldon. Som en un futur llunyà de la humanitat, a l’entorn de l’any 12.000 de l’Era Galàctica. Seldon propugna el concepte de la matemàtica psicohistòrica (la possibilitat de predir moviments històrics de milers d’anys en el futur). Així, Seldon prediu que l’Imperi serà destruït en un marge de tres segles. Davant d’aquesta amenaça de ruïna i tement els esvalots que un anunci com aquest pot provocar entre la població, el poder opta per empresonar Heldon i els seus seguidors, que són exiliats a un planeta remot i deshabitat anomenat Tèrminus. Així neix la Fundació, un ens científic que consagra la seva activitat a atresorar el coneixement de la humanitat. Segons les tesis de Seldon, la destrucció de l’Imperi no es pot evitar, però sí que es pot aconseguir que els efectes devastadors siguin menors, i cal preservar la saviesa de l’espècie en l’Enciclopèdia Galàctica. Enmig del desgavell, una colònia per preservar l’art, la ciència i la tecnologia i posar les bases del Segon Imperi.
A partir d’aquesta premissa inicial, la novel·la avança en períodes de temps més llargs i s’embranca en un continu de disputes polítiques i econòmiques en què Seldon i les crisis que ell havia previst sempre hi són presents; mentre hi hagi un dels enciclopedistes, el seu llegat perdura. El debat de fons és com les decisions dels individus influeixen en els canvis de les civilitzacions, mentre es qüestiona la validesa d’acumular i classificar dades del passat sense oferir alternatives a l’estancament de les societats que condueix al declivi. Es pot fer alguna cosa més a banda de preservar el coneixement? És aquest reducte viable si és envoltat de barbàrie? Quina és l’aportació de la religió científica a la humanitat?
El lector actual hi pot trobar a faltar acció i suspens. Els primers capítols són els millors, però a mesura que avança Fundació és un llibre més aviat fred, en què abunden els diàlegs llargs i es presenta amb una estructura fragmentada que abasta centenars d’anys, per la qual cosa van apareixent nous personatges amb l’evolució de la narració. Un altre dels aspectes xocants del llibre als ulls actuals és l’absència gairebé absoluta de presència femenina, fet que els guionistes van transformar en l’adaptació televisiva. Però el text ens continua interpel·lant, setanta anys després, amb temes com la lluita dels estats (o planetes!) pel poder econòmic i militar i, més que mai, per la dependència dels recursos energètics.
Els plans de Duna
Completant la tasca pròpia dels seus segells fundacionals, Mai Més i Raig Verd, Duna es proposa publicar «llibres imprescindibles en qualsevol biblioteca de gènere fantàstic», apostant per lectures de referència de clàssics i obres de culte. De moment, han anunciat els següents títols: El messies de Dune, de Frank Herbert, que continua el cicle Dune; La nit de l’esvàstica, de Katharine Burdekin; Cita amb Rama i La fi de la infància, d’Arthur C. Clarke, i The blazing world (Un món resplendent), de Margaret Cavendish, única utopia escrita per una dona al segle XVII.
La literatura fantàstica en català manté esplendorosa la seva particular primavera. N’hi ha per triar i remenar, en qualitat i abundància. Que duri!
∞∞∞
Les Rades Grises 