“Era un instint que naixia d’un indret que desconeixia. Més enllà de les vísceres”
Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha presentat candidatura a la millor novel·la de ciència-ficció de l’any amb Mammalia, una història sobre la maternitat i la recerca dels orígens, un relat formidable i apassionant, ple de matisos, i que genera multitud de sensacions entre el misteri i la por, la tendresa, el dolor i la joia.
Hi ha una frase molt repetida i gastada en el màrqueting editorial que és “l’esperada novel·la de, el desitjat retorn de”. No la feu servir mai, si us plau, només en casos extraordinaris. No sé si Males Herbes ho ha fet, però en aquest cas sí que mereix el reclam, perquè Mammalia és l’esperada primera novel·la d’Elisenda Solsona! L’havíem descobert com a contista en diferents antologies, amb històries fosques i un estil dens i punyent, especialment a Satèl·lits, que va merèixer un doble Premi Ictineu l’any 2020 com a millor recull i el millor conte, Engranatges.
Mammalia explica la història de la Cora, una noia adoptada de vint-i-pocs anys, d’Olesa (com la pròpia escriptora), amb un pare malalt i dependent, que investiga sobre el seu passat familiar arran d’una casualitat: un record vívid de quan era petita en un tatuatge que porta la seva parella. Aquesta imatge, tres cossos de color vermell, la transporta a un episodi intens de la seva infantesa, quan tenia vuit anys, en unes vacances al sud de França.
Amb aquest plantejament, l’autora situa la narració en diferents plans: el primer és un lloc, una clínica de fertilitat anomenada Synapsida, que se’ns presenta com un indret estrany, un laboratori amagat de funcionament opac; el segon és al passat, quan la Cora té vuit anys i narra en primera persona una aventura infantil de ressons sobrenaturals que la va marcar profundament, la troballa d’una pintura en una cova i la desaparició de la seva madrastra, la Sara, una presència fonamental en els seus anys d’infantesa (se’ns diu que la mare biològica havia mort en el part); el tercer bloc narratiu és el de la Cora adulta en el present, al costat de la Joana, la seva parella, i dels descobriments sorprenents sobre el seu origen.
L’ambientació del llibre és propera geogràficament, però se situa en un futur indeterminat, i ens connecta amb una crisi climàtica desfermada: volcans que es reactiven arreu amb grans erupcions simultànies, estius gelats, tempestes amb pedregades violentes que sovintegen, el fenomen de la pluja fosca, d’aigua i cendra… I a nivell social, un problema de primer ordre: la crisi de la fertilitat i la baixa natalitat. Les dones tenen moltes dificultats per concebre, i quedar-se embarassada de manera natural és molt perillós per a la salut de la mare, perquè els úters són molt febles. El Pla de Fertilització preveu que les candidates que superen les proves tenen a dret a la implantació d’un embrió, un sol intent.
Aquest és el paisatge de fons, l’atmosfera, inquietant i amb un punt sinistre, tot i que l’ingredient de ciència-ficció més evident (que no revelarem) esclata amb contundència en el darrer tram del llibre. L’escriptora assoleix un clímax espectacular en un final vertiginós que deslliga la trama i que no permet separar la vista de la lectura. Solsona es reivindica com a escriptora de terror, tot i que no posaria aquesta etiqueta al llibre; a Mammalia té més pes el drama familiar i les relacions emocionals entre els personatges, desencadenades per un element fantàstic en un futur inestable.
Curiosament (o no), la ciència-ficció catalana ha produït darrerament altres llibres que reflexionen sobre la maternitat i les relacions filio-parentals, com Mare, d’Isabel del Río, Aioua, de Roser Cabré-Verdiell, o fins i tot Els fils del mar, d’Ines Macpherson. Novel·les amb veus femenines potents que palesen com el fantàstic proporciona un canal per vehicular aquest tipus de missatges.
Mammalia reflexiona sobre el procés dolorós de la infertilitat, l’ansietat de ser mare/pare. El martell incessant, la pressió del rellotge vital, el desassossec de sentir que no podrà ser. El dol de l’invisible, la pèrdua d’allò que no ha passat. Però Elisenda Solsona també parla dels traumes d’infantesa no païts, la vergonya i la culpa, els anhels i interrogants que s’enquisten de petits i que encara fan mal al travessar el llindar de l’edat adulta, perquè no han estat ben resolts, per la por dels menuts i la incapacitat dels adults. Mammalia indaga en les relacions entre pares i fills, però va més enllà de la família: quines persones ens han tocat profundament?
Una història fantàstica, molt cinematogràfica. Una primera novel·la molt esperada!
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “L’úter és una cova”