Una dècada. Números rodons simbòlics. Deu anys ininterromputs de divulgació de la literatura fantàstica –sobretot en català. Les Rades Grises és un projecte personal. No és una biblioteca, ni un inventari. No hi és tot, ni molt menys! Va néixer i créixer en un context periodístic professional, al diari Avui, i ha seguit en el món virtual dels blogs i les pantalles. De fet, és aquí on ha assolit una certa rellevància, i d’això us en dono les gràcies a tots els lectors. Les Rades Grises és una dèria. És compartir allò que t’apassiona. Si em fa bé a mi, millor compartir-ho, no? Durant aquest temps, i quan un ja té una certa edat, has de fer pedagogia molt sovint contra els prejudicis. Alguns –parlo de gent instruïda– m’han parlat amb condescendència “d’això dels ovnis que tu llegeixes” o altres expressions similars. D’altres han fet cares estranyes: “No coneixia aquesta faceta teva”. Perquè la cultura és una altra cosa? Com si escriure sobre fantàstic fos pejoratiu. Però són minoria. En la majoria dels casos, he pogut obrir finestres. I, com en tot a la vida, explicar allò que es desconeix ajuda a comprendre a qui vol escoltar. Per a mi –que no em considero freaky– la gran recompensa d’aquests anys ha estat comprovar que allò que publicava tenia un cert interès. Tampoc hi ha cua, no ens enganyem. La dedicació és la que és, i un cop fora del periodisme professional l’últim que volia era estrès. Però si escrius és perquè algú et llegeixi, evidentment. Tots els comentaris rebuts i les mostres de suport m’han estimulat a seguir pedalant. Els editors i autors m’han posat totes les facilitats. I el més important de tot això és que rere cada ressenya, cada correu electrònic i cada piulada hi ha algú que aprecia allò que fas. Conèixer aquestes persones (en presentacions de llibres, trobades amb escriptors, lliurament dels Ictineu, Ter-Cats o CatCons) ha estat el millor premi a aquests deu anys de Les Rades Grises. Des d’aquest port mític he viscut aventures que m’han emocionat; he vibrat, m’he entristit i m’he emprenyat, i així ho he compartit amb tots vosaltres. En aquests darrers mesos de pandèmia he repassat la feina feta. Molts llibres, moltes històries per a intentar resumir-ho tot. Per això he optat per esmentar un ítem per any. 

2010. EL ‘SUPLE’ DE L’AVUI

Gràcies al suport del company periodista i escriptor David Castillo, el primer article apareix al suplement Cultura del diari Avui el 30 de setembre de 2010. En aquests primers compassos, la secció en paper tenia una extensió més aviat curta. Tot i que estava avesat al teixit cultural i editorial, per a mi va ser un moment de descobriments. Un d’ells va ser els Premis Ictineu. Mai n’havia sentit a parlar. Crec que pocs periodistes! Però Déu n’hi do com ha canviat la pel·lícula des d’aquella primera conversa telefònica amb l’Eloi Puig. Amb la seva passió habitual, em va explicar què eren les Ter-Cat i com funcionaven els premis. A partir de llavors els vaig seguir puntualment, i els darrers anys fins i tot he format part del jurat, cosa que m’ha fet molta il·lusió.

2011. SALT DIGITAL

El juny de 2011 deixo el diari per fer un canvi laboral, però no vull que la secció “Les Rades Grises” quedi relegada a l’hemeroteca. Ja havia començat a copiar els articles en un primer blog matusser, però a partir d’aquí tot canvia. No hi ha periodicitat setmanal estricta ni límit d’extensió, per la qual cosa les ressenyes i reportatges són més lliures. El web ha anat evolucionant posteriorment, amb el domini propi i els successius canvis de disseny. Però en aquell moment no tenia ni idea de quant duraria la fal·lera. Però un llibre portava a l’altre, i la cosa es va anar consolidant. Va ser l’any que apareix El temor d’un home savi, de Patrick Rothfuss, i també es va emetre la primera temporada televisiva de Joc de Trons, mentre que Alfaguara traduïa al català la saga de George R. R. Martin. Molts estímuls de pes!

2012. BALLANT AMB DRACS

L’aparició de Dansa amb dracs va ser la gran notícia de 2012. Cadascú té les seves dèries. Les Rades Grises mai ha pretès tocar tots els pals ni ser exhaustivament complet. Bàsicament perquè una sola persona i en les estones de lleure per amor a l’art no dona per més. I perquè des del primer moment vaig voler prioritzar els llibres que més m’agradaven personalment. Per això abunden les referències a Tolkien, Martin, Sapkowski, Abercrombie, Rothfuss, Pratchett o Sanderson. Tot i així, hi havia també una voluntat de militància explícita per donar relleu al fantàstic en català, i aquest ha estat un accent sostingut en tots aquests anys. Gràcies a aquesta dinàmica, a Les Rades Grises podreu trobar ressenyats llibres que han passat força desapercebuts per a allò que anomenem “gran públic”. Algú ha de fer aquesta feina, no?

Un apunt sentimental de 2012: el comentari de l’estimada Muriel Casals.

2013. L’HOMENOT PAT ROTHFUSS

Després de llegir El nombre del viento l’any 2009 vaig quedar impressionat. Era del millor que havia llegit des de Tolkien. Vaig escriure un e-mail a l’autor felicitant-lo i em va respondre amb molta amabilitat. Òbviament, mesos més tard l’escriptor va deixar de respondre correus de fans perquè no hauria fet res més! El 2013 Rothfuss va visitar Barcelona. Mai havia vist unes cues així al carrer, per accedir a la sala d’actes de Random House i aconseguir la signatura d’un ídol de masses. Una de les coses que més il·lusió m’ha fet, i li agraeixo a l’editora Mònica Tusell, va ser poder participar en un encontre privat amb uns quants periodistes, just abans de l’acte multitudinari. Rothfuss va signar, incansable, fins a mitjanit. D’aquell idil·li va sorgir un altre regal d’aquells que fan patxoca: una cita de Les Rades Grises a la solapa de La música del silenci, que sortiria l’any següent. Orgull és poc.

2014. EL LLEGAT DE MUNNÉ-JORDÀ

No cal dir que les trobades personals amb escriptors han estat moments àlgids, ara que repasso l’activitat de l’última dècada. Està molt bé fer-se la foto amb els mediàtics. I ho he fet, és clar. Però m’agrada que una de les entrades més llegides d’aquests anys hagi estat l’entrevista a l’Antoni Munné-Jordà de 2014, aprofitant els quinze anys de la col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors. Amb l’Antoni havíem coincidit en múltiples saraus culturals de Vilanova i la Geltrú, on vivim tots dos, i en aquests darrers anys la nostra relació s’ha eixamplat. No exagero si dic que és la persona que més sap de ciència-ficció a casa nostra, i a l’entrevista recollia moltes històries que els aficionats al gènere han trobat interessants.

2015. ARYA DE GIRONA

El 7 de setembre de 2015 les xifres de visitants es van disparar com mai a Les Rades Grises gràcies a l’article “Arya de Girona”, que té un rècord màxim de 5.800 visualitzacions. Seguint el fenomen Joc de Trons i el rodatge d’algunes escenes a Girona, hi vaig anar amb el meu germà Moi i el meu amic Kiko (grans seguidors del blog), per xafardejar i fer-ne una crònica. Em vaig endur la càmera bona i l’objectiu llarg i entre el meu germà i jo vam fer unes fotos prou decents de l’actriu Maisie Williams (Arya). Aquells dies molts fans cercaven desesperadament pistes de com avançava la sèrie televisiva a partir del poc que deixaven veure en el rodatge. Aquestes fotos de l’Arya al Braavos gironí van resultar una exclusiva mundial i, és clar, els registres es van disparar fins al punt que el blog aquells dies va ser dels més visitats de WordPress. El 2015 Les Rades registra el rècord d’audiència degut a aquest fenomen.

2016. EUROCON A BARCELONA

Els que ens dediquem al fantàstic a Catalunya anem fent feina de formigueta. I aquesta feina modesta i silenciosa de tanta gent va tenir una forta recompensa amb l’organització de l’Eurocon a Barcelona al novembre de 2016, en què la SCCFF hi va poder tenir un paper destacat. Hi van sobresortir les presències de Sanderson i Sapkoswki, però el fantàstic català també va tenir les seves quotes. L’any anterior s’havia renovat la junta de la SCCFF i havia començat un procés molt positiu que pretenia i pretén una major coordinació de tota l’activitat del fàndom català per a donar-li major projecció. El 2016 va ser també l’any en què vam poder llegir per primer cop en català Joe Abercrombie gràcies a la trilogia El Mar Trencat (Rosa dels Vents).

2017. LA PRIMERA CATCON

Catalunya podia i havia de tenir la seva pròpia convenció de fantàstic. Seguint el camí traçat per l’Eurocon, la junta de la SCCFF encapçalada per Eloi Puig va impulsar i organitzar la primera CatCon, amb la col·laboració d’una colla entusiasta de voluntaris que ho van fer possible. Amb modèstia, però amb orgull, podem dir que va ser un èxit. Tres escriptors convidats de primer nivell (Mike Resnick, Marc Pastor i Emilio Bueso), debats interessants, presentacions de llibres i lliurament dels Premis Ictineu per arrodonir la festa. Vilanova i la Geltrú va ser la ciutat escollida, amb voluntat de descentralitzar i també per commemorar aquell primer encontre organitzat a la mateixa ciutat l’any 1997. De moment se n’han fet tres edicions, i confiem que en vinguin moltes més!

2018. OXFORD AMB TOLKIEN

L’exposició Tolkien: Maker of Middle-Earth a la Bodleian Library d’Oxford va ser l’excusa perfecta per a un viatge personal molt desitjat. Van ser quatre dies inoblidables en la incipient tardor anglesa, resseguint les petjades del professor John Ronald Reuel Tolkien, que podeu llegir en aquest article. L’obra de Tolkien ha estat una inspiració per a mi des de molt jove. I gràcies a El Hòbbit –que el meu amic Xavi em va convidar a llegir– i El Senyor dels Anells em vaig aficionar a llegir literatura fantàstica. Sento també admiració pel personatge. I els espais físics ajuden a comprendre el context. Va ser emocionant prendre una pinta de Guiness a The Eagle and Child, el pub on es reunien el grup d’intel·lectuals The Inklings, on també hi havia C. S. Lewis. Visitar els colleges, els jardins, les cases on va viure,… fins al seu sepulcre, on descansa al costat de la seva dona Edith. Beren i Luthien.

2019. MÉS EDITORIALS FANTÀSTIQUES

Primer va ser Males Herbes (2012), que va obrir un meló dolcíssim amb propostes literàries noves i fresques en el panorama català, des d’un no-realisme ampli, des dels marges (com ells diuen). Després van sorgir altres segells −com Raig Verd o Periscopi−, que no es dediquen exclusivament al fantàstic, però el tracten amb passió. Va sorgir Hermenaute, i SECC, picant pedra amb autors de casa, reivindicant la fantasia èpica en català, Orciny Press… Tot sumava amb la col·lecció Ciència-ficció de Pagès, Laertes i, per extensió, amb les editorials generalistes que, de tant en tant, s’afegien a la festa. I l’any 2019 tot aquest xup-xup ens porta dues noves filletes: Chronos i Mai Més. La collita comença a fer patxoca. Noves editorials dedicades exclusivament al fantàstic en català era un desig de molts lectors!

D’aquest 2019 vull subratllar també un reportatge ampli sobre la col·lecció 2001 de Pleniluni, la pionera de la ciència-ficció a casa nostra, que va traduir al català títols cabdals del gènere als anys 80 i 90.

2020. LES DISTOPIES DEL FUTUR

L’any 2020 és el de l’aniversari. Deu anys consecutius i ininterromputs és una xifra considerable en el petit món del fantàstic en català, i val la pena celebrar-ho. Les Rades Grises és el fruit d’una passió, del treball a hores lliures d’una sola persona, sense ni un euro de subvenció, però amb la col·laboració inestimable, sobretot, de les editorials. Un 2020 de celebració espatllat per un escenari distòpic que ningú hauria pogut imaginar, com és aquesta pandèmia que ens ha trastocat a tots. Per això, ressenyes a banda, aquest any em quedo amb la reflexió de tants escriptors i experts que van voler respondre a la crida de com seran les noves distopies, un article per reflexionar sobre com la COVID-19 afectarà la literatura de ciència-ficció que s’escrigui a partir d’ara.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS. Han estat deu anys fantàstics!

 

………………………………………….

Coincidint amb l’aniversari del blog, aquest mes de setembre hi haurà un sorteig de llibres entre els subscriptors, gentilesa de les següents editorials:

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!