Mig Rei és tota una novel·la. La nova aventura de Joe Abercrombie –que ha fet un cop de volant per buscar la complicitat d’un lector més jove– no només no decep sinó que supera les expectatives.

Estic totalment en desacord amb la promoció que li fa la pròpia editorial quan el defineix com a “jove promesa de la literatura fantàstica”. Després de l’èxit de la trilogia La Primera Ley –sobre la qual podeu llegir diferents ressenyes en aquest blog– i les rèpliques posteriors (La mejor venganza, Los Héroes i Tierras Rojas), Joe Abercrombie ja fa temps que va deixar de ser una promesa per esdevenir un escriptor de referència del gènere a nivell mundial. No crec que exageri. I ara, per primer cop, el podem llegir en català, cosa que aplaudim.

Per als nouvinguts, doncs, què és Mig Rei? Una excel·lent aventura d’aprenentatge en què l’heroi és un jove príncep, Iarvi, que té una malformació en una mà. Ens trobem en un món que s’assemblaria –salvant les distàncies– a l’alta Edat Mitjana del nord d’Europa. De fet, el mateix autor va dir fa uns dies en la seva visita a Barcelona que es va inspirar en els víkings. És un món violent i esclavista on mana la força de l’espasa, i Iarvi és un esguerrat que per sobreviure ha de suplir la seva mancança física amb l’entrenament del cervell. El formen per ser clergue, però la mort prematura del seu pare i el seu germà gran l’aboquen al precipici d’haver d’assumir el Tron Negre.

Aquest és el punt de partida de la nova trilogia El Mar Trencat. Tot i ser l’inici d’una sèrie, l’autor ha sabut generar un final adequat, no d’aquells que et deixen sense respiració. I l’altra cosa interessant per als qui no l’heu llegit encara és que parteix d’un univers nou, per la qual cosa no cal haver llegit res seu abans.

Precisament aquests dies Fantascy ja ha donat a conèixer la coberta de Medio Mundo / Mig Món, la segona part de la trilogia, que es preveu que sortirà al setembre i aquest cop simultàniament en català i castellà. En aquest primer lliurament la versió catalana s’ha fet esperar una mica més. Malauradament, no és l’idioma prioritari i ja ha passat en més d’una ocasió en altres llançaments de grans editorials com Planeta, per exemple, cosa que evidentment no afavoreix ni les vendes ni els nous lectors en llengua catalana. Però més val tard que mai, i cal aplaudir l’aposta de Penguin Random House en aquest cas. Per cert, molt encertada també la portada del llibre, que s’allunya visualment del producte adreçat exclusivament a joves: Mig Rei no és pas una novel·la juvenil innocent.

Però tornem a la història. Al contrari de volums anteriors, Abercrombie concentra la narració en un únic punt de vista, el de Iarvi. No penseu que serà rei tan fàcilment, no. Seure al tron significa només l’inici d’una espiral de traïcions fratricides que l’empenyeran a una trepidant lluita de supervivència. L’autor marca un ritme constant, com un metrònom perfectament ajustat, i el manté fins al final. Personatges carismàtics com la pirata Shadikshirram o la pètria Sumael –que recorda la Ferro dels primers llibres– demostren de nou l’habilitat d’Abercrombie per construir bons protagonistes femenins. L’escriptor no perd mai el seu segell d’identitat amb diàlegs vibrants, emocionants escenes d’acció, violència crua i explícita quan cal, personalitats de dubtosa fiabilitat i girs argumentals sorprenents fins la darrera pàgina. També besllumem alguns ingredients històrics i mitològics d’aquest continent que pivota a l’entorn d’un Mar Trencat central, amb un sistema religiós politeista basat en les forces de la natura, amb territoris poblats per tribus primitives, i un passat llegendari dominat pels elfs.

M’agrada destacar que l’heroi sigui un minusvàlid, perquè el seu esperit de superació i la seva intel·ligència han de ser un estímul per al lector. M’ha agradat també la força del treball en equip –encara que amb un grup d’antiherois inversemblant i aparentment condemnat al fracàs. La “companyia” o “banda” és un recurs clàssic de les novel·les de fantasia heroica que Abercrombie usa amb especial destresa. I encara destacar també que res és pla en la trama, que cap victòria és absoluta, i que la renúncia, el dolor i la mort, com en la vida real, sempre tenyeixen els petits triomfs que fan anar endavant.

Em declaro fan absolut d’Abercrombie. Es nota, oi?