“L’èter ho és tot, és la font de la vida”

El món petit de la literatura fantàstica escrita en català dona, de tant en tant, alguna sorpresa. Ricard Efa (Sabadell, 1976) protagonitza una de les novetats més sonades d’enguany, amb l’inici d’una sèrie de la qual probablement n’heu sentit a parlar: Stella Signata. Aquest títol engloba una col·lecció que es preveu de sis volums, tot i que l’autor prefereix parlar d’un sol llibre per entregues, en total, unes 1.800 pàgines. Cal afrontar Els Confins i la Tenebra com el que és, el primer de sis, per la qual cosa el lector ha de tenir molt present que inicia un viatge i que la història queda en suspens a l’última pàgina. És per això que l’editorial Mai Més ha publicat ja ràpidament el segon volum, Des de sempre fins a l’infinit. El llibre d’Efa té alguns ingredients essencials que el fan llaminer: una aventura espacial interplanetària amb personatges interessants i una trama que desplega motius molt humans, la lluita pel poder i l’ambició de trencar barreres, i altres més fantàstics. Així, doncs, prepareu-vos perquè el calendari és el següent: el tercer volum, La síndrome de Sol Terra, sortirà al febrer de 2025; a la tardor, el quart, que no té títol definitiu encara. Els dos darrers llibres sortirien l’any 2026. Cada dos llibres fan un cicle: el cicle de la Duzakh, el de la Bao Chuan i el de l’Orb. “En els primers moments d’escriptura no era molt conscient que una proposta semblant no s’havia fet mai en llengua catalana —explica l’autor—. Suposo que si calibrés les opcions comercials d’una obra abans de posar-m’hi, la majoria de vegades em faria tirar enrere”.

Efa planteja un conjunt planetari on regna la pau des de fa dos mil anys. No sabem, d’entrada, si és un futur hipotètic del món real, o un univers aliè. Sabem que hi va haver una “apagada” fa vint segles i això va configurar els Confins com es coneixien actualment. La humanitat viu sota les normes d’un acord global anomenat Pactes del Consens i hi ha un exèrcit (la Flota) que custodia l’ordre de l’imperi. El sistema, els Confins, està flanquejat per uns límits anomenats la Volta, una frontera infranquejable físicament que alguns anhelen traspassar. En aquest context, és dins de la Flota que es comencen a produir esquerdes que amenacen de trencar l’equilibri des de dins.

La protagonista principal de la novel·la és Baran Aion, una jove cadet de l’exèrcit que acaba de ser expulsada de l’Acadèmia per un incident traumàtic en què ha mort la seva millor amiga. Baran és acusada injustament i ha de tornar al seu planeta d’origen, Ay’urn. Per a Baran és un deshonor caure del somni de pertànyer a la Flota, i torna amb la cua entre cames sense entendre què ha passat ni sospitar que el pitjor encara ha d’arribar: diverses catàstrofes i la descoberta d’un poder innat que no controla pel qual serà perseguida.   

Els Confins i la Tenebra és una novel·la coral. El lector potser espera més pàgines dedicades a la protagonista en aquest “viatge de l’heroi” que es dibuixa, però l’escriptor el que fa és anar desplegant el seu univers amb múltiples branques. Així, cada capítol està dedicat a un personatge i s’explica des de la seva òptica, en tercera persona sempre. És un recurs que recorda a la saga Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin. En aquest creixement de l’argument trobem, entre altres, els següents personatges: la sergent Tasse-Tar, que comença a intuir moviments sospitosos i dissidència a la Flota; Ingö Weisser, que treballa a Ay’urn com un adolescent menystingut, tot i pertànyer a la família més potent, atès que és nebot de la màxima autoritat dels Confins, la mater Nicölha Weisser, vetlladora d’un concepte místic i misteriós com és la “Memòria”; o Monte Pannerian, almirall de la Flota que palesa l’avorriment d’un exèrcit inactiu i necessita alimentar el seu ego desfermat…

“Un sistema solar requereix molt d’espai per ser explicat!”, fa broma Efa, en relació a l’extensió de la sèrie. Per anar copsant la magnitud i els matisos d’aquest univers, l’autor va desgranant conceptes particulars que li són propis, ja sigui elements de flora i fauna; tecnològics, com l’implant d’un sincronitzador que porta tothom; o socials, com l’existència de diverses mares per a una mateixa família: maremón, mareànima i mareamor. Són aportacions complementàries que van enriquint la construcció d’un món que en certs compassos recorda el Dune de Frank Herbert. Tenint en compte tot plegat, amb les característiques dels planetes i els múltiples personatges, valdria la pena incorporar, en els següents volums, un glossari per ajudar el lector.

Comentari a banda mereix, sense dubte, la part gràfica de la col·lecció. Ricard Efa no només escriu sinó que dibuixa i el fet de compartir les dues facetes ja és extraordinari. Això implica haver creat les cobertes de tots els llibres, que parteixen d’una concepció gràfica molt elaborada, que el lector podrà copsar en els materials complementaris de cada volum, els Arxius de la Custòdia, publicacions pensades per promoure els llibres. En aquest primer exemplar hi ha un fragment en format còmic sobre un episodi que es cita al llibre i també dibuixos dels personatges i esbossos de les primeres idees per a les portades. “Per tal d’assegurar cert fil i reconeixement gràfic entre els sis títols vam imaginar un viatge per la història de l’art, sobretot de l’art místic, religiós o epifànic, que té ressons amb molts elements que van apareixent al relat”, explica l’autor.

“En els primers moments d’escriptura no era molt conscient que una proposta semblant no s’havia fet mai en llengua catalana. Si calibrés les opcions comercials d’una obra abans de posar-m’hi, la majoria de vegades em faria tirar enrere”

Ricard Fernández, més conegut com Efa, ha dedicat bona part de la seva trajectòria creativa al còmic. Va debutar en la novel·la amb el thriller ciberpunk Les màquines del caos l’any 2021, i amb Mai Més ha publicat també el còmic distòpic juvenil Noceà. Del còmic fa el salt a la literatura, i d’una forma expansiva. “Dibuixar universos com el de Les màquines… o el d’Stella Signata seria fatigós. Hi ha massa detalls i elements a definir. Escriure un llibre porta temps i calen moltes energies, però per dibuixar-lo cal molt més temps i moltíssima més energia”, afirma Efa.

Encara que no sigui un subgènere predominant, la descoberta espacial ha captivat els escriptors en llengua catalana com en qualsevol altra literatura i hi ha moltíssimes novel·les i contes amb arguments galàctics. En els darrers anys trobem exemples com Caront, de Jordi de Manuel; Mare, d’Isabel del Río; Retorn a Naxor, de Montserrat Galícia; Adzum i els Monoculars, de Sergi G. Oset; o Òxid sobre òxids, de Maria Hernández. Ricard Efa sobresurt per ambició i profunditat amb una sèrie sense precedents en català, que només és possible portar a terme actualment per la complicitat i el compromís d’editorials com Mai Més. Els desitgem un bon viatge sideral, ja veurem si més enllà dels Confins!  

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!