“Els llibres eren més dignes de confiança que les persones”
En els darrers anys hem assistit a un degoteig de traduccions al català de Neil Gaiman (Portchester, 1960), un dels autors més solvents i carismàtics de la literatura fantàstica mundial. Excel·lent narrador i creador d’atmosferes, L’oceà al final de camí és l’últim llibre que ha aparegut, promogut per l’editorial Obscura –que ja havia publicat Neverwhere– i amb la traducció impecable de Lluís Delgado.
Recentment hem pogut llegir també Bons averanys (amb Terry Pratchett), una edició il·lustrada preciosa de Coraline, El llibre del cementiri, el conte L’agulla i la noia adormida o la seva versió dels Mites nòrdics. De moment no hi ha notícies de traduccions en llengua catalana d’obres de culte com la sèrie The Sandman, o d’altres títols cèlebres com American Gods o Stardust. Tot arribarà, potser?
L’oceà al final del camí (publicada l’any 2013 i adaptada recentment com a obra de teatre) és una novel·la curta que va començar com un conte. És un cant a la innocència de la infantesa i als paradisos perduts; és un crit d’alerta sobre les pors d’un nen i els episodis difícils d’entendre que marquen moments concrets d’una etapa fràgil; és un homenatge a la màgia de l’amistat, a la imaginació i als llibres. Una delícia.
Un home adult assisteix a un funeral i torna a l’indret on va viure la seva infància, a un racó rural de Sussex, al sud d’Anglaterra. Allà retroba la casa de la Lettie Hempstock, una veïna que roman en la seva memòria com una de les millors amigues que va tenir. La visita a la masia, l’encontre amb la mare de la noia, i la visita a l’estany dels ànecs (l’oceà al final del camí) desperta records d’una aventura extraordinària, fosca i terrorífica. Neil Gaiman “llaura el paisatge de la seva infància” en aquesta història.
El protagonista té set anys i narra en primera persona. És un nen solitari, introvertit, maltractat pels companys a l’escola i que només troba refugi en els llibres (Lewis Carroll, Gilbert & Sullivan…). Un dia arriba a casa seva un home que porta una malastrugança. L’infant encara no ho sap, però s’ha despertat un poder d’un altre món que ha alterat el funcionament de les coses. En aquest moment coneix la Lettie, d’onze anys, la veïna del final del carrer, que viu en una masia amb la seva mare i la seva àvia. Les dones Hempstock són diferents, casolanes però poderoses: l’acullen, el reconforten i l’alimenten. El protagonista tindrà un paper essencial –involuntari– per foragitar aquest mal sobrevingut i la Lettie serà el seu pilar.
El relat és fosc i inquietant, en la línia de Gaiman, i transmet el patiment d’un nen de set anys des de l’òptica d’una aventura fantàstica, en un món fabulós ple de criatures inversemblants que s’obre darrere la masia de les Hempstock. El llibre traspua el malestar i la por d’un infant que no entén el món que l’envolta, que sent llunyania respecte de la seva pròpia família, incomprensió per part d’una cangur malèfica… però que sap del cert que la Lettie Hempstock és algú en qui pot confiar cegament.
Com el mateix autor explica en aquest vídeo, L’oceà al final del camí és un conte sobre el poder, un poder que rau en l’esperança fonamentada en l’amistat vertadera, sobre el fet de sentir-se petit i vulnerable enmig de l’oceà, però ser capaç de sobreposar-se amb valentia contra tot allò que ens fa mal. Aquell episodi d’infantesa colpidor ens interpel·la com a adults, perquè alguna cosa roman encara allà, en la mirada d’aquell nen o nena, donant la mà a l’amic o amiga que ens va acompanyar en aventures crucials.
∞∞∞
Les Rades Grises 
3 pensaments sobre “Paisatge de la infància”