Les traduccions de gèneres fantàstics en llengua catalana s’han multiplicat els darrers cinc anys, amb projectes editorials de gran qualitat

Els traductors consideren que apostes com Sanderson o Pratchett contribueixen a la normalització d’un sector fins fa poc menystingut a les lletres catalanes

L’any 2023 es van publicar 36 novel·les de gèneres fantàstics originals en llengües estrangeres i traduïdes al català, i 63 contes en diferents antologies. Són xifres de rècord, extretes del recull d’obres que opten als Premis Ictineu, que organitza la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF). Aquestes dades —que no inclouen l’àmbit fantàstic juvenil— suposen el doble o gairebé el triple de traduccions de fa uns anys. Són números aproximats perquè no hi ha un còmput definitiu, però és evident que indiquen una tendència clara a l’alça, accentuada especialment des de 2019 i celebrada pels lectors. A Catalunya es tradueix més fantàstic que mai abans. És un miratge, és una bombolla, o no n’hi ha per tant? I què en diuen els traductors?

Un cúmul de factors ben amanits han propiciat aquesta eclosió. S’han recollit fruits de picar pedra de dècades anteriors, en una conjuntura nova i amb un esperit comunitari, un gruix d’aficionats fidels i militants, i tot plegat ha propiciat el naixement de nous projectes editorials sensibles i decidits. Els darrers cinc anys hem assistit a una allau de grans noms internacionals traduïts per primera vegada, i títols de referència, alguns inèdits, d’altres, revisats: China Miéville, Stephen King, William Peter Blatty, Clifford D. Simak, Ursula K. Le Guin, Philip K. Dick, Arthur C. Clarke, Robert Silverberg, Suzette Haden Elgin, Neil Gaiman, Nora K. Jemisin, Richard Matheson, Robert E. Howard, Isaac Asimov, Ted Chiang, Anna Starobinets, Becky Chambers, Cixin Liu, Susanna Clarke, Nnedi Okorafor…

La llista és llarga i fa molt goig, però hi ha dos noms a destacar. El primer, per actualitat, és Brandon Sanderson. El líder mundial de la fantasia èpica ja es pot llegir per primer cop en llengua catalana amb la recent apareguda L’ànima de l’emperador. Gràcies a l’aliança de Raig Verd i Mai Més amb Duna Llibres, els lectors en català poden degustar el Cosmere, per fi.

“Hi havia un sector de públic que no estava ben atès, i acabava llegint en castellà perquè no tenia la possibilitat de fer-ho en català”

Marta Armengol

Com passa sovint a Catalunya, es barreja el risc empresarial amb la vocació i el compromís amb la llengua, perquè es tracta d’obres que ja s’han traduït al castellà amb anterioritat i han tingut el seu recorregut, però els editors opten per fer un esforç perquè el públic tingui l’oportunitat de llegir aquests escriptors en català, a banda d’arribar a nous lectors, òbviament, amb edicions cuidades tant a nivell de llengua com gràfic, amb cobertes de qualitat. Tot plegat, és una cadena en positiu: més traduccions impliquen necessàriament més oferta i més dinamisme en totes les baules del sector. I un argument cabdal: els escriptors locals no poden desenvolupar-se plenament en català si no poden llegir en la llengua pròpia els seus referents, tant els clàssics com els contemporanis. La traducció del fantàstic —amb totes les seves particularitats— genera també una actualització constant de la llengua.

El de Sanderson és, en efecte, un projecte agosarat, que neix de l’entusiasme i de la bona experiència amb un altre nom majúscul que va sacsejar el fàndom fa quatre anys, quan Mai Més emprenia l’aventura de traduir tot Terry Pratchett! El que aleshores semblava una quimera avui ja acumula dotze títols publicats del Discmón. Ernest Riera és el traductor de Pratchett al català. “Fa 35 anys que em dedico a la traducció literària, i fins fa cinc anys, només havia pogut traduir tres llibres de gènere. Del 2019 fins avui, en porto una quinzena i he hagut de dir que no a uns quants encàrrecs. La percepció és positivament positiva, o fins i tot diria que astoradorament positivament positiva”, afirma. “No sé com ho viu el sector, però jo estic encantat de la vida”, diu, satisfet. Riera, que també ha traduït la saga Xenogènesi d’Octavia Butler, subratlla que “el tracte rebut per part dels editors especialitzats o semiespecialitzats ha estat exquisit, millor, en molts casos, que amb editorials ‘grans’”.

En termes similars s’expressa Lluís Delgado, traductor, entre d’altres, de Neil Gaiman. “L’esclat de l’edició de gènere en català ha estat una alegria. Tradueixo des de mitjan dels 90, però pràcticament no vaig participar en la traducció d’obres de fantasia, terror o ciència-ficció fins al 2016, amb Ready Player One. Les grans editorials sovint les consideraven obres menors i molt arriscades que no pagava la pena traduir si ja estaven publicades en castellà”, sosté. Delgado confirma que el canvi radical es produeix el 2019, quan s’especialitza plenament en el gènere. “La situació actual és el resultat d’una mena de tempesta perfecta causada per la coexistència i l’entusiasme d’editors, il·lustradors, traductors, i també una comunitat de lectors molt activa que també troba divulgadors, i convencions ben organitzades i de primer nivell com la CatCon o el 42. D’altra banda, la nova generació d’autors en català completa un ecosistema i un mercat raonablement estable i, de moment, aparentment sostenible. El resultat final és una proliferació de títols de tanta qualitat i tan ben editats que fins i tot col·leccionistes estrangers s’han posat en contacte amb mi per preguntar per les edicions especials de Dune, per exemple”, explica.

Terreny adobat: d’on venim?

Antoni Munné-Jordà, gran especialista de la ciència-ficció a Catalunya, fixa l’any 1984 com el punt de partida de l’etapa actual, amb l’efemèride dedicada al títol distòpic per excel·lència de George Orwell i l’inici de la col·lecció «2001». L’any anterior, el 1983, Quim Monzó tradueix per primer cop Les cròniques marcianes, de Ray Bradbury, i Frankenstein, de Mary Shelley, mentre que Francesc Parcerisas tradueix El hòbbit, de Tolkien (aquestes dues últimes a «L’Esparver» de La Magrana). Entre 1984 i 1991 l’editorial Pleniluni d’Alella va aportar al públic en català un reguitzell espectacular de clàssics de la ciència-ficció traduïts al català. Un any abans, la col·lecció L’Arcà de Laertes va iniciar un viatge molt meritori que encara dura, que inclou infinitat de clàssics i les principals obres de terror de tots els temps. L’any 1986 apareixia El Senyor dels Anells, a càrrec de Francesc Parcerisas, i el 1991 Dolors Udina traduïa El Silmaríl·lion. El propi Parcerisas va dirigir la col·lecció de clàssics moderns d’Edhasa on, a final dels 80 i començament dels 90, van aparèixer títols com Les cròniques de Nàrnia, de C. S. Lewis, amb traducció de Jordi Arbonès, o part del cicle de Terramar d’Ursula K. Le Guin, a càrrec de Madeleine Cases. Pagès Editors va continuar també als 90, en certa manera, la feina de Pleniluni, tot i que amb presència predominant d’autoria nacional. [Parèntesi: si esteu interessats en les traduccions catalanes fins a aquesta data, cal consultar un article essencial de Munné-Jordà al XXVII Seminari sobre la traducció a Catalunya que organitza l’AELC; l’any 2019 el monogràfic es va dedicar al fantàstic].

A final de segle XX i començament de segle XXI el panorama del fantàstic traduït en català és escadusser i més aviat dispers, sense un lideratge clar, i limitat als grans fenòmens editorials. Per exemple, l’any 1999 Empúries publica Harry Potter i la pedra filosofal, de J. K. Rowling. Esclata el cicle màgic de Hogwarts, i Grup 62 empeny el fantàstic juvenil que anys més tard seguiria amb altres sagues d’èxit com Els jocs de la fam (2009), de Suzanne Collins. Paral·lelament, Alfaguara publica la sèrie de vampirs Crepuscle (2008), de Stephenie Meyer, per citar-ne algunes de molt conegudes.

Els primers que van començar a fer girar la roda de valent des dels marges van ser Males Herbes a partir de l’any 2010, que van impulsar una alenada d’aire fresc amb traduccions de grans de la ciència-ficció com Kurt Vonnegut, Karel Čapek, Ievgueni Zamiatin o Philip K. Dick. El mateix any es fundava també Raig Verd, que ha destacat, entre d’altres, per la meravellosa col·lecció d’Ursula K. Le Guin traduïda per Blanca Busquets.

En l’àmbit més comercial, és Alfaguara el segell que l’any 2011 publica per primera vegada George R. R. Martin en català. Joc de Trons havia sortit l’any 1996 i el 2002 Gigamesh el traduïa al castellà. Apareix en català gràcies al reclam de la sèrie televisiva, que esdevindria un fenomen mundial. I també el mateix 2011 apareix per primer cop en català El nom del vent de Patrick Rothfuss, en aquest cas no per influència televisiva, però sí a remolc de l’èxit de vendes en castellà, dos anys abans. Sigui com sigui, el fet que el català sempre aparegui (si ho fa) a posteriori és una tònica habitual que no s’ha començat a anivellar fins fa ben poc, i amb comptagotes.

De fet, recentment s’han produït fenòmens fins fa poc impensables, com ara l’aparició abans en català que en castellà de títols com Així es perd la guerra del temps, d’Amal El-Mohtar i Max Gladstone (Mai Més, 2019), o que un llibre extraordinari com L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi (Chronos, 2022), ha estat traduït al català únicament, però encara no al castellà.

Canvi de cicle

Aquesta dinàmica positiva està canviant el paradigma. “Hi havia un sector de públic que no estava ben atès, i acabava llegint en castellà perquè no tenia la possibilitat de fer-ho en català”. Ho afirma Marta Armengol, que ha estat l’escollida per traduir Brandon Sanderson. L’ànima de l’emperador ha servit per trencar el gel, i el primer títol de la trilogia Mistborn ja és al forn, a punt per sortir al gener. Armengol es troba immersa de ple en el Cosmere, tot i que ho pot compatibilitzar amb altres projectes. Sobre el moment actual, destaca la gran qualitat amb què estan treballant les editorials petites, a diferència dels grups grans: “No crec que sigui una bombolla, hi ha una voluntat honesta de fer uns llibres concrets d’una determinada manera, amb amor, això es nota i repercuteix positivament tant en els traductors com en els lectors”, reflexiona. Hi ha un concepte que esmenta més d’un traductor, que és el de “comunitat”. Ella hi insisteix: “En la feina de traductora sovint et sents molt sola, però en el sector del fantàstic et sents partícip d’una comunitat que t’aporta escalf, i això és molt important, perquè notes que la gent està contenta perquè tradueixes quan en altres gèneres és totalment indiferent”.

Anna Llisterri és una experta del gènere. Ha traduït George R. R. Martin, Marlon James, Kameron Hurley, Ada Hoffmann, Richard Matheson o el fenomen Blackwater de Michael McDowell. Assegura que viu un gran moment després de traduir autores admirades com Becky Chambers i Ursula K. Le Guin. “Què més puc demanar?”, sospira. “Quan vaig començar als 2000 semblava impossible especialitzar-se en fantàstic, com sí feien altres col·legues en castellà, i ara, en canvi, puc fer 3 o 4 llibres de fantàstic a l’any”, admet. Llisterri referma que el canvi es deu sobretot a les editorials petites, que coneixen bé els llibres i els autors, mentre que, en general, els grups grans tendeixen a treballar amb més urgències, deixant el català com a darrera opció, i sempre si funcionen les vendes, amb traduccions a diverses mans i terminis de lliurament molt ajustats. Com altres companys de professió, Llisterri considera molt positiu el fet que el fantàstic en català té una comunitat fidel, de la qual ella en forma part activament, de manera que la friqui i la professional es retroalimenten. Igualment, subratlla el bon moment, en general, de la traducció literària en llengua catalana. “Fa quaranta anys teníem un model de llengua més encarcarat, però ara tenim més capacitat per adaptar-nos i ja no es pot dir que totes les traduccions al català siguin feixugues”, raona.  

“Quan vaig començar semblava impossible especialitzar-se en fantàstic, com sí feien altres col·legues en castellà, i ara, en canvi, puc fer 3 o 4 llibres de fantàstic a l’any”

Anna Llisterri

Scheherezade Surià té un discurs més prudent i parla d’“entusiasme moderat” entre els professionals. “És emocionant veure més traduccions de fantàstic en català, i més amb noms de gran impacte com Sanderson, però no podem obviar que la quantitat encara és limitada (el volum de traduccions de fantàstic continua sent reduït si el comparem amb altres gèneres o amb la traducció al castellà), la viabilitat econòmica és un repte (moltes editorials petites aposten pel fantàstic, però imagino que amb marges ajustats, cosa que pot implicar menys recursos per pagar traduccions o invertir en una promoció que ampliï el públic lector, que diria és on més es falla) i perquè, tot i que la cosa està canviant, encara hi ha una mica d’estigma”. Surià ha traduït Ciutat, de Clifford D. Simak; El rastre del llamp, de Rebecca Roanhorse o un conte de Richard Matheson a La dimensió desconeguda. Els darrers mesos treballa més en castellà, especialment en el subgènere del romantasy.

Maria Rossich ha traduït, entre altres, El mar de la tranquil·litat, d’Emily St. John Mandel, que va guanyar el Premi Ictineu a la millor obra traduïda l’any 2023. “Tothom vol que els lectors puguin accedir al màxim d’opcions en la seva llengua —argumenta—. Que es tradueixin Brandon Sanderson o Terry Pratchett és tota una fita i és gràcies a la voluntat d’editors que s’hi posen. Personalment, sí que he notat més propostes en aquest sentit, em fa molta il·lusió que es tradueixi més fantàstic, i espero que sigui la manera, encara que costa molt, que també ens arribin cada cop més obres originals de fora del món anglosaxó”, manifesta Rossich.

De fora del món anglosaxó en sap bastant la Mireia Vargas, que ha traduït El problema dels tres cossos, de Cixin Liu, o L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi. “Si no fos pel fantàstic no estaria traduint xinès, per a mi ha estat una oportunitat i una porta d’entrada a la traducció literària”, afirma. Vargas, que continua treballant en el segon volum de la trilogia de Cixin Liu, se sent molt agraïda als editors de Chronos, perquè ells van cercar aquest interès perquè no tot passi pel món anglosaxó. “Estic molt acostumada a la literatura tradicional xinesa i, penso que la ciència-ficció xinesa és potser el gènere que s’apropa més als registres occidentals quant al ritme narratiu, precisament perquè no és costumista”, reflexiona la traductora.

L’obertura d’escletxes que eixamplin la mirada fora de l’òrbita anglosaxona segueix avançant amb nous títols com La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan, sense obviar l’oportunitat de conèixer el fantàstic d’inspiració africana amb autors com Nnedi Okorafor, Marlon James o la pròpia Octavia E. Butler. En aquest àmbit hi ha encara molt camp per córrer.  

Ferran Ràfols Gesa parla d’un procés de “normalització” gràcies a l’empenta editorial de la darrera dècada. “Durant molt temps es repetia una mena de mantra que determinades coses en català no es podien fer, però s’ha demostrar que, amb decisió i il·lusió, la resposta és bona”. En aquest sentit, lamenta que la tradició literària catalana té un punt “exquisit” i sempre s’ha fixat més en els grans clàssics que en els gèneres populars. “Hi havia molt públic desatès a qui no se li estava oferint res en català, i és un lector molt fidel i molt consumidor, que llegeix molt, per la qual cosa penso que aquesta dinàmica continuarà”, opina. Ràfols ha traduït noms de pes com Susanna Clarke i Ted Chiang. “No soc un especialista en el gènere i per a mi ha estat una gran descoberta, estic aprenent constantment en cada projecte”, assegura. Encara que la feina sigui la mateixa, Ràfols veu en el fantàstic una particularitat que repeteixen molts companys: “La diferència és la recepció, que és més càlida, sempre genera comentaris positius, cosa que en altres llibres no passa tant; el públic et fa sentir que la feina té sentit”, sosté.

“La comunitat que segueix el fantàstic és un món a part en el paradigma literari. L’entusiasme, les ganes i la implicació que mostren els lectors no l’he vist enlloc més”

Octavi Gil

Octavi Gil també ha tingut l’oportunitat de traduir força ciència-ficció i fantasia els darrers anys, amb la saga d’Asimov, Mascota, d’Akwaeke Emezi, la seva preqüela, Bitter, o un clàssic com La màquina del temps d’H. G. Wells. Però d’entre els autors que ha treballat es queda amb Adrian Tchaikovsky. Com Ràfols, afirma: “He descobert un gènere que m’ha captivat molt més del que m’hauria imaginat”. “La traducció del fantàstic per a mi ha estat una experiència única en comparació amb altres gèneres. De seguida vaig notar que la comunitat que el segueix és un món a part en el paradigma literari. L’entusiasme, les ganes i la implicació que mostren els lectors no l’he vist enlloc més”. Gil coincideix amb altres companys respecte al millor reconeixement que ara rep la figura del traductor català, i això ho prova que els seus noms figuren a totes les cobertes. “Crec que la gent es queda amb els noms dels professionals que treballen bé, i això és molt il·lusionant. La traducció pot ser una feina molt solitària, així que el fet de sentir-se vist des de fora s’agraeix”, diu Gil.

Eduard Castanyo és un veterà del sector. Va treballar a la col·lecció «2001» de Pleniluni i va fer la primera traducció al català de La fi de la infantesa, d’Arthur C. Clarke, l’any 1988, a la qual hi van seguir Tropes de l’espai, de Robert Heinlein, o El caçador de la mort, d’Ian Watson, entre d’altres. Recentment hem vist el seu nom estampat a Llengua materna, de Suzette Haden Elgin (Chronos, 2020) o a la Guia galàctica per a autoestopistes, de Douglas Adams i les seves seqüeles (Laertes, 2021). “Quan vaig fer Tropes de l’espai no existien els Mossos i no tenia referents per als tractaments militars!”, recorda Castanyo, que reconeix sentir-se aclaparat per la producció editorial de fantàstic actual. “Potser som un cercle molt petit de compradors, però el lector és fidel, els editors coneixen el gènere i funciona molt la recomanació personal”, opina. “A més, hi ha una independència de factors externs, com els televisius, i això és molt positiu (si surten els números)”, apunta. Castanyo va col·laborar intensament en el naixement de Chronos. El boom actual, no obstant, admet que l’ha viscut amb certa distància. “M’agradaria fer més coses de ciència-ficció, com la continuació de la trilogia de Llengua materna o un recull de contes de Clarke”, aventura, però “per ser dels veterans entenc que alguns editors prefereixen un perfil lingüístic de català més proper als joves”, afirma. “Jo hi trobo massa anglicismes”, rebla.

I el terror? Jordi Llavoré s’ha especialitzat en literatura de terror clàssica i ha traduït per a L’Arcà Lovecraft, Bulwer-Lytton, Howard o Hodgson. També ha traduït del francès un petit assaig de Jules Verne sobre Poe a SECC i la novel·la Les mans d’Orlac, d’en Maurice Renard, a Clandestina. “És cert que estem molt millor que fa una dècada o dues. Hem aconseguit anostrar la majoria de relats d’en Lovecraft, tot el Cònan de Howard, tenim l’obra del malaurat Pratchett en dansa i hem pogut llegir El cor condemnat, d’en Clive Barker o L’exorcista d’en William Peter Blatty en la nostra llengua… Amb tot, continuo pensant que les traduccions de les obres fantàstiques al català pateixen encara a causa del gran buit que provocà el franquisme i de les generacions educades només o majoritàriament en llengua espanyola, quelcom que encara fa pensar massa gent que la literatura de gènere s’ha de llegir en aquest idioma i no pas en català”, apunta Llavoré. Pel que fa al terror, opina que “a les editorials els manca gosadia a l’hora de traduir i publicar les novetats”, especialment fora del món anglòfon.

Idees de futur!

A tall d’anècdota, hem demanat als traductors que citin autors o obres inèdites en català que els agradaria traduir, i han sorgit algunes idees. Editors, prenguin nota: Jonas Eika; El circ del Dr. Lao, de Charles G. Finney; Tell me I’m Worthless, d’Alison Rumfitt; Howard Waldrop; la versió íntegra dels contes dels germans Grimm; Robert Bloch; Ramsey Campbell; Jack Ketchum; Tananarive Due, Catriona Ward, Silvia Moreno-García, Alexis Henderson; Pyun Hye-Young; Chung Bora; Tamsyn Muir; Folding Beijing, de Hao Jingfang; o Riverworld, de Philip J. Farmer.

Posats a somiar, hi afegirem Steven Erikson i Andrzej Sapkowski!

La traducció catalana del fantàstic viu, efectivament, una època ben fructífera, i cal continuar acumulant múscul i energia perquè la nau no perdi empenta.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!